Diari d’un jove en un orfenat (1931-1945)

Amb el títol de Sol (s), s’ha publicat l’interessant dietari de Joan Campmany, tancat a l’orfenat Ribas des dels cinc anys, on podem reviure amb fidelitat el període més convuls viscut a Barcelona durant el segle XX. “He oblidat la meva família, els companys són la meva família i els meus germans. El meu cor petit s’ha anat estrenyent i refredant. Assimilo el càstig que rebo i callo. Hi ha cuidadors que castiguen molt. Al capellà li agraden massa els nois, però mai no es mostra obertament. I nosaltres aguantant com les bèsties. Tot el que prometia amb les seves carícies no era altra cosa que un parany per a caçar-nos. No hi ha cosa pitjor perl infants que la por. En el silenci de la nit amago el cap sota el coixí i ploro amb desconsol. El meu únic pensament està en fugir. Ploro en pensar que no tinc ningú al món. Cada dia més decaigut, però amb més odi i rancúnia.”

En esclatà la guerra, “en el col·legi no hi queda res de l’ordre i la rígida disciplina que tant ens havien fet patir. La llibertat ens ha cegat i n’hem confós el sentit. Amb els bombardejos sentim els crits que trenquen el silenci i assenyalen la proximitat de la mort, el salvatgisme d’un enemic per a qui no compten les vides sinó les victòries. Per Nadal a moltes cases falten els homes, que són al front lluitant. Comencem a comprendre que tot això és un malson, i que els únics que ho paguen són els infeliços que res tenen.”

No sé estimar. La meva ferida és profunda i difícil de cicatritzar, sagna pels meus, pels éssers estimats. Més fred que l’aire està el meu cor, un fred que res no pot escalfar. Ens estem convertint en bèsties, renaixent instints que ens transformen en lladres, capaços de matar si cal, ja que l’estómac és un dels òrgans dominadors de l’ésser humà. Un cop arribats a aquest extrem, ja res no es pot fer per tornar a la normalitat, hom s’acostuma a viure del que pot i té. Si un dia teniu la desgràcia de veure a prop el front, odiareu les guerres i qui les origina.”

“El menjar és cada cop més escàs, la gana augmenta de dia en dia. Lentament es va perdent la guerra. A mitja nit sonen les sirenes. L’avís de perill i mort posa la pell de gallina. Ens estimem com a germans, l’únic que ens diferencia és el fet de procedir de mares diferents. 26 de gener, ha caigut Barcelona. Temem l’arribada dels feixistes alhora que la desitgem, per tornar a veure les nostres famílies. Viatgem en camió cap a un destí desconegut i una sort ignorada. Hem vençut un cop més al nostre destí cruel. Acaben de morir. Veure en mig de la carretera a setze amics morts, mutilats, barrejats amb la ferralla, és una imatge aterridora! Podíem haver estat nosaltres, la sort ha decidit que el seu camió passés davant.”

“Hem oblidat la neteja, anem bruts i esparracats. Entren les tropes feixistes al poble i la guerra s’acaba per a nosaltres. L’església i els capellans, amb el nom de Déu als llavis i una escopeta a la mà, fan córrer més sang que no pas els altres. Després de tres anys d’una vida en llibertat, tornàvem a caure sota l’enreixat del temor i la rancúnia. Anar a classe, on el mestre sabia menys que nosaltres. A la tarda classe de música on ens ensenyaven caçons falangistes, instrucció militar i els punts de la Falange. En ser a taula ens adonem que tan sols en quedem vint-i-vuit dels noranta que vam marxar.”

“Sembla un somni ser expulsat per permetre’m anar a casa amb els meus. També era conscient de quantes coses havia après durant la guerra. Tenia solament tres mesos quan vaig perdre la meva mare i ara, quan feia tres mesos que podia dir que tenia pare, ja l’havia perdut. Ser internat altre cop al col·legi, em resultava força violent. La compassió era un sentiment que no volia que ningú sentís per mi. Preferia el menyspreu, perquè no humiliava. Disposàvem d’una habitació per cadascú, per nosaltres ho era tot.”

“Ella era la primera, l’havia escollit i em feia molt bé. Era conscient de la necessitat de companyia. Com tothom, jo també volia estimar.”

 

Afegeix un comentari