Aqueix capvespre s’ha presentat als jardins del Teatre Metropol de Tarragona el número 12 de la revista bimensual “Fet a Tarragona. Històries de la ciutat”, que inclou un article complementari d’un primer aparegut al número 8, corresponent al novembre-desembre de l’any passat, que duu per títol “Retalls d’estelades”, elaborat pel redactor Enric Garcia Jardí sobre l’evolució de l’independentisme contemporani a Tarragona. L’autor ha tingut l’amabilitat de consultar el meu parer i a continuació reprodueixo el resultat del seu treball que considero una primera aproximació a la trajectòria local de moviment d’alliberament nacional:
“QUAN VAM PUBLICAR, AL NÚMERO 8 DE LA REVISTA, UN PRIMER ARTICLE SOBRE L’INDEPENDENTISME A TARRAGONA, VAM COMPROVAR QUE ENS HAVÍEM DEIXAT MOLTES HISTÒRIES PER EXPLICAR. APROFITANT QUE L’INDEPENDENTISME D’ESQUERRES HA IRROMPUT RECENTMENT AL CONSISTORI, HEM RECUPERAT EL FIL DELS RETALLS D’ESTELADES.
Després de repassar, en el reportatge anterior, les trajectòries polítiques de Gabriel Xammar, Josep-Lluís Carod-Rovira i Francesc-Xavier Tolosana, ens vam adonar que ens mancaven molts bocins de l’independentisme català per explicar, sobretot vinculats a la Tarragona dels anys vuitanta i noranta del segle XX. En aquella època, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), el braç polític de l’independentisme combatiu, fundat el 1984, estava implantat a la ciutat. Eduard Boada, que s’hi va unir pels volts de 1987, en recorda algunes assemblees, celebrades a l’antiga Facultat de Lletres. També en va ser militant Jaume Renyer, que, tal com havíem explicat en el primer article, s’havia incorporat l’any 1975 al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Després d’uns anys col·laborant amb diverses organitzacions, i de participar, entre d’altres, en la fundació de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista, l’any 1986 Renyer es reincorpora al PSAN, que aleshores estava integrat a l’MDT. “Féiem formació política, activisme, pintades, encartellades, és a dir, les tasques de propaganda ideològica que l’independentisme d’aquells anys feia”, relata Renyer. Arran de la II Assemblea, del desembre de 1986 es produeix una escissió en el si de l’MDT, entre els partidaris del Front Patriòtic, liderat pel PSAN, i els de la Política Independentista de Combat, encapçalada pel sector Independentistes dels Països Catalans (IPC). Renyer i Boada opten per seguir la proposta de l’MDT-PSAN, que pretenia aconseguir un eixamplament ideològic i interclassista de l’independentisme.
El 1987, Renyer assumeix també la responsabilitat de crear el Casal Independentista Xavier Romeu, que va funcionar a la ciutat fins al 1991, i que estava ubicat en uns baixos del carrer Cavallers — on també hi havia, a pocs metres de distància, un local d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). “Era un local molt petit, humit, sense ventilació, que servia per deixar-hi material i poca cosa més”, detalla Renyer. “Jo crec que va ser un moment important per començar a fer visible l’independentisme a Tarragona, cosa que no era pas fàcil”, afirma Boada. Per posarr-nos en context, Boada compara la situació actual de l’independentisme amb la d’aleshores de manera gràfica i concisa: “Ara vas a una manifestació independentista i pot ser que no trobis a la persona amb qui has quedat. Abans això era impossible”.
L’Associació Xavier Romeu havia sorgit uns anys abans de la inauguració del casal, concretament el 1984, amb la voluntat de fer perviure el llegat i les conviccions ideològiques del filòleg i escriptor Xavier Romeu (1941-1983), que havia estat professor de la delegació de Tarragona de la Universitat de Barcelona i que estava vinculat al PSAN. L’any 1990, aquest col·lectiu va coorganitzar, amb l’Ajuntament de Tarragona, un seguit d’actes amb motiu del 50è aniversari de l’afusellament del president Companys, en els quals van intervenir persones destacades com Josep Guia, Josep M. Solé, Agustí Barrera i Josep Benet. Des de l’Assoc. Xavier Romeu també es va fer campanya perquè el departament de Cultura subtitulés les pel·lícules en català que es projectaven a la Filmoteca de la Generalitat; i editaven una revista, intitulada Independència, que coordinava el mateix Renyer, i en la qual van intervenir, entre d’altres, Jordi Ginebra, Pere Anguera, Vicent Partal, Pere Bascompte i Josep Bargalló. Es van publicar sis números de la revista, fins al 1996, quan l’associació ja s’havia reconvertit en un grup d’opinió dins ERC.
