Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 de juliol de 2014
0 comentaris

Catalunya: república democràtica, parc temàtic de l’anticapitalisme o califat islàmic ?

El cas català no té parangó entre els pobles que aspiren a la independència; mai com ara la dominació política i l’espoliació económica que l’ordre estatal imposa sobre el conjunt dels Països Catalans ha estat tan evident. També el suport social en pro de la nació catalana emergent és majoritari i suscita tots els anhels contructius com en cap altre lloc d’Europa, però el projecte d’estat a bastir resta tan incert com la ruta per fer-lo realitat.

La causa de la llibertat de Catalunya té un problema de manca de direcció política col·lectiva: fora del president Artur Mas cap altre líder de cap altra formació política parlamentària està en condicions de sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’ordre estatal per fer possible l’accés a la independència. Tot allò que envolta la consulta del 9-N encara està en l’aire a menys de quatre mesos vista, i no diguem el model d’estat català que el bloc de forces polítiques favorables teòricament a la independència tenen la idea de construir. El que hauria de ser element de consens és una república democràtica, amarada dels valors republicans que varen ser majoritaris en el passat i que eventualment ho poden tornar a ser en un futur. És a dir, un sistema de llibertats orientat a la prosperitat i al benestar de la població en un context europeu i occidental en el sentit civilitzatori. Els partits que teòricament haurien de compartir aqueixos grans trets, CIU i ERC, estan o bé en retrocés o bé no estan a l’alçada del repte i aqueixa mancança obre les portes a l’aparició de projectes banals o totalitaris de diferent signe.

Catalunya està covant una sèrie d’actituds -des de l’esnobisme progre a la marginalitat anti-sistema- que tenen el denominador comú d’orientar el nostre poble no pas cap a un estat propi sinó cap a una mena de parc temàtic de l’anticapitalisme. