jrequesens |
dimecres, 6 de juliol de 2011 | 16:03h
La no convocatòria d'un referèndum oficial sobre la independència de la nació catalana, ens ha portat a buscar alternatives per conèixer del cert la voluntat dels ciutadans a voler un estat propi. El referèndums organitzats per la societat civil des d'Arenys de Munt (setembre 2009) a Barcelona (abril 2011), passant per Igualada (abril 2010) van ser una bona iniciativa per calibrar l'estat de la qüestió. Les enquestes oficials hi han defugit sovint, però en la darrera onada del Baròmetre d'opinió política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya (juny 2011), es preguntava “què votaria si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya”. Els resultats han constatat l'ampli suport dels catalans del Principat a votar a favor de la independència. Concretament un 42'9% votaria a favor, davant del 28'2% que votaria en contra i el 23'3% que s'abstindria.
Com ja ha succeït en altres processos d’alliberament, el centre de la nació esdevé el motor principal. El Principat camina cap a una majoria social per la independència i tenim enquestes rigoroses que ho afirmen. A la resta dels Països Catalans, no tenim enquestes que ens ho preguntin, però cada dia la voluntat d’ésser es reforça. Sobretot davant dels embats espanyolistes a la llengua i al territori que patim (per exemple, el decret del govern valencià de model únic d'ensenyament trilingüe).
El passat mes de març, l'assemblea d'Esquerra-Igualada em donà confiança de formar part de la candidatura d’ERC-RCat a les eleccions del proper 22 maig.
Un posicionament ideològic, un marc institucional i una projecció pública envolten aquest fet que comparteixo amb milers de ciutadans del país, adscrits en les respectives llistes dels diferents partits per concórrer en les eleccions establertes en aquest sistema de democràcia representativa, que, més lentament del que ens agradaria, va madurant.
Sortosament, la política no només la fan els qui han estat escollits cada quatre anys per representar-nos i conduir l’administració pública. Entenc la política com una part inherent del ciutadà que l’exerceix dia a dia en diferents formes i expressions. L’escriptor igualadí Antoni Dalmau parla del deure de fer política en el llibre Què pots fer pel teu país. Cartes a un jove polític (Columna, 2000) que aquests dies m’he estat rellegint: “La política és prendre cura dels afers comunitaris, ja no pot ser l’opció d’uns quants només: és un deure col·lectiu, una dimensió irrenunciable de la nostra condició d’homes i dones lliures”. La cèlebre aportació de Kennedy, ho descriu molt bé: no ens hem de preguntar què pot fer el país per nosaltres, sinó que podem fer nosaltres pel país.
jrequesens |
dimecres, 16 de març de 2011 | 00:08h
El passat 7 de febrer, l'AnoiaDiari obria l'edició amb una editorial titulada "On són els joves polítics d’Igualada?". S'hi constatava la inexistència de joventuts polítiques als partits d'Igualada i en lamentava aquesta situació davant la importància del jovent en el futur de la ciutat. Se'n desprenia també la necessitat que els joves hi fossin presents per captar-los electoralment i per entendre les seves problemàtiques de primera mà.
És evident que a dia d'avui la influència política de les joventuts dels partits en representació al consistori igualadí és pràcticament nul•la. I la causa primera és la no existència en la majoria de partits. No sols ens ho diu la percepció, sinó les dades. Tant l'informe de la 'Realitat juvenil a l’Anoia' (2006) com l'Enquesta a la joventut de Catalunya" (2007) de l’Observatori català de Joventut ho verifiquen. Aquest darrer diu que 'la meitat de la joventut no pertany a cap mena d’entitat o grup informal (51,4%) i dels que s'associen només un 5% ho fan en entitats d’educació en el lleure, polítiques i d’ajut'.
Ens podem preguntar doncs: per què els joves no estan als partits? Això vol dir que els joves no estan compromesos socialment? Arran de l'editorial, també em pregunto, el fet que els partits no tinguin joventuts és un llast per a la Igualada del futur? I encara més preguntes, els partits volen joves només per captar-ne el seu vot? I finalment, es poden fer polítiques de joventut sense joves als partits?
