Aqueix vespre tot sopant a Viavins, Hèctor López Bofill em posava al dia de les piulades del twitter que ha rebut arran dels seus darrers comentaris i articles sobre el procés català que teòricament ha de culminar el proper 9-N. Personalment, no m’agrada la simplicitat d’un mitjà que obliga a resumir en pocs caràcters reflexions complexes al voltant de la dinàmica política, cosa que no és fàcil d’aconseguir -almenys per a mi-, que per això em mantinc enganxat al bloc atesa la possibilitat que ofereix d’expressar-se més extensament.
Una de les rèpliques habituals via twitter als arguments d’Hèctor és la d’identificar-los amb la idea abstracta de la “Catalunya pura” tot contraposant-la amb la concreta aspiració de la “Catalunya lliure”, situant-se aparentment els seus contrincants en aqueixa segona (“La Catalunya pura és la principal enemiga de la Catalunya lliure”, una aforisme que hom atribueix a Joan Manuel Tresserras). Trobo aqueixa dialèctica de la “Catalunya pura” i la “Catalunya lliure” una impostura pròpia d’aquells que estan habituats a moure’s en aqueix terreny de les aparences, incapaços d’acceptar el combat de les idees de forma directa.
Aqueixa mena de fal·làcies eren un dels recursos emprats per la direcció d’ERC per desqualificar els crítics amb la seva estratègia de satel·lització respecte del PSC durant l’època dels governs tripartits i que, pel que em diu l’Hèctor, encara perdura com a fórmula retòrica per blasmar els independentistes que no participem del joc d’enganys -i autoenganys- que caracteritza la classe política subalterna, per molt que ara s’autoanomeni independentista.
Hores d’ara ningú, que jo sàpiga, proposa una “Catalunya pura”, amb totes les connotacions racistes que aqueixa expressió comporta. Els qui empren aqueix recurs dialèctic rastrer d’atribuir a d’altri unes actituds que realment no defensa per tal de deslegitimar-lo haurien d’estar disposats a explicar en què consisteix la pretesa “Catalunya lliure”, quan hom defensa la farsa dels okupes de Can Vies , els assetjadors del Parlament, la renúncia a tenir un exèrcit català, la perpetuació de l’oficialitat del castellà, i es prioritza la causa Palestina per davant de la mateixa independència de Catalunya.
Post Scriptum, 21 d’octubre del 2018.
L’article d’Oriol Junqueras fa tres dies a Nació Digital titulat “Els puristes” és una mostra de cinisme més que d’erudició política i catòlica que distorsiona els termes reals del confús debat entre independentistes que, precisament, les actituds poc clares i coherents de l’actual president d’ERC ha contribuït a fomentar i ara se’n presenta com la víctima dels “puristes” que el critiquen. Una resposta política, i erudita, ha estat la carta oberta que li ha adreçat Ramon Sargatal (antigament militat d’ERC, per cert) i que amb el seu permís reprodueixo tot seguit:
“Honorable vicepresident,
Estic temptat de començar aquesta carta tirant-vos en cara totes les activitats i concentracions a què he anat i que aniré per treure-us de la presó malgrat la meva discrepància política amb vós. Però no ho faré. Per què? Doncs perquè malgrat la discrepància amb el canvi d’estratègia que heu imposat al vostre partit, una cosa no té res a veure amb l’altra. Em plaurà menys o més com actueu, però no per això deixeu de ser un ostatge del feixisme. Crec, per tant, que és l’obligació de tots els demòcrates combatre el vostre segrest i repressió, sense anotar-ho en cap llibre de dèbits.
Dit això, ara imagineu que jo justifiqués la negativa a parlar de mi acudint a l’Evangeli de Mateu (6,1) per recordar que no s’han de practicar les bones obres a la vista de tothom, que és millor que la nostra mà esquerra no sàpiga què fa la dreta… Quants entre els qui llegissin aquest escrit no ho trobarien ridícul? Quants entre els vostres mateixos militants —alguns dels quals d’un anticlericalisme manifest— no reprovarien la moral barata que destil•laria? Primer, perquè les correspondències al•legòriques no serien exactes, i també perquè hi ha arguments polítics de prou pes com per no haver de repenjar-me en textos sagrats.
Ah, caram, però resulta que vós acudiu als Evangelis per fer una correspondència igualment inexacta i qualificar d'”espietes acusadors” tots aquells independentistes descontents amb el vostre canvi d’estratègia. I això ho feu, després d’haver-nos insultat valent-vos de les paraules d’uns articulistes que evocaven els “zelots” (és a dir, aquells fanàtics jueus intransigents que en temps de Crist es distanciaven del seu mateix poble).
A llarg de tot l’article us serviu de la paraula de Crist per escombrar cap al vostre terreny dialèctic. De debò no teniu altres arguments que la vostra fe cristiana? De debò voleu portar el debat polític al camp de la transcendència? Que no sou un prestigiós historiador, bon coneixedor de la història de Castella? De debò que no esperàveu que l’Estat espanyol reaccionés amb la fúria amb què ho ha fet? Els qui hem quedat estupefactes amb el vostre sobtat cop de timó, no ens mereixem cap altra explicació que una pluja fina de citacions bíbliques fetes servir de manera interessada?
Sabeu? Si ens posem així, l’al•legoria evangèlica pot servir tant per defensar una cosa com una altra. Vós vàreu declarar un dia “—Doneu-me 68 diputats i declaro l’endemà mateix la independència” (per cert: posats a fer comparacions, us diré que em recorda Arquímedes i el punt de suport demanat per moure el món…). Doncs bé, què us semblaria si jo ara em despengés citant-vos Mateu 21, 20 per fer una correspondència absurda i abusiva entre la confiança cega a Déu i la que havíem de dedicar a les vostres paraules? No seria pas menys inconvenient ni extemporani, oi?
Si us plau, vicepresident, no insulteu bíblicament els independentistes que encara creiem en la majoria de 68 diputats. Amb un diputat a Madrid dient que som estúpids ja fem el fet. No ens ataqueu basant-vos en la paraula divina. I no patiu per trobar la millor citació. Quan torneu a canviar d’estratègia, no caldrà que ens encoratgeu posant-nos d’exemple els llibres dels Macabeus i la seva declaració d’independència… Per justificar el vostre pensament polític serviu-vos de la doctrina política, no de la celestial.
Deia aquell que en política es pot fer tot menys el ridícul. Bé, jo crec que encara és pitjor cometre frau als votants, prometent una cosa i fent la contrària sense tornar a passar per eleccions. Però el que trobo demolidor és trair fent alhora el ridícul… Acabo tal com he començat: informant-vos del que ja sabeu, que aquí fora som molts i molts els qui ens mobilitzem per la vostra llibertat i per la de tots els altres ostatges polítics i exiliats. I que ho continuarem fent sense defallir.”
Post Scriptum, 24 dee febrer del 2020.
Encertada resposta de Marta Rojals avui a Vilaweb a la demagògia contra la catalanitat d’Ada Colau i els seus gregaris: “Per què diuen ¨mestissatge¨ quan només volen dir castellanatge¨.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!