dani, set anys
Fa uns mesos, uns amics comuns em comentaven que els costava recordar al meu germà Daniel tal com era abans, que la seva presència actual omple les vivències i els records de mitja distància de tal manera que la imatge de quan estava bé els queda molt llunyana, gairebé dissociada. En canvi, fa pocs dies, una “exmare d’escola” amb qui havien compartit AMPA i Consell Escolar i que no l’havia tornat a veure després de l’ictus, no sabia com posar-s’hi, i va quedar commocionada. Fer la comparativa de sobte, de l’abans i l’ara, és dur.
Avui fa set anys de la tragèdia. (la fotografia és actual) (segueix)
Jo encara, de vegades, el somio parlant-me, o caminant, i puc evocar imatges viscudes en què el torno a veure en les escenes qüotidianes de l’àmbit familiar, i exercint de veí participatiu o d’implicat i lluitador gerent de l’associació pro disminuïts.
El puc fer present multiplicant semblances: intervenint en una taula rodona i responent a una entrevista als mitjans de comunicació impecablement vestit, o bicicletajant amb els fills, vestit d’esport, amb aquell seu tarannà senzill però elegant; conversant amb amics, rient, o preocupant-se amb responsabilitat per totes les coses…
I en el terreny més personal, familiar, no cal dir com n’és de nodrida l’hemeroteca i com en pot arribar a ser de dolorosa la relectura… Però tenen raó aquests amics. Amb els qui ens deixen t’atures i congeles els records de la vida passada, però en les transformacions, per dràstiques que siguin, t’adaptes paulatinament als canvis perquè la persona hi segueix essent. I sigui com sigui, és la seva mateixa presència.
En posari-hi molta distància, en canvi, l’adaptació es fa més difícil. Es perd el fil.
Les criatures són molt sensibles davant aquestes situacions, i necessiten acompanyament. Posar paraules i normalitzar. Trobar camins. Els experts recomanen que la canalla visiti sovint als seus familiars propers afectats de malalties o accidents que les transformen, com seria el cas de l’ictus. I suggereixen que comparteixin espais de vida. La vinculació i la convivència dels infants amb els seus adults malalts és un bé a dues bandes: als afectats els ajuda a recuperar-se, i als petits els ajuda a adaptar-se a la situació i, sobretot, a sobreposar-s’hi. Seguir mostrant afecte i fer coses pel bé de l’altre ajuda a sentir-se millor; relacionar-s’hi en la qüotidianitat és un aprenentatge en comunicació i manté viu el vincle afectiu; i tot plegat facilita el procés d’adaptació i converteix en més natural i menys traumàtic un drama molt complicat per als infants. Ningú ens prepara per fer front a aquest tipus d’adversitats, i la manera de respondre-hi és molt diversa. Però crec que aquestes recomanacions són aplicables a tothom, i serveixen també als adults per trobar els seus camins de comunicació i adaptació.
Avui fa set anys, i he rebuscat l’article que vaig escriure poc després del primer aniversari, on valorava les circumstàncies de la tragèdia en relació als actes de discriminació que la van contextualitzar. Podeu llegir-lo aquí: Inclusió-Exclusió.