A principis de novembre, la llibreria Llegim...? em passà l’encàrrec d'obrir la conferència expositora del llibre "Escoltisme mundial", que com a membre de l’AE Jaume Caresmar – Maria Antònia Salvà vaig acceptar gratament. L’acte, que es durà a terme el proper divendres 21 de gener a les 20h a l'Espai Cívic Centre, comptarà amb la presència del seu autor, Eduard Vallory.
Dies abans de la petició, a finals de setembre, havia assistit a la presentació del llibre en societat a l’auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on hi participà l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i el llavors president del Parlament, Ernest Benach, ambdós relatant les seves experiències i visions de l'escoltisme.
jrequesens |
dijous, 11 de novembre de 2010 | 15:31h
Qualsevol amant de la democràcia estaria d’acord a reclamar la dimissió a un responsable polític si aquest recorregués a la censura i a la mentida en les seves actuacions.
En el cas de la mentida, podem trobar a nivell internacional, alguns exemples prou coneguts. L’any 1998 el llavors president dels EUA, Bill Clinton, fou jutjat pel procés d’impeachment per haver mentit en les seves relacions sexuals amb la becària de la Casa Blanca, Mònica Lewsinky. El febrer de 1999 va ser absolt.
El 26 de novembre de 2009, l'inspector general de les Forces Armades alemanyes, Wolfgang Schneiderhan i el secretari d'Estat de Defensa, Peter Wichert van dimitir dels seus càrrecs respectius per haver mentit. Hores abans havia sortit a la llum que havien intentat ocultar el nombre de civils morts en un bombardeig a la base alemanya de Kunduz, a l’Afganistan.
jrequesens |
dilluns, 1 de novembre de 2010 | 01:12h
"Darrer diumenge d’octubre
el camí ja és ben sabut
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig"
Seguint les paraules d'Al Tall, aquest diumenge, una petita comitiva igualadina hem assistit al 51è Aplec del Puig.
El país és llarg però el camí ha estat curt. Dissabte havia preparat un barrejat, una mescla de cançons que ens donés una banda sonora al paisatge. Òscar Briz, Clara Andrés, Pau Alabajos, Ovidi Montllor, Raimon, Biel Majoral, Al-Mayurqa, Meritxell Gené, Ivette Nadal... Ens han ajudat a fruir el recorregut i potser fins i tot a entrendre'l una mica més. També han estat taló de fons de les dissertacions polítiques sobre les vicissituds de la nació catalana que hem tingut gairebé sense repòs. Les hem aturat per escoltar a consciència el contundent Perquè Vull! de l'Ovidi.
Hem arribat al Puig albirant la muntanyeta de la Patà just quan hissàven l'estelada. A l'hora justa. El dia era assolellat, amb alguns núvols intermitents i un vent que donava solemnitat a la senyera.
Ens hem enfilat al capdamunt per guaitar l'Horta i hem intentat visualitzar el pas de Jaume I, la batalla del Puig entre les forces cristianes i musulmanes i l'entrada a València l'any 1238.
A les parades de llibres i revistes, els relligats de "Lluita" traspuàven la història dels últims quaranta anys d'independentisme. Ens hem firat amb un llibre dels 40 anys del PSAN.
La Núria Cadenes ha alertat als assistents de l'inici dels parlaments que han anat a càrrec d'Alfons López Tena i Uriel Beltran, en nom de SI; d'una representant de la CAJEI; de Vicent Maurí, de la Intersindical Valenciana i d'en Josep Guia del PSAN. Els ponents han fet palès el bon moment de l'independentisme però alhora han alertat que si aquest no té en compte la nació catalana completa, esdevé coix, regionalista i subordinat a les estructures espanyoles imposades. O sigui, independentistes són aquells que reclamen la llibertat dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La Catalunya d'Alacant a Perpinyà.
La tradicional paella per dinar i les dolçaines i tabals de sobre taula han completat una jornada de bons auguris, reivindicació i reafirmació nacional. Em quedo amb les paraules de Josep Guia: posa un valencià a la teva vida.
jrequesens |
diumenge, 31 d'octubre de 2010 | 02:05h
Avui, dissabte 30 d'octubre ha mort Miquel Ball i Mateu, qui fou l'impulsor de l'escoltisme a Igualada. L'any 1952 fundà l'Agrupament Escolta Jaume Caresmar, Cau que avui continuem amb més força que mai.