Al llarg de la dècada dels vuitanta, el sindicalisme nacional també va establir-se a la ciutat, amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que va disposar d’una delegació a Banca Catalana. En l’àmbit polític, l’MDT-PSAN i l’MDT-IPC van conviure per separat a la ciutat fins al 1989, quan el PSAN s’integra en una nova formació i abandona les sigles de l’MDT. “Arriba un moment en què no tenia sentit tenir dos MDT, amb una pugna contínua”, constata Renyer. Fou aleshores quan el PSAN, l’organització juvenil Maulets i el Front Nacional de Catalunya van conformar la coalició Catalunya Lliure, que es va presentar a les eleccions europees del juny de 1989. El núm. 1 per Tarragona d’aquesta candidatura va ser Ferran Ferreres Codorniu, vinarossenc que s’havia instal·lat per motius laborals a la ciutat. Catalunya Lliure va obtenir 330 vots a Tarragona, i uns 19.774 en el conjunt dels Països Catalans. Per altra banda, l’MDT (el del sector IPC, que va conservar les sigles històriques), va donar suport electoral a Herri Batasuna, partit de l’esquerra abertzale, que va presentar candidatures a Catalunya, i que a Tarragona va arreplegar 266 vots (de fet, el 1987 ja s’hi havia presentat i n’havia obtingut 817). “Vam defensar Herri Batasuna perquè era la part més visible d’un moviment d’alliberament nacional revolucionari a l’Estat espanyol”, explica Jordi Martí, flamant conseller de l’Ajuntament de Tarragona per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que aleshores militava a l’MDT. Ell era un jove estudiant de filologia catalana, procedent de Marçà, amb conviccions anarcoindependentistes. “Amb l’MDT féiem, sobretot, activitats d’agitació”, afirma Martí, que fa referència a encartellades, pintades, etc. També té molt present les diverses campanyes de suport als pagesos que van desenvolupar. Es reunien en un pis del carrer Natzaret, en un edifici que anys més tard seria enderrocat: “Era una casa molt vella, es bellugava el terra quan hi entraves”.”A les assemblees normalment érem unes tres persones, però s’allargaven moltíssim!”, rememora.
La vida política de Catalunya Lliure va ser relativament curta. No obstant això, el 1991 encara va presentar un avantprojecte de Constitució Catalana. “En aquell moment, l’independentisme, tal com estava plantejat, ja no donava més de si”, sentencia Renyer. L’entorn polític estava confrontat (Catalunya Lliure i MDT), fet que havia provocat també la divisió en l’organització armada Terra Lliure. El 8 de juliol de 1991, Jaume Renyer, Xavier Vendrell i David Ricart, de Catalunya Lliure, i Pere Bascompte i Jordi Vera, dirigents de Terra Lliure IV Assemblea, demanen, en una roda de premsa conjunta, l’ingrés a ERC, que a partir del Congrés de Lleida de 1989 havia assumit la independència com a objectiu polític. Renyer, l’any 1991, també va intervenir en una sèrie de contactes amb l’Estat perquè el sector de Terra Lliure IV Assemblea, que volia deixar l’activitat armada, pogués passar a l’acció política amb un mínim de garanties (l’altra branca de Terra Lliure, de la III Assemblea, no es va autodissoldre fins al 1995). Renyer i Vera es van reunir amb el delegat del govern espanyol a Catalunya, Martí Jusmet, per conversar-ne: “Quan vam parlar amb ell, a casa de Joan Raventós, li vam demanar l’indult per a tots els presos i exiliats independentistes, però s’hi va negar. Al desembre, van detenir Jordi Vera, un dels interlocutors, i les reunions no van fructificar”, explica Renyer. Tot i així, el mateix 1991, Terra Lliure IV Assemblea es va autodissoldre. “El moviment era feble, no estava cohesionat, i l’Estat era fort. Per què havien de facilitar que l’independentisme tingués un èxit polític?”, argumenta Renyer.
