pepmontes |
dimarts, 30 de desembre de 2008 | 20:09h
Per gust pel canvi, per higiene mental, per respirar altres aires, per canviar de colors, per mantenir la tensió, em trasllado. Aquest bloc, que guarda les essències i manté el to, el podreu seguir a partir d'ara a la següent adreça:
pepmontes |
dissabte, 27 de desembre de 2008 | 16:31h
"Ocurre que un amigo es una instancia tácita que ayuda al hombre a entrar en relación consigo mismo, a encontrar la felicidad en sí mismo, en sus propios pensamientos que se vuelven inteligibles, tangibles gracias a que encuentra un eco en el alma del amigo." Vasili Grossman. Vida y destino
pepmontes |
divendres, 26 de desembre de 2008 | 00:16h
Podríem despullar el Nadal de tota significació religiosa i fins i tot de tota tradició laicitzada i encara li treuríem suc. La família extensa avui s'ha tornat a reunir al voltant d'una taula, i en una crònica d'urgència puc referir novetats que si no han estat concebudes per ser publicitades durant el dia de Nadal, bé mereixerien ser conservades a la rebotiga tot l'any per passar a ocupar l'aparador just en un dia com aquest.
S'ha afegit a la colla familiar un noi de Nova Zelanda, nova parella d'una de les components de ple dret del grup. Anglès transoceànic, quatre frases en castellà i sorpresa constant per l'orgia gastronòmica; galets, carn d'olla, pollastre de pagès i turrons a pler. Algú ha intentat explicar-li la nostrada tradició del caganer i del caga-tió, però ha fracassat estrepitosament i, a més, em temo que ha transmès una deplorable imatge de la nostra quotidianitat escatològica. Un altre membre conspicu ha anunciat el proper canvi de feina per fer un salt qualitatiu en les seves responsabilitats. Aplaudiments, felicitacions i brindis. Un altre ha fet saber, no sense debat familiar, que d'aquí a pocs mesos es liarà la manta al cap, deixarà la feina i es dedicarà a viatjar arreu del món, saquejant els estalvis acumulats, vivint de la renda d'una propietat previsorament incorporada al seu patrimoni, i fent passar la crisi amb la distància del qui no necessita feina per superar-la. Com per animar-lo, la vetllada ha culminat quan s'ha engegat un monitor i hem visionat fotografies excelses del Japó i del Marroc, darrers destins del viatger-aventurer del clan, i com qui no vol la cosa, s'han colat píxels pretèrits de Xile, Argentina, Namíbia i el Pakistan.
Ens hem trobat a les dues de la tarda per dinar. Hem marxat a les deu de la nit. Els més petits ja dormien en postures inversemblants al sofà, les converses s'havien multiplicat en petits grupets, i els efectes etílics d'un bon Knockando malta i del vodka finlandès havien fet passar la xerrameca per tots els estadis possibles d'excitació, des del més elevat al més subterrani. A la fi, quan ens hem encabit al cotxe per tornar cap a casa ens hem recordat que estem sense bolquers, i gràcies a això hem sabut que ni tan sols les botigues d'horari intempestiu de les gasolineres obren el dia de Nadal i que les botigues dels pakistanesos (moderns colmados) del carrer de casa no ofereixen aquest producte d'extrema necessitat.
pepmontes |
dimarts, 23 de desembre de 2008 | 00:47h
Jo no felicito el Nadal. Ves per on. Em fa una mandra sobirana. Però en Subirana (Jaume), atent i persistent, envia un email carregat amb un poema, a punt per ser disparat. I jo el disparo. A discreció.
NADAL, HO DIC
Nadal, ara que ho dic, tot de veus que s'acosten. Jordi Sarsanedas
Nadal, si mai ho dic, té un so de fusta antiga; Nadal, ara que ho dic, és molsa, llum i abric. Nadal, si mai en parlo, són l'àngel i els tres reis; Nadal, ara que en parlo, fa por de no trencar-lo. Nadal, si ve la nit, és una teia encesa; Nadal, quan ve la nit, abrusa el goig petit. Nadal, mentre no arriba, ressona en el record; Nadal, si mai arriba, durà veus a l'estiba. Nadal, Nadal, ho dic. Ho dic perquè ho escric.