El traspàs ha coincidit amb una anècdota representativa de la vigència i l'encert que tingué Miquel Ball en l'aposta per l'escoltisme. Com cada any per Tots Sants, moltes unitats del Cau fem parada de castanyes a la Rambla o als carrers del centre. És una activitat que va més enllà dels guanys que se'n treuen (quatre cèntims, que diríem). Aquest petit projecte requereix compromís dels nois i noies, organització, esforç i responsabilitat. Participen i comparteixen la festa amb la ciutat i implícitament es fa una defensa de la castanyada, davant la deriva homogeneïtzadora cultural que multinacionals i despistats s'han apuntat últimament. Avui a la tarda, un grup de Ràngers i Noies Guies havia anat a la casa de Miquel Ball com cada any a oferir-li castanyes. La sorpresa ha estat quan ens han comunicat que ja no hi era.
Recordo ara també, fa tres anys, en el segon número de la revista de l'Agrupament, "El Cauet", quan vam anar a entrevistar-lo (podeu llegir l'entrevista aquí). Vam quedar molt sorpresos sobretot de la casa on vivia. Ens va semblar una "casa museu" de l'escoltisme. Arreu de la casa se n'hi trobaven referències. Una d'elles, una majòlica emblemàtica que presidia l'entrada, amb el lema escolta per excel·lència: sempre a punt.
Miquel Ball ens parlà d'allò que significà i aportà l'escoltisme en aquell moment (i ara!): "valors com el civisme, el cristianisme, el saber-se espavilar i el compromís per un país i unes persones. L'escoltisme, que trencava amb els grups tancats que hi havia en el moment, és una activitat molt completa, només cal veure la vitalitat que té el cau a Igualada, ara que ja han passat cinquanta-cinc anys. L'escoltisme desvetlla molt la consciència. Forma persones, bons ciutadans, molt obertes, compromeses i implicades a la seva ciutat i el seu país".
Ens explicà una anècdota que descriu molt bé aquells temps dificils: "Els anys quaranta vam fer una espècie de “jamboree” amb tots els escoltes de Catalunya. Durant el campament, de sobte, ens va assaltar la guàrdia d’en Franco, els guàrdies civils; va ser un moment convuls...Ara ja no hi ha aquest perill. A mi em van prendre la camisa.. i em van posar 10.000 pessetes de multa! A aquella època eren molts cèntims...!"
Miquel Ball, nascut a Igualada l’any 1916, fou guardonat al 1995 amb la Medalla de la Ciutat d’Igualada. A més de la fundació l’Agrupament Escolta Jaume Caresmar, va ser impulsor dels Focs de Sant Joan d’Igualada, fou president del Club Natació Igualada i membre fundador del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada. Ha escrit un llibre sobre la Basílica de Santa Maria i és autor de nombrosos articles sobre història, costums i anècdotes a Igualada, aplegats al llibre “Roda de la Vida Igualadina”.
Recentment, l'any 2009, va rebre d'Òmnium el Premi el Compromís Cultural. Recollí el premi el seu fill, que digué unes paraules en nom del seu pare. Aquestes donaren èmfasi en un valor central en l'escoltisme i que avui és més vigent que mai: l'esforç i la importància a aplicar-lo per ser millors persones i per intentar deixar aquest món una mica millor de com l'hem trobat.
jrequesens |
dijous, 28 d'octubre de 2010 | 00:31h
Ahir a mig matí, en llegir a Vilaweb la notícia de la mort de Joan Solà, vaig recordar el dimarts 9 de juny de l’any passat, quan assegut a la platea del Palau de la Música, Òmnium li lliurava el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va fer un discurs esplèndid, amb força, reivindicant dignitat nacional, denunciant la subordinació del poble català i reclamant que ens cal ser un ‘poble normal’. A prop nostra seien bona part de la classe política. Els més porucs anaven arronsant el cul de la butaca a mesura que Joan Solà desgranava les paraules: “A Catalunya no hi ha convivència lingüística: el que hi ha és un poble que tira enrere en relació als altres”.
Mentre reclamava valentia, fermesa, respecte i dignitat, alguns allà presents no eren si no còmplices de la situació d’enderroc nacional que pateix el nostre país.
Avui ha estat un dia trist perquè ens ha deixat un mestre que, pels qui no l’havíem gaudit a la Universitat el podíem llegir cada setmana. Un intel·lectual català que plantà cara. Un dels lingüistes més respectats del país.
Mentre esperem la publicació de L'última lliçó, a alguns d’aquests covards els hi convindria llegir Solà. Espero que aquest país nostre, tinguem la capacitat per ser a l’alçada de les circumstàncies i no deixar que Joan Solà, la seva obra i el seu clam restin en l’oblit. Ans sigui referència per la construcció cap a un ‘poble normal’.
jrequesens |
dimarts, 13 de juliol de 2010 | 15:47h
Diumenge al vespre, mentre llançava a les deixalles una llauna de conserves Dani de pops a l’oli d’oliva que m’havia caducat, vaig tenir un dilema moral de difícil solució.
Els renills d’uns transeünts que vestien unes capes a l’estil Superman i amenaçaven a cremar-me les tulipes del meu balcó van provocar un tremolor a l’armari del menjador. Aquest fet posà la meva atenció als prestatges del moble que reuneix diversos objectes, tals com una aigua destil•lada, una guia de Barcelona, una foto d’antics companys del pis i una preciosa ampolla de licor d’herbes dolces de Mallorca. Justament aquest últim element i el seu propietari foren causants del meu dilema. Mentre aquest devia rondar per Pollença, jo tenia una forta necessitat d’apaivagar el neguit que m’havia provocat tot l’aldarull. Un tast del licor era la solució per endolcir una nit de difícil son. Però si en bevia un glop i més tard fos descobert, podria provocar un cisma en la convivència del pis. No me la podia jugar. Altrament, si no ho feia, em veia abocat a un nerviosisme poc suportable.
jrequesens |
dimecres, 28 d'abril de 2010 | 00:00h
Passats ja dos dies del 25A, continuo emocionat de tot allò que succeí diumenge a Igualada. Suposo que a tots els pobles on van haver-hi consultes, també es devien reproduir sensacions similars.
Realment va ser impactant veure tots els voluntaris com van complir, amb el compromís, amb el rigor, amb la il·lusió i amb unes ganes terribles de fer-ho tot molt bé.
Més enllà dels resultats, durant un dia vam compartir hores amb molta gent, vam teixir llaços d'amistat, vam veure moments de felicitat, dels nervis del primer vot de joves de 16 anys, molts votants fent-se fotos...
M'impactà terriblement aquell moviment cívic ciutadà. Aquella força que omplia l'espai. La normalitat de la jornada. Sense incidències, sense crits.
Impactava perquè vam exercir com un poble lliure. Impactava veure que allò s'havia organitzat sense el suport de les institucions, sense recursos. Impactava perquè tothom hi creia.
De fet, hi van haver molts moments de joia. I, moments on vaig entendre moltes coses. Veure votar a persones que el cens electoral oficial no els hi permet exercir el dret a vot em va fer reflexionar moltíssim. Com és possible que gent amb qui vivim conjuntament no tinguin el dret a opinar?
Veure a votar a gent de més de 90 anys, emocionava. Conèixer a gent que portava a mesos i mesos treballant-hi, també impactava.
De cop, et trobaves en una mesa amb una persona que mai havíeu parlat, però amb pocs minuts, ens enteníem a la perfecció. Asseguts a una mesa, et senties part d'una cosa molt important.
Arribava la Junta Electoral i posàvem l'esquena recta, miràvem de reüll el reglament electoral, tossíem una mica i fèiem un somriure tibat.. no podíem equivocar-nos!
Va ser un dia excepcional.
Li vaig dir a algú que escriuria un llibre amb tot el que va passar. Perquè cada moment va ser un instant de la nostra història. Per la nostra història.
Una de les crítiques que fan els liberals a les esquerres és el paternalisme de l’Estat envers els ciutadans. Les esquerres, davant el ‘trade off’ eficiència-equitat prefereixen la segona. Com que tendir a l’equitat és lluitar contra inèrcies naturals, cal una intervenció pública que modifiqui els comportaments per convergir cap una major igualtat entre els ciutadans.
jrequesens |
dimecres, 17 de febrer de 2010 | 00:10h
Hi ha una falsa teoria que adjudica l’exercici de la política a la mal anomenada classe política. En la majoria dels casos és divulgada per gent de bon calçar i en mítings de sobretaula on dediquen bones hores de conversa a la tradicional tasca de la crítica política autodestructiva, anomenada també ‘d’espiral ad infinitum’ o de ‘molts boixets i poques puntes’.
