Diletant i dissonant

Un dèficit col·lectiu de les societats modernes és el sentit matemàtic: cada dia es poden constatar afirmacions que fan destacats polítics o periodistes que denoten una incomprensió de les dades disponibles. Aquesta mena de discalcúlia ens condueix a interpretacions errònies o esbiaixades que serien anecdòtiques si no sustentessin, com fan, la presa de decisions.

Les eleccions del 27-S en són una bona mostra. És esperable que tothom miri de llegir els resultats de la manera que li sigui més favorable, però aquest esforç d’imposar un determinat relat pot tenir nefastes conseqüències si és inconsistent.

Tenim, certament, un hàndicap de partida: els resultats electorals solen valorar-se respecte dels obtinguts en la convocatòria anterior. Tanmateix, la naturalesa del 27-S ho dificulta enormement: els plantejaments de les eleccions del 2012 i del 2015 són tan diferents que l’equiparació dels resultats de l’una i l’altra és molt enganyosa.

El 2012 el tema central era el dret a decidir, és a dir, la celebració d’una consulta a la població catalana sobre el model polític futur. CiU, ICV i, amb matisos, el PSC n’eren partidaris. ERC i la CUP, també, però especificaven clarament una aposta per la independència. En canvi, tant PP com C’s s’hi oposaven radicalment.

Després que el govern espanyol, amb el suport de l’oposició socialista, torpedinés qualsevol possibilitat de consulta homologable i es fes evident la necessitat de mudar l’estratègia sobiranista, el mapa parlamentari va esclatar: es desfà la federació CiU i es trenca Unió; el PSC perd una part significativa de la seva dirigència i la seva militància, partidària de l’estat propi, mentre la resta abandona el dret a decidir i s’embolica amb un federalisme unionista i ignorant del fet nacional català. Només ERC i CUP per la seva banda i PP i C’s per la seva mantenen els postulats pro i anti independència.

En realitat, doncs, els únics resultats directament comparables són els de les formacions que han tornat a presentar-se amb les mateixes sigles i orientacions: la CUP, el PP i C’s. Per aquest motiu, cal fer aproximacions més àmplies.

Hi ha dues possibilitats acceptables:

a)      Considerar la posició inicial de cada formació en totes dues eleccions. Així tindríem:

1. L’independentisme ha passat de 24 (ERC + CUP) a 72 (JxS + CUP).
2. El suport al referèndum d’autodeterminació pactat ha passat de 83 (CiU + PSC + ICV) a 13 (CSQEP).
3. L’unionisme ha passat de 28 (PP + C’s) a 52 (C’s + PSC + PP).

b)      Basar-se en la posició dels diputats del Parlament sortint. En aquest cas, la comparació seria:

1. L’independentisme puja de 65 (part de CiU, ERC, CUP i una diputada no adscrita) a 72 (JxS + CUP).
2. El suport al referèndum d’autodeterminació pactat baixa de 23 (part de CiU + ICV) a 11 (CSQEP).
3. L’unionisme augmenta de 47 (PP + PSC + C’s) a 52 (C’s + PSC + PP).

No hi ha més comparacions possibles avalades per argumentacions lògiques. L’afirmació que Mas ha passat de 71 (CiU + ERC) a 62 (JxS) és insostenible perquè barreja peres amb pomes.

Encara són més estrambòtiques les valoracions d’alguns dirigents polítics. Un ha volgut desqualificar Mas en assenyalar que ha enfonsat CDC fent-la passar, segons ell, de 62 a 50 a 30 diputats. En les dues primeres xifres atribueix a CDC la totalitat dels escons de les coalicions en què es va presentar. En canvi, en la tercera només es fixa en els diputats amb carnet convergent. Òbviament, el plantejament és trampós.

En un altre cas, es fan comptes respecte de tot el cens i no sobre la participació i, aleshores, es conclou que Junts pel Sí ha fracassat perquè només ha tret el 31% de tots els vots possibles. Qui ho fa oblida que, aplicant el mateix criteri, es pot descobrir que Rajoy governa amb una còmoda majoria absoluta que només han avalat el 32% dels electors espanyols.

Si ens cenyim, doncs, a les dades realment comparables, les dues principals observacions són:

1. L’independentisme ha guanyat clarament les eleccions perquè, en unes eleccions parlamentàries –encara que tinguessin un pronunciat tint plebiscitari–, el que marca els resultats són els escons. L’independentisme no tan sols està legitimat sinó obligat a impulsar el seu full de ruta. Ara bé, aquests resultats són insuficients per a guanyar un referèndum. Per tant, si l’objectiu és assolir la independència per la via democràtica –i no hi ha alternativa acceptable a aquest mètode–, cal eixamplar la base sobiranista. Això pot fer-ho amb el temps, atès que el sentiment independentista és més estès en els segments joves que en els vells, massa ancorats en els records d’un passat tràgic. La substitució natural d’uns electors pels altres farà augmentar el pes independentista. L’altra possibilitat és poar vots dels sectors autodeterministes no independentistes i dels federalistes. En aquest cas, el pas no serà propiciat per l’entusiasme que pot provocar construir un nou estat sinó per l’assumpció resignada que les expectatives d’autogovern, prosperitat i justícia social per a Catalunya no són possibles dins d’Espanya perquè les seves institucions no estan disposades a reformar-se amb la profunditat i en la direcció que ens seria necessària.
2. La societat catalana s’ha polaritzat políticament. Les terceres vies s’han esvanit com a opcions plausibles. Hi ha dos factors que ho expliquen: en primer lloc, la insatisfacció política del país és, en bona mesura, el resultat d’aplicar una tercera via durant 35 anys. En segon lloc, les rígides i reiterades posicions dels partits i les institucions espanyoles fan presumir que qualsevol acord viable seria a costa de grans renúncies per part del catalanisme. El periple humiliant que ha hagut de seguir el PSC per a mantenir els seus lligams “federals” amb el PSOE és molt il·lustratiu d’aquest risc. El punt inquietant d’aquesta situació són les veus que, extrapolant inadequadament la divisió electoral a divisió social, busquen la fractura de la societat catalana. Tot el procés s’ha dut en un marc de comportament democràtic exemplar per part de tothom, però hi ha qui el vol trencar. La bipolarització política no comporta la fractura social, com demostren repetidament tantes societats bipartidistes que conviuen tranquil·lament al món, però hi ha qui vol mirar de fomentar-ho per a treure’n partit. Cal, doncs, administrar-se tots els antídots disponibles per a dissipar aquesta amenaça latent.

En unes eleccions, hi ha dues batalles. La primera és obtenir els vots. La segona, guanyar el relat sobre els resultats obtinguts. No hauríem de permetre que la segona capgirés la primera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!