Aquests dies estem alimentant de valent el tió de casa. Estem fent un experiment, amb els nens. Se'ns ha acudit que si li donem sopa de lletres, potser, potser, ens cagarà contes. Però a mi els regals atzarosos (per molt que siguin cagats) no m'acaben de fer el pes, i quan els nens no em veuen, m'acosto al tió i li suggereixo a cau d'orella que em cagui un Rapala, llibre d'un tal Jaume Subirana (us faríeu creus del que hi entén, de literatura, el nostre tió!), un tipus prou ximple i prou civilitzat com per escriure poesia i enviar-te-la per correu electrònic. Jo diria que ja el tinc força convençut (el tió, vull dir). Em sembla, però, que el darrer dia li donaré sopa de galets, per fer-lo content. Papa, no et passis! em diuen els nens. Criatures...
pepmontes |
diumenge, 21 de desembre de 2008 | 23:49h
Aquest matí he participat amb la meva dona i els meus dos nanos a un taller de... dansa? Sí, sí, era de dansa. Però diria que els petits s'han adonat només que estàvem jugant. Això sí, la joguina era el propi cos. La companyia Mudances promociona el seu nou espectacle familiar, Flexelf, però també la dansa en termes generals, amb un taller que aproxima als menuts i als seus pares al procés creatiu que els ha dut a construir la seva proposta escènica.
Excel·lent. Dues hores al taller 0 del MACBA que han passant volant, en un tres i no res. La creadora de l'espectacle, Àngels Margarit, i els membres de la companyia, ens han mostrat alguna de les possbilitats expressives de la dansa. Ho han fet de la manera més senzilla possible, sense grans discursos ni profundes reflexions, posant la mirada i els gestos en el propi cos, animant-nos a convertir-lo en una eina divertida.
Podria explicar de moltes maneres perquè aquesta petita experiència ha sigut positiva. Però la millor és, sens dubte, que en acabar, el petit dels meus fills, de quatre anys, m'ha preguntat: Quan comença, l'espectacle? Que no hi anem?
pepmontes |
dissabte, 20 de desembre de 2008 | 15:58h
De vegades la sensació que en aquest país sempre fem tard arriba a aclaparar. També en el cas de la revolta estudiantil pel pla de Bolonya tinc aquesta sensació. Que el pla és complexe, que ningú no l'ha explicat mai de forma completa, que ningú no s'atreveix a mostrar de forma simple i clarificadora tots els seus extrems i que les universitats i els seus equips docents són els primers a tenir problemes per posar-lo en funcionament, és cosa sabuda. Però és que fins i tot els estudiants enardits arriben tard. La revolució perd el tren perquè es lleva tard, perquè el despertador no li sona. No falten raons per criticar i qüestionar moltes mesures incloses al pla, però em pregunto si tota aquesta mobilització, fins a cert punt sorpresiva, no hauria d'haver arribat abans si és que realment pretenia aconseguir algun objectiu concret.
Aturar la posada en marxa del procés de Bolonya sembla ara una missió impossible. Fins i tot si els responsables educatius del país i els governants de les universitats ho pretenguessin ho tindrien prou cru. Europa obliga. Afortunadament. El problema és que les mesures d'adaptació al procés que depenen de l'Estat i, en diverses qüestions, de la Generalitat i de les universitats, podrien haver estat qüestionades força temps abans. Per mi, ara mateix, la pregunta no és si les mesures que s'han adoptat són adequades. La qüestió radica en saber si som a temps de canviar alguna cosa substancial.
Per als qui no estem directament immersos en el desplegament precís i concret de totes aquestes mesures, el procés de Bolonya és un misteri, un projecte opac, refractari a les descripcions senzilles i clares. S'ha explicat poc i malament, i més enllà de quatre llocs comuns i afirmacions genèriques, més ideològiques que pràctiques, pocs són els que són capaços d'emetre judicis i opinions fonamentades. I la immensa majoria d'estudiants es troben en aquest mateix cas, n'estic segur.
