Esporàdicament, al Diari (Español) de Tarragona, òrgan d’agitació i propaganda de l’espanyolisme provincià obre la porta a opinions fonamentades amb rigor jurídic i històric sobre l’actualitat catalana com la que avui ofereix el doctor Josep Ramon i Fuentes Gassó, director de la càtedra d’estudis jurídics locals “Màrius Viadel i Martin”, de la URV i que reprodueixo tot seguit:
Els antics grecs creien que un bon ciutadà havia de tenir almenys aquestes tres virtuts –‘justícia’, ‘temprança’ i ‘fortalesa’- per desenvolupar-se en la societat. Aquestes virtuts les quals actuaria amb amabilitat i consideració envers els sentiments i pensaments dels altres. A aquestes Plató, a La República, n’hi afegí una quarta, la ‘prudència’. Sens dubte, que aquesta “pauta quadripartita” hauria de presidir el procés sobiranista de transició nacional vers un Estat independent que estem vivint. Aquest procés polític en el que es troba immersa Catalunya genera reaccions diverses, ja sigui a Espanya o a l’estranger. En particular, cal destacar les més adverses, que venen, precisament enllà el riu Ebre. Val a destacar, entre moltes altres les que ens ha brindat el vicepresident que fou del Tribunal Constitucional (TC), el Dr. Ramon Rodríguez Arribas, un magistrat conservador que amb les seves darreres manifestacions de ben segur que hauria pogut fer pujar el preu del pa. Tres són les vies que l’insigne jurisconsult opina que conté l’”arsenal” que l’Estat espanyol té a la seva disposició per tal d’acabar de soca i arrel amb els desvaris independentistes catalans.
La primera via és la intervenció del TC que anul·laria qualsevol tipus de pronunciament que directa o indirectament proclamés la independència o establís les bases per a arribar-hi. Si bé, l’art. 92 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) ja establia els mecanismes necessaris per a l’execució dels pronunciaments del TC, amb la “reforma exprés” d’aquesta llei, -tal com manifestava en aquest mitjà a l’article “El TC, martell de secessionisme” (4.9.2015)- aquest mecanisme adquireix major executivitat en establir un règim específic per a l’incompliment de les resolucions que podrà suposar la imposició de multes coercitives, amb finalitat d’obligar al seu compliment-, la suspensió en les seves funcions de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern de l’Estat l’execució subsidiària quan els obligats incompleixin. I, encara, preveu que quan concorrin “circunstancias de especial trascendencia constitucional, como por ejemplo, los supuestos de incumplimiento notorio y se trate de la ejecución de las resoluciones que acuerden la suspensión de las disposiciones, actos o actuaciones impugandas” el TC d’ofici o a instància del Govern de l’Estat podrà adoptar les mesures que siguin necessàries per a garantir el compliment de les seves resolucions sense haver d’escoltar ningú-”. Aquesta la podríem anomenar la “via anul·latòria”.
La segona via prevista a l’art. 155 de la Constitució espanyola (CE) que, per a alguns podria dur a la suspensió de l’autonomia de Catalunya -analitzada al meu article “155 de la CE + octubre = Suspensió, de què?” (17.10.2015)- si “no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España”, el Govern central “podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.” En aquest sentit, per a executar les mesures suara ciatdes, podrà donar instruccions a totes les autoritats de Catalunya. Ara bé, tal i com vam manifestar, al nostre entendre, la finalitat última no és suspendre el dret a l’autonomia política que l’art. 2 CE garanteix. I molt menys, la de suspendre l’Estatut; si no que només té “caràcter instructiu”o, si es vol, “precautori”; però en cap cas “punitiu”. Malgrat tot, aquesta la podíem anomenar la “via suspensiva”.
I la tercera via és la declaració de setge (art. 116 CE) que, d’acord amb l’art. 32.1 de la Llei Orgànica 4/1981, d’1 de juny, podrà establir-se pel Congrés de Diputats quan “se produzca o amenace producirse una insurrección o acto de fuerza contra la soberanía o independencia de España, su integridad territorial o el ordenamiento constitucional, que no pueda resolverse por otros medios”. El Govern central designa una autoritat castrense i es pot imposar la Llei marcial, amb la suspensió de drets i el sotmetiment a la jurisdicció militar. Aquesta via conduiria, de ben segur, a lús de la força per part de l’Estat. Aquesta podria ser denominada la “via repressiva”.
El plantejament de qualsevol d’aquests mecanismes coercitius per part de l’Estat espanyol pot dur a Catalunya i al mateix Estat a una situació apocalíptica que, sens dubte, no volen la majoria de ciutadans de bona voluntat, ni espanyols, ni catalans. Sense perdre de vista aquests mitjans que ens allunyen de la llibertat i la raó, ens permetem d’analitzar el moment polític i social actual a la llum de les quatre virtuts cardinals esmentades:
Si la justícia, des d’una perspectiva clàssica, consisteix en donar a cadascú el que li correspon. Així, les catalanes i els catalans han de poder exercir en llibertat el dret d’autodeterminació que se’n deriva, i decidir quin ha de ser el seu futur polític. I, en el mateix sentit contrari, l’Estat espanyol ha de respectar la seva decisió, ja sigui la de romandre a Espanya en un altre marc polític relacional o la d’esdevenir un Estat independent.
Si la fortalesa consisteix en tenir valor i constància i presència d’ànim en front de les adversitats. Així, les catalanes i els catalans han de mantenir-se ferms en les seves aspiracions d’autodeterminació. I, en el mateix sentit, l’Estat espanyol s’ha abstenir de pressionar Catalunya, ni per vies coercitives que hem vist, ni per cap altra que pugui provenir, ja sigui interna o internacional.
Si la temprança consisteix en el control de les nostres tendències i ens manté ne la sobrietat. Així, les catalanes i els catalanes han de mantenir en tot moment la seva reivindicació en ordre, pau i civisme. I, en el mateix sentit, l’Estat espanyol s’ha d’abstenir de cap mena de provocació que tingui per objecte pertorbar el seu bon criteri.
Si la prudència consisteix en actuar amb reflexió i precaució escollint els mitjans justos per a assolir el bé i evitar els danys possibles. Així les catalanes si els catalans han d’escollir els mitjans més adients per a la seva reivindicació en un marc de relacions fraternals amb tothom. I, en el mateix sentit, l’Estat espanyol, des de la seva legítima perspectiva han d’actuar per a la consecució de bé comú del seus ciutadans, tant catalans, com no.
En tot cas, en aquest moment històric que vivim, s’escauen molt bé les paraules de St. Agustí, Bisbe d’Hipona (345-430 d. C.): “Els que no volen ser vençuts per la veritat, són vençuts per l’error”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!