Una plàcida partida de dòmino és, en segons quines circumstàncies, un pols guanyat a l'adversitat. (segueix) Se'm fa difícil no pensar, pesarosament, en les paraules del director de
la Guttman (un establiment on en saben molt de lesions medulars però
gens - bé, molt menys - de lesions cerebrals), qui per justificar
l'abandonament terapèutic va defensar la inoportunitat de fer
estimulació específicament cognitiva.
Per sort la vida ens ha ensenyat a no confiar a un sol postor, a buscar més opinions, a lluitar i a escoltar la intuició i el sentit comú.
Pot semblar cínic valorar tant una conquesta simple com l'autonomia en un joc com el dòmino, valorar tant que un adult pare de família i professionalment competent, ara totalment dependent i sense pràcticament cap competència ni habilitat, hagi recuperat una cosa tan suposadament simple com poder jugar al dòmino amb autonomia, saber seguir la partida, distingir bé les fitxes, escollir, decidir quina es tira, agafar-la i posar-la correctament al seu lloc, i fer-ho sense l'ajut habitual.
Però no és cinisme. És la demostracíó de que la seva vida psíquica no està estancada, de que el seu món cognitiu es mou, de que ell segueix aquí i s'esforça per recuperar habilitats i competències. Encara que aquest cop només sigui per poder compartir amb els familiars i amics, per ell mateix, una partida de dòmino, una tarda plàcida de juliol.
Res passa sol, hi ha hagut estimulació i esforç sostingut, sense deixar-se dominar per pronòstics, hi ha hagut un creure en la persona, en que segueix aquí estigui com estigui, i creure amb la seva capacitat d'autosuperació, amb la seva necessitat de disposar de molt suport i moltes oprtunitats, mica en mica...
Per sort la vida ens ha ensenyat a no confiar a un sol postor, a buscar més opinions, a lluitar i a escoltar la intuició i el sentit comú.
Pot semblar cínic valorar tant una conquesta simple com l'autonomia en un joc com el dòmino, valorar tant que un adult pare de família i professionalment competent, ara totalment dependent i sense pràcticament cap competència ni habilitat, hagi recuperat una cosa tan suposadament simple com poder jugar al dòmino amb autonomia, saber seguir la partida, distingir bé les fitxes, escollir, decidir quina es tira, agafar-la i posar-la correctament al seu lloc, i fer-ho sense l'ajut habitual.
Però no és cinisme. És la demostracíó de que la seva vida psíquica no està estancada, de que el seu món cognitiu es mou, de que ell segueix aquí i s'esforça per recuperar habilitats i competències. Encara que aquest cop només sigui per poder compartir amb els familiars i amics, per ell mateix, una partida de dòmino, una tarda plàcida de juliol.
Res passa sol, hi ha hagut estimulació i esforç sostingut, sense deixar-se dominar per pronòstics, hi ha hagut un creure en la persona, en que segueix aquí estigui com estigui, i creure amb la seva capacitat d'autosuperació, amb la seva necessitat de disposar de molt suport i moltes oprtunitats, mica en mica...