No qüestiono la revolta. En qüestiono l'oportunitat. Ara? No ens hi havíem d'haver posat fa temps? És ara que en veiem els defectes? Tenim possibilitats reals de fer canvis substancials, ara?
pepmontes |
dijous, 18 de desembre de 2008 | 00:47h
Enmig de tant de pessimisme econòmic, amb una crisi que compagina els seus efectes reals amb una psicosi derrotista, resulta paradoxal comprovar que la indústria del llibre no només resisteix els mals averanys sinó que creix. Tant els editors com els llibrers coincideixen a afirmar que tancaran el 2008 amb resultats positius i les primeres dades de vendes permeten aventurar una campanya nadalenca bona. En temps de crisi s'eliminen les despeses considerades supèrflues i es prima allò essencial, irrenunciable. I els consumidors li estan dient, al mercat, que llegir és un valor a l'alça i que el llibre és un bé preuat. Tant com ens queixem del preu dels llibres, resulta que ara comprovem que és un dels regals més barats que es poden fer i que, a més, et garanteix èxit i agraïment de la persona obsequiada. Tot s'ajunta per empènyer en la mateixa direcció: una conselleria de Cultura enderiada (afortunadament) a promoure la lectura, debats en el món de l'educació en què la necessitat de recupear l'aprenentatge lector és de les poques coses que genera unanimitat, un creixement de l'oferta de llibre infantil i juvenil i un esplèndid moment creatiu dels nostres literats. El president Montilla deia fa poc que cal mantenir el nivell de consum per combatre la crisi. Els consumidors de llibres li fam cas, certament. Ara només cal que el govern faci també de la cultra un sector refugi contra la crisi i la doti de pressupostos dignes i estimulants. (Publicat a El Punt el 16/12/08)
pepmontes |
diumenge, 7 de desembre de 2008 | 14:39h
Fa vint anys jo tenia vint anys, i vaig participar en un complot. No es tractava de derrocar cap tirà ni de confabular contra cap règim corrupte, tot i que llavors, com ara, hi havia força tirans per derrocar i força règims que mereixien confabulacions radicals. El nostre complot era de bon rotllo. Teníem ganes de riure, d'aprendre, de jugar i d'animar una mica les ensopides places de Pineda de Mar. Feia un cert temps que l'ajuntament tolerava les anades i vingudes d'un col·lectiu de joves que, batejats amb el nom de Kassal Expres (ja es veu que ni l'ortografia ni la fonètica eren respectades per la nostra radicalitat), intentàvem donar vida a un local que volíem convertir en el centre d'una moguda nova, diferent, creativa, estimulant.... Havíem organitzat alguna petita programació, tallers, activitats puntuals i unes quantes gresques, inofensives però amb voluntat provocadora. Ingènuament provocadores, potser. I el cas és que ens vam animar i vam creure que era possible organitzar un festival artístic al carrer. Així, com qui no vol la cosa. I vam fer el Complot.
Ens miràvem amb enveja la Fira de Tàrrega i imaginàvem el nostre poble ple d'artistes, de públic, de carpes, de cadires plegables, de festes, de música, de... Els cas, però, és que teníem ben poca cosa per començar. Quatre duros (en aquella època, efectivament, encara comptàvem els diners amb duros i pessetes), la tolerància permissiva d'un ajuntament socialista, un localet per fer reunions i... nosaltres mateixos. Era poca cosa per començar, però amb ganes i una certa "xuleria", ens hi vam posar.
Vam pescar dos o tres espectacles de gira i els vam programar. Vam organitzar dues o tres setmanes de tallers de teatre, de dicció i d'expressió corporal i ens hi vam apuntar nosaltres mateixos. Vam investigar alguna migrada tradició pinedenca per lligar-la amb la nostra radical modernitat i ens vam empescar uns guions incipients. Amb el resultat migrat d'aquelles lleus nocions teatrals i amb una bona dosi de valor vam generar tres o quatre accions de carrer, ens vam vestir (en algun cas, desvestir) per a l'ocasió, i vam sortir a les places i carrers de Pineda per predicar la bona nova d'un nou "festival".
Una dotzena d'activitats artístiques van constituir, al final, una programació prou galdosa, feta amb una dotació pressupostària que ara ens faria pixar de riure i tirada endavant amb més cara que esquena. I ens en vam sortir. El complot va triomfar.
Eren temps de l'ajuntament socialista de l'alcalde Josep Lluís Fillat, del regidor de Cultura Emili Biosca, i del factòtum Joan Carles Fayos, tècnic de cultura i del que fes falta en aquell consistori benintencionat i tot sovint un pèl estrany. El cas és que encara recordo el dia que Biosca se'ns va acostar mentre es realitzava una activitat a la Plaça del Carme (te'n recordes, Àngel?) i ens va dir que allò que havíem fet estava molt bé i que havia de tenir continuïtat, i que si ens semblaria bé que l'ajuntament ho assumís per a posteriors edicions.
Si n'èrem de bona gent! L'any següent l'Ajuntament de Pineda de Mar, gloriós en el seu cinisme, va decidir organitzar el..... primer Complot, Fira de Teatre al Carrer. Sí; van passar de nosaltres. Van posar-hi pressupost, van posar-hi personal, es van quedar el nostre nom, la nostra idea i, també, perquè no dir-ho, la nostra il·lusió. El nostre Complot va passar a ser, per tant, el Complot zero. I el Complot oficial va començar l'any següent.
Es van acabar fent sis o set edicions del festival (ara no sabria precisar quantes), amb unes dimensions realment importants i amb un èxit remarcable. El pressupsot és va multiplicar per moltíssim i Pineda de Mar va ser escenari múltiple d'espectacles i notícia per als informatius de la tele i per a les pàgines dels diaris durant força anys. Molt bé. De fet, ja era això, el que nosaltres, més o menys, volíem: un instrument de difusió artística, de promoció local, una màquina de generar activitat i creativitat. Llàstima que es van oblidar de nosaltres. Ni una sola vegada al llarg de tots els anys que van seguir van reconèixer públicament que la parida era nostra.
Quan l'ajuntament va canviar de color polític i va entrar CiU al govern municipal, es van carregar el festival d'un dia per un altre, sense alternativa ni compensació. Els socialistes pinedencs van passar a ser víctimes de la "insensibilitat" convergent. No em va agradar que es deixés de fer el Complot, que portava camí de convertir-se en una referència bàsica del municipi i del sector escènic del país, però alguna cosa de justícia divina hi devia haver en tot plegat, perquè ells van tastar la mateixa medecina que ens havien subministrat a nosaltres.
En fi. Ara ja en fa vint anys, de tot allò. Del Complot zero. Pràcticament tots els que hi vam estar implicats hem acabat fent coses interessants. Uns quants dedicats al món de la faràndula i de la gestió cultural, ves per on. D'altres no, però conservant sempre, en tots els casos, un gust per la cultura, per l'art, per l'expressió lliure, oberta i democràtica d'idees i projectes. I és que amb el Complot vam aprendre un munt de coses que després ens han servit, poc o molt.
Divendres passat, algun dels protagonistes d'aquell primer Complot ho van celebrar fent diverses accions a Pineda. Es tracta de mantenir viu l'esperit d'aquella idea. Un Complot com aquell ja no el tornarem a fer, però segurament continuarem tramant idees, complicant-nos la vida amb projectes creatius, estimulants i trempadors. D'aquells dies recordem, sobretot, les ganes de fer coses noves (com a mínim, noves per a nosaltres), d'aprendre i d'oferir coses interessants als que tenien la fortuna o la desgràcia de passar per davant nostre. Mentre fèiem el Complot ens vam adonar que erem i volíem ser generosos. M'agradaria pensar que encara ho som.
pepmontes |
dissabte, 6 de desembre de 2008 | 18:30h
"Els barcelonins són sorprenents i contradictoris, capaços de passar d'un estat d'eufòria a un de pessimisme en pocs dies de diferència, així com de la protesta més arrauxada a la mansuetud dels xais. (...) No sé si els barcelonins han entès que no es pot lluitar contra un govern com l'espanyol, capaç de declarar l'estat de guerra per reclamar el pagament d'unes contribucions. Espanya és un país de colors blancs i negres, en el qual els grisos no tenen possibilitat de reeixir."
D'un informe al seu govern del cònsol de Suècia i Noruega, Carles A, Dahlander, degà del cos consular, amb despatx al carrer de Trafalgar, 8, principal.
(Francesc Cabana; Les catedrals del cotó, 2008. Proa)
pepmontes |
dimecres, 3 de desembre de 2008 | 16:55h
El propi melic mai no ha de ser el centre del món, i mal servei presten aquells que volen fer girar la vida de la comunitat (del país, potser) al voltant d'un mateix. Però a l'extrem oposat de l'arrogància i la vanitat hi ha també la pusil·lanimitat i la inconsciència dels qui, jugant un paper destacat, dimiteixen de si mateixos i de la responsabilitat que els ha tocat assumir. Últimament revifen a Catalunya els gèneres que fan de la primera persona del singular el punt de vista central de l'escriptura i tot sovint també el protagonista immodest. I aquesta és una bona notícia. Dietaris, autobiografies, memòries, obres de format periodístic i llibres que jutgen la realitat circumdant des de la participació que en ella ha tingut el seu autor són, cada cop més, a l'aparador de les llibreries. Pasqual Maragall acaba de presentar les seves memòries i no fa pas gaire ho va fer Jordi Pujol. Són dos exemples destacats, però no estan sols a les llistes de novetats i, en ocasions, dels llibres més venuts. La presa de consciència de la pròpia singularitat i del pes que un mateix ha tingut en la comunitat és una passa que haurien de fer aquells que han tingut a les mans decisions i projectes vitals. El país vol i necessita saber per què, com i quan. Un sol llibre no ens donarà la clau de volta de la nostra història recent, però una bona nòmina de publicacions encreuades, oposades i complementàries ens ajudarà a saber per què som on som. (publicat a El Punt el 02/12/08)
pepmontes |
dimarts, 2 de desembre de 2008 | 19:26h
Rebo un correu electrònic seu i en el remitent hi apareix "Josep López". Però tots sabem que és en Pepus. Ara porta el cabell rapadet, darrera d'un front immens de tant ample com es fa, i una barba blanca i arregladeta. Aspecte venerable d'aire oriental, hippie revingut que guarneix uns ulls vius i penetrants amb ulleres grogues, ben "fashion". Aire serè, mirada penetrant, veu profunda i estil progressiu. De què va? et preguntes. I jo què sé! És en Pepus, i ja està. I ben prou que n 'hi ha. Ara fa una nova volta a la seva vida, doble mortal, tirabuixó, i es llança en picat al món de les titelles per a infants, descarat i tendre, sorprenent, generós. Hola, Pepus, què tal? Com estàs?
La nova aventura es diu Fengari Titelles, i la primera posada en escena és L'Alba busca la llum. El quarter general és a Pineda de Mar, és clar, i els acompanyants són el bo i millor de la societat contestatària, emprenyadora, divertida, inquieta, càustica i simpàtica de la vila maresmenca. Hi ha l'Angel Sànchez (es cou alguna cosa a Pineda, sense l'Àngel?), la Rosa Vallespí i l'Eli (benvinguts, passeu, passeu....); la Judith Tresserras (no la conec però algun dia tocarà), P. G. Ejby (és un senyor, una senyora o una màquina, això?) i l'Alba i la Xesca, és clar (les musses, de dues en dues).
L'estrena d'aquest espectacle infantil es va produir el mes passat en la programació Somriure per Chiapas, un clàssic de la faràndula maresmenca solidària. Jo no hi era (mea culpa, ho sento), però expliquen les cròniques que ni els més vells del llogarret recorden un èxit tan esclatant. Els menuts encara somien i els grans encara riuen.
Si teniu pocs anys o ganes d'evadir-vos una mica, estigueu atents i aneu a veure l'espectacle tan aviat com el veieu programat. Si sou alguna cosa així com promotors o programadors, no perdeu temps i contracteu-los. Feu-me cas, aquest espectacle té ànima.
Pepus, noi! Com estàs? Ja veus que faig tard, però sóc complidor. Una abraçada eterna. Petons a tort i a dret.
Has trobat la llum, tu? Guarda'm un raconet, que vinc.
pepmontes |
dimarts, 2 de desembre de 2008 | 16:08h
S'ha creat l'Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana. Benvinguts a l'embolic! L'entitat s'ha constituit durant el mes de novembre i ja han penjat a la xarxa un web. Comencen la feina debatent sobre la futura llei de polítiques de joventut de la seva comunitat autònoma. En això estem tots, gairebé. Molta sort i molt d'èxit.
pepmontes |
dilluns, 1 de desembre de 2008 | 16:33h
La frase del títol no resumeix la intervenció d'Antonio Ramírez en el Tribuna Ateneu del passat 19 de novembre, però dona alguna pista interessant sobre l'estat d'ànim de molts dels assistents. Els convidats, després de sentir una brillant conferència de Ramírez, responsable de les llibreries La Central, posaven en dubte les possibilitats reals de supervivència del món del llibre tal com el coneixem fins avui. En la seva intervenció el llibrer va certificar les dificultats per sobreviure a l'onada tecnològica i va intentar posar damunt de la taula els arguments que, a parer seu, fan necessària i convenient la pervivència del model clàssic. Ho va fer de manera convincent, i encara va rematar millor la feina responent a les preguntes dels contertulis en el temps dedicat a la conversa. Al final, jo diria que a la majoria dels assistents ja els estaria bé pronunciar en veu alta la frase del títol.
Però hi hem de posar alguna objecció. Sobretot perquè a la sala la majoria eren convençuts de la bondat de la nostra cultura llibresca, en part perquè hi són part implicada (editors, llibrers, escriptors, periodistes, lectors empedreïts....), en part perquè beuen, per formació i per tradició, de les nostres formes més clàssiques. A tots ells els estaria molt bé que l'omnipresència tecnològica fos un miratge i, sense negar-ne les virtuts, és clar, estarien encantats que a la cosa digital se li dediqués un espai brillant i enlluernador, però en cap cas hegemònic.
Però, tot i que comparteixo la majoria d'arguments de Ramírez, tinc dubtes. Primer, perquè no vaig sentir ningú que expliqués amb tanta gràcia i convenciment que Ramírez les bondats de la seva postura oposada. Segon, perquè temo que la part més terrorífica i descervellada del mercat no fa cas de romanticismes ni de virtuts bibliogràfiques. Tercer, perquè em falta la versió dels termes mitjos, és a dir, la que m'explicaria com hauria de ser un món de convivència entre els monitors i el paper imprès.
Jo no tinc la resposta. Ho dic ja, per si algú vol deixar de llegir. Però confirmo, com a mínim, que hi va haver un escèptic de mena que no va dubtar ni un instant a aigualir la festa amb les seves preguntes: Manel Cuyàs. Cronista de raça dels que ja no en queden, brillant en els sarcasmes quan convé i fi en la ironia quan ve a tomb, va venir a dir que el món que pintava Ramírez li agrada molt, però que no el veia possible. I també hi va haver alguna veu callada que, no dotada amb la incontinència periodística de Cuyàs, no es va atrevir a dir el que pensava, envoltat d'opinions hostils (en el millor dels sentits de la paraula, quedi clar). Es tracta del responsable de projectes tecnològics de l'Ateneu que, ves per on, està fent meravelles en la transformació de l'entitat per conduir-la a un brillant món de tecnologies (noves i no tan noves). Es va guardar l'opinió per a si mateix, esperant, suposo, l'oportunitat en algun fòrum més favorable a les seves tesis.
