ictus(2),dòmino
Una plàcida partida de dòmino és, en segons quines circumstàncies, un pols guanyat a l’adversitat. (segueix)
Se’m fa difícil no pensar, pesarosament, en les paraules del director de
la Guttman (un establiment on en saben molt de lesions medulars però
gens – bé, molt menys – de lesions cerebrals), qui per justificar
l’abandonament terapèutic va defensar la inoportunitat de fer
estimulació específicament cognitiva.
Per sort la vida ens ha
ensenyat a no confiar a un sol postor, a buscar més opinions, a lluitar i
a escoltar la intuició i el sentit comú.
Pot semblar cínic
valorar tant una conquesta simple com l’autonomia en un joc com el
dòmino, valorar tant que un adult pare de família i professionalment
competent, ara totalment dependent i sense pràcticament cap competència
ni habilitat, hagi recuperat una cosa tan suposadament simple com poder
jugar al dòmino amb autonomia, saber seguir la partida, distingir bé les
fitxes, escollir, decidir quina es tira, agafar-la i posar-la
correctament al seu lloc, i fer-ho sense l’ajut habitual.
Però no és
cinisme. És la demostracíó de que la seva vida psíquica no està
estancada, de que el seu món cognitiu es mou, de que ell segueix aquí i
s’esforça per recuperar habilitats i competències. Encara que aquest cop
només sigui per poder compartir amb els familiars i amics, per ell
mateix, una partida de dòmino, una tarda plàcida de juliol.
Res passa
sol, hi ha hagut estimulació i esforç sostingut, sense deixar-se
dominar per pronòstics, hi ha hagut un creure en la persona, en que
segueix aquí estigui com estigui, i creure amb la seva capacitat
d’autosuperació, amb la seva necessitat de disposar de molt suport i
moltes oprtunitats, mica en mica…
Dolors, endavant, sempre endavant, com m’alegren aquestes partides guanyades, un petó!
Vivim en un món que creu que només els guanyadors, els millors, … valen la pena. Menystenim la gent gran, la gent lletja, la gent discapacitada, … Hauríem d’aprendre que tothom és imperfecte, que els perdedors, els que no van davant, qui va en cadra de rodes,… també són persones. Els valors d’individualisme, de voler sempre més, de l’eficàcia, … tenen molt a veure amb tot plegat. Una societat més basada en els col·lectius, les relacions personals i la cerca del benestar bàsic em sembla que ho acceptaria més. L’esforç personal és important, però el model social ho és tan o més. (La meva vena política sempre surt pertotarreu).