La composició lèxica d’aquests col·loquis improvisats es caracteritza per un alt contingut de mots que denoten enuig, desqualificació i fins i tot fàstic, dedicats als anomenats polítics. La còlera sovint és tan aguda que Déu els guardi de formar part d’aquesta classe que, per conjures astrals, ha esdevingut l’elegida per governar-los.
jrequesens |
diumenge, 22 de novembre de 2009 | 20:02h
En el seu XXè aniversari, l'Espeleo Grup Anoia (EGAN) ha convidat als nens i nenes de la comarca a mostrar-los alguna de les coves naturals que tenim a prop de casa. Aquest diumenge, amb el Cau hem participat d'aquesta proposta.
Després d'una nit arrecerats dins la cavitat, a l'abric de la negra nit, la bona gent de l'Egan han arribat a la cova per introduir-nos a les profunditats de la natura; més enllà del que haguérem fet nosaltres sols. Unes pràctiques de nusos, orientació amb el mapa i brúixola en mà, unes paraules sobre la formació de les coves, la fauna troglodita, el casc, el llum i cap dins! Ha estat bonic i impressionat arrossegar-se per la zona laberíntica i escoltar el silenci absolut i observar la negra foscor dins d'un pou. La foto de grup i una entrega del fulard de l'Agrupament a l'EGAN ha clos la jornada.
Com diu a la seva pàgina web, "l'Egan és una de les entitats pioneres de l' Espeleo a Igualada, va ser fundada el 13 de gener del 1989, està integrada a la Federació Catalana d'Espeleologia (FCE). En principi es dedicava únicament a l' activitat de l' espeologia i barrancs,mes tard es va integrar a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Actualment a iniciat activitats d'escalada".
jrequesens |
diumenge, 15 de novembre de 2009 | 19:55h
Caps de tota la Demarcació de Manresa de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya ens hem trobat aquest cap de setmana a la bonica vila de Sant Llorenç de Morunys a l'Assemblea anual. Ha estat un vist i no vist. Ràpid però intens. Retrobament amb caps d'altres caus, reflexions, vetllada extraordinària amb Jaume Barri, el plenari, les propostes de l'Equip de Branques, parlant de la promesa... Aquest matí discutíem uns quans caps sobre com transmetre als nois i noies el valor del servei, del voluntariat; sobretot, en un món acostumat a la recompensa, a la remuneració. En un món individualista, amb dosis d'egoïsme, de competitivitat. Es pot explicar amb paraules el sentit d'anar a netejar un riu sense esperar que ningú et doni res a canvi?
La no convocatòria d'un referèndum oficial sobre la independència de la nació catalana, ens ha portat a buscar alternatives per conèixer del cert la voluntat dels ciutadans a voler un estat propi. El referèndums organitzats per la societat civil des d'Arenys de Munt (setembre 2009) a Barcelona (abril 2011), passant per Igualada (abril 2010) van ser una bona iniciativa per calibrar l'estat de la qüestió. Les enquestes oficials hi han defugit sovint, però en la darrera onada del Baròmetre d'opinió política del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya (juny 2011), es preguntava “què votaria si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya”. Els resultats han constatat l'ampli suport dels catalans del Principat a votar a favor de la independència. Concretament un 42'9% votaria a favor, davant del 28'2% que votaria en contra i el 23'3% que s'abstindria.
El passat mes de març, l'assemblea d'Esquerra-Igualada em donà confiança de
Avui, dissabte 30 d'octubre ha mort Miquel Ball i Mateu, qui fou l'impulsor de l'escoltisme a Igualada. L'any 1952 fundà l'Agrupament Escolta Jaume Caresmar, Cau que avui continuem amb més força que mai.
Diumenge al vespre, mentre llançava a les deixalles una llauna de conserves Dani de pops a l’oli d’oliva que m’havia caducat, vaig tenir un dilema moral de difícil solució. 
Caps de tota la 