Aquells anys, previs a la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, van estar marcats per un increment de la repressió de l’Estat envers l’independentisme català. “Jo recordo que vivíem en una espècie de psicosi general, perquè detenien a la gent de forma indiscriminada, i tots estàvem convençuts que els següents a rebre seríem nosaltres, malgrat no haver mantingut, com a MDT Tarragona, cap mena de contacte amb Terra Lliure”, afirma Martí. Un dels represaliats va ser Xavier Tolosana, detingut el 8 de juliol de 1992, tal com vam explicar en el reportatge anterior. La torxa olímpica va arribar el dimecres 22 de juliol a la ciutat, i Maulets Tarragona va optar per córrer de forma reivindicativa al costat de la comitiva, al llarg dels dotze quilòmetres de recorregut, sense interrompre-la, mostrant senyeres estelades, mentre la Guàrdia Civil els feia fora constantment de l’itinerari. “És el dia que he corregut més de la meva vida”, confessa Boada. Per altra banda, d’altres partits com ERC també van manifestar el seu suport a la independència, i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que no era un partit independentista, aquell dia, a la seva seu, ubicada aleshores a la Rambla Nova, va despenjar una pancarta sota el títol “Freedom for Catalonia”.
Val a dir que CDC, que no es considerava independentista, comptava amb una minoria de defensors d’aquesta fita a les seves files, eixits, sobretot, de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC). N’és un exemple Quim Amoròs, conseller de l’Ajuntament de Tarragona entre els anys 1989 i 1995, que confessa que al darrer Congrés de Reus, del 2012, en què CDC assumia les tesis independentistes, es va emocionar. Ell va començar a militar a la JNC el 1982, als 22 anys. “Enteníem la línia del partit, i jo no m’hi sentia incómode. El que passa és que en els moments clau, per exemple, en la celebració de mítings, no ens deixaven traure les estelades en públic. Alguna vegada les exhibíem igualment, o repartíem adhesius de la JNC amb l’estelada, i la gent no li donava importància, deien que era comprensible, que érem els joves”, relata. Quan va accedir a ser conseller de Cultura, l’any 1989, explica que, a banda de la senyera, al seu despatx, hi lluïa, en un mastil, al costat de la porta, l’estelada. “L’alcalde Nadal no em va dir mai res al respecte”, assegura.
L’escenari post-olimpíades va ser complicat per a l’anomenat Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) — ara en diríem l’Esquerra Independentista. Maulets, fundat el 1989 als Països Catalans, va agafar el relleu organitzatiu de l’independentisme no institucionalitzat a la ciutat, que havia quedat defenestrat. “Vam arribar a ser una trentena de militants”, afirma Boada. “Potser la campanya contra les curses de braus va ser la més forta que vam organitzar”, opina. Es deia “Toros mai més” i la van engegar l’any 1990. “Vam posar el nostre granet de sorra en aquesta lluita col·lectiva, tot i que al final el que importa és que ara ja no se’n fan”, assegura Boada. També van defensar la no incorporació a l’exèrcit espanyol i van presentar la Ruta del Francolí, pensada per conèixer millor el riu i analitzar “els seus problemes quant a degradació”. Es van reunir, durant uns anys, al casal independentista del carrer August, junt amb Catalunya Lliure i l’Assoc. Xavier Romeu, però quan aquest va tancar les seves portes, es van allotjar al Consell de la Joventut, al carrer Fortuny. En la seva darrera etapa, ja als dos mil, Maulets es trobava a les Cases dels Mestres.
Paral·lelament, ERC, ja inequívocament independentista, iniciava una nova etapa, superant la “situació marginal” i de “crisi generacional”, en paraules de Renyer, dels anys vuitanta. A les eleccions generals espanyoles de 1993, Renyer es va presentar com a candidat per Tarragona, i va aconseguir 21.063 vots, tot i que no va assolir representació. “A Tarragona costa d’arrencar Esquerra, i el salt no es produeix fins a finals dels noranta, justament quan Carod assumeix la direcció general del partit”, opina Renyer. El 1999, per mitjà de Xavier Almagro, ERC recupera la representació a l’Ajuntament, després dels comicis de 1979.
En l’àmbit universitari, el col·lectiu més destacat de la dècada dels noranta va ser el Col·lectiu Universitari Andreu Nin (CUAN). Tal com afirmen els seus integrants, era un recés heterodox, que malgrat la tendència independentista, acollia gent diversa provinent de l’esquerra anticapitalista. Abans hi havia hagut una primera experiència amb l’Assemblea Universitària d’Estudiants de Tarragona (AUET), que no va acabar de quallar, i de la qual Boada i Martí en mencionen tan sols unes poques assemblees i la participació en una manifestació. Boada recorda que, amb el CUAN, quan al Claustre es debatia el nom de la universitat tarragonina, van suggerir que s’anomenés Universitat Andreu Nin, tot i que la proposta, com hom pot comprovar, no va fructificar. També van organitzar un seguit de jornades anti-sida, i editaven la revista L’Àbac, que destil·la el seu caràcter inclusiu. Segons apunta Francesc Marco a l’article L’independentisme català a Tarragona (1977-2014), publicat al núm. 48 de la revista Kesse, el CUAN va coincidir una etapa a Tarragona amb el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), i després també s’instituirien a la URV la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i Alternativa Estel (AE), que el 2006 van confluir en el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que avui dia es manté actiu. També hi tingué representació Maulets. En l’ensenyament de secundària, va existir, als anys 90, el Col·lectiu d’Estudiants Independentistes, que va tenir presència a l’institut Antoni de Martí i Franquès, on anys més tard, el 2007, naixeria el SEPC Martí i Franquès — al poc temps en sorigira una altra secció a l’institut Pons d’Icart —, que el 18 de desembre de 2009 va organitzar una consulta popular sobre la independència entre el personal docent i els estudiants de segon cicle d’ESO i batxillerat, traslladant l’exemple d’Arenys de Munt al Martí i Franquès, i que va comptar amb un 41,39% de participació (339 persones).
Davant l’amalgama de sigles, Jordi Martí adverteix: “L’independentisme existeix fora de l’àmbit estricte de les organitzacions. Ara és més exagerat, però en aquell moment també succeïa”. Fa referència, entre d’altres, del Moviment Comunista de Catalunya (MCC), de caire autodeterminista, que tenia un local al carrer Gasòmetre, i del qual en recorda uns dissenys de cartells “espectaculars”; de la Lliga Comunista Revolucionària, a la qual es va unir l’MCC el 1990, i que va assumir l’independentisme al final de la seva existència per mitjà del Col·lectiu Revolta; de l’antimilitarisme de col·lectius com Mili KK i els objectors de consciència com Marc Ferré; de la CGT; i d’iniciatives com Tarragona Zapatista, que va donar suport a l’aixecament de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional a Chiapas, l’any 1994.
Arribats ja als dos mil, ERC assoliria uns resultats històrics a les eleccions al Parlament de Catalunya (2003) i al Congrés (2004) — en què el montblanquí Josep Andreu es converteix en diputat per la circumscripció de Tarragona. L’any 2003, a la ciutat, Almagro i Rosa M. Rossell superen el resultat de 1999, amb dos consellers, i l’any 2007, Rossell i Sergi de los Rios entren al govern municipal en coalició amb el PSC. Per altra banda, l’Esquerra Independentista ressorgeix per mitjà dels seus col·lectius, molts dels quals s’aixopluguen al Casal Popular Sageta de Foc, nascut el 2005. Estem parlant de les extingides Assemblea de Joves de Tarragona i Assemblea de Joves la Guspira, Endavant (OSAN), Cau de Llunes, etcètera. En el terreny electoral, abans que la CUP es presentés oficialment, el desembre de 2010, l’esquerra independentista de la ciutat va donar suport, a les eleccions al Parlament Europeu de 2009, a Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, que va obtenir 334 vots a Tarragona; i a les municipals del 2007 es va presentar sota el nom de Nosaltres Som – Assemblea d’Unitat Popular, que va arreplegar 261 vots. També són destacables l’organització del Correllengua i de la Diada de l’Onze de Setembre a la ciutat.
A partir del 2010, entitats cíviques com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda el 2011, guanyen protagonisme en un procés en el qual la mobilització social es converteix en massiva. El 17 d’octubre de 2010, la Plataforma Tarragona Decideix organitza una consulta popular en la qual participen 4.620 tarragonins. Als comicis municipals de 2011, però, ni ERC (1.914 vots), ni la CUP (1.099 vots), ni Solidaritat catalana per la Independència (847 vots) van assolir representació, i CiU encara reclamava el pacte fiscal i l’encaix dins l’Estat. Ara l’independentisme aspira a guanyar a les urnes, el proper 27 de setembre, i ha crescut de forma exponencial a Tarragona. Les darreres eleccions municipals en són una mostra, amb l’entrada de nou d’ERC al Consistori amb 4 regidors (5.944 vots); i la irrupció de la CUP, amb 2 regidors (4.180 vots). En el cas de CiU, ha passat dels 7 regidors de 2011 als 3 actuals. No obstant això, l’independentisme en línies generals, en comparació amb l’anterior legislatura, suma més consellers al Consistori. La reivindicació persisteix, dins i fora de les institucions.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!