Potser és que la cultura llibresca gaudeix parlant en veu alta, i la tecnologia avança imparable sense necessitat de fer-se sentir físicament. No ho sé. En tot cas, a mi m'agraden els llibres de tota la vida, i vull disposar, al mateix temps, de tots els avantatges de la tecnologia.
Hi ha algú que em pugui ajudar a gaudir d'ambdues coses? O és que és inevitable que una es mengi l'altra?
Llegiu la intervenció de Ramírez, penjada al web de l'Ateneu. Us ajudarà a montar arguments a favor dels llibres. Però després penseu quina part dels seus arguments falla quan a les biblioteques cada cop hi ha més pantalles i, potser, menys llibres.
pepmontes |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 00:49h
Camino pel carrer Canuda en direcció a la Rambla i m'aturo perquè veig un conegut i el vull saludar. I en aquest just moment rebo una trompada monumental d'un ciclista que venia a tota velocitat fent esses amb calculada precisió per esquivar els vianants disciplinats.
Però es veu que això d'aturar-se a mig passejar violenta els càlculs de distància del ciclista i no pot evitar l'embestida. Com que l'home, malgrat tot, és hàbil, no m'atrapa de ple i aconsegueix esmunyir-se per la meva esquerra, de manera que m'enduc un mastegot a l'espatlla i un cop de cap (el seu cap contra el meu). El ciclista va equipat de forma admirable, com si acabés d'arribar del tour de França, i no li falta el casc. La veritat és que no sé si hauria estat més dur el cop directe amb el cap del ciclista o si el casc ha esmorteït la topada. El cas és que a mi m'ha deixat fora de joc uns breus instants. Quan ha aconseguit aturar l'embranzida de la bicicleta, uns cinc metres més enllà, s'ha aturat i, sense baixar del seu vehicle de tracció animal, m'ha alçat la mà en senyal de disculpa. I ha marxat, novament veloç. I jo m'he quedat allí plantat, gairebé sense esma per queixar-me, confús. El meu s'aludat s'ha acostat, m'ha demanat com estava i se m'ha endut.
pepmontes |
dimecres, 26 de novembre de 2008 | 16:35h
Des de dilluns l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya torna a tenir una junta ben avinguda, amb cara i ulls, encapçalada per Joan Oller, director de l'Auditori. S'ha superat amb èxit l'estrambòtica crisi que es va generar abans de l'estiu i que va culminar el mes de setembre amb una dimissió en ple de l'antiga directiva. L'espectacle lamentable que es va oferir en aquell moment podrà ara ser contrarrestat per una gestió que, si hem de fer cas als noms que integren la nova junta serà, com a poc, correcta i eficaç. La prudència no em deixa dir que serà brillant, però tinc la confiança que aquest qualificatiu no estarà gaire allunyat de la realitat.
Amb tot, no vull deixar de remarcar com a curiositat la fundació i actuació del col·lectiu +cultura08, integrat per un grup de socis, al front del qual hi ha Artur Duart, membre de l'antiga junta catastròfica i directament implicat en les diferències que van generar el cataclisme final. Aquest col·lectiu ha generat en pocs dies un document que proposa objectius i linies d'actuació per a l'associació i ha convidat tothom a participar en la seva elaboració. El document, que adjunto al final d'aquesta entrada, és interessant, i la major part de coses que diu són assenyades i segurament correctes, però no deixa de ser sorprenent la seva estructura. A mi em recorda, sense cap mena de dubte, un programa electoral. Si en llegir-lo no us diguessin que és una aportació oberta a la junta, segurament imaginaríeu que es tracta del programa d'una candidatura aspirant a governar l'entitat. Però no ho és. Com a mínim formalment. Perquè?
Duart estava en un dels bàndols que van protagonitzar la divisió de la junta, i sempre ha defensat que les diferències responien a la confrontació de diferents models d'entitat i, per tant, de projecte per a desenvolupar-la. Un cop dimitida la junta anterior, no seria un cosa dolenta que hagués sotmès el seu model d'entitat a l'opinió dels socis i que s'hagués presentat el seu grup com a candidatura. Però no ho han fet. No opino. Només constato la meva estranyesa.
En fi. Espero que la nova època de l'associació ens faci oblidar els mals rotllos i doni un nou impuls a aquest sector nostre, tan brillant a estones, tan difícil d'explicar sempre, i tan complicat d'entendre massa sovint.
L'enhorabona a la nova junta i els millors desitjos d'èxit.
Podríem despullar el Nadal de tota significació religiosa i fins i tot de tota tradició laicitzada i encara li treuríem suc. La família extensa avui s'ha tornat a reunir al voltant d'una taula, i en una crònica d'urgència puc referir novetats que si no han estat concebudes per ser publicitades durant el dia de Nadal, bé mereixerien ser conservades a la rebotiga tot l'any per passar a ocupar l'aparador just en un dia com aquest. 
Aquest matí he participat amb la meva dona i els meus dos nanos a un taller de... dansa? Sí, sí, era de dansa. Però diria que els petits s'han adonat només que estàvem jugant. Això sí, la joguina era el propi cos. La companyia Mudances promociona el seu nou espectacle familiar, Flexelf, però també la dansa en termes generals, amb un taller que aproxima als menuts i als seus pares al procés creatiu que els ha dut a construir la seva proposta escènica.
Fa vint anys jo tenia vint anys, i vaig participar en un complot. No es tractava de derrocar cap tirà ni de confabular contra cap règim corrupte, tot i que llavors, com ara, hi havia força tirans per derrocar i força règims que mereixien confabulacions radicals. El nostre complot era de bon rotllo. Teníem ganes de riure, d'aprendre, de jugar i d'animar una mica les ensopides places de Pineda de Mar. Feia un cert temps que l'ajuntament tolerava les anades i vingudes d'un col·lectiu de joves que, batejats amb el nom de Kassal Expres (ja es veu que ni l'ortografia ni la fonètica eren respectades per la nostra radicalitat), intentàvem donar vida a un local que volíem convertir en el centre d'una moguda nova, diferent, creativa, estimulant.... Havíem organitzat alguna petita programació, tallers, activitats puntuals i unes quantes gresques, inofensives però amb voluntat provocadora. Ingènuament provocadores, potser. I el cas és que ens vam animar i vam creure que era possible organitzar un festival artístic al carrer. Així, com qui no vol la cosa. I vam fer el Complot.
Rebo un correu electrònic seu i en el remitent hi apareix "Josep López". Però tots sabem que és en Pepus. Ara porta el cabell rapadet, darrera d'un front immens de tant ample com es fa, i una barba blanca i arregladeta. Aspecte venerable d'aire oriental, hippie revingut que guarneix uns ulls vius i penetrants amb ulleres grogues, ben "fashion". Aire serè, mirada penetrant, veu profunda i estil progressiu. De què va? et preguntes. I jo què sé! És en Pepus, i ja està. I ben prou que n 'hi ha. Ara fa una nova volta a la seva vida, doble mortal, tirabuixó, i es llança en picat al món de les titelles per a infants, descarat i tendre, sorprenent, generós. Hola, Pepus, què tal? Com estàs?
S'ha creat l'Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana. Benvinguts a l'embolic! L'entitat s'ha constituit durant el mes de novembre i ja han penjat a la xarxa un 
La frase del títol no resumeix la intervenció d'Antonio Ramírez en el Tribuna Ateneu del passat 19 de novembre, però dona alguna pista interessant sobre l'estat d'ànim de molts dels assistents. Els convidats, després de sentir una brillant conferència de Ramírez, responsable de les llibreries La Central, posaven en dubte les possibilitats reals de supervivència del món del llibre tal com el coneixem fins avui. En la seva intervenció el llibrer va certificar les dificultats per sobreviure a l'onada tecnològica i va intentar posar damunt de la taula els arguments que, a parer seu, fan necessària i convenient la pervivència del model clàssic. Ho va fer de manera convincent, i encara va rematar millor la feina responent a les preguntes dels contertulis en el temps dedicat a la conversa. Al final, jo diria que a la majoria dels assistents ja els estaria bé pronunciar en veu alta la frase del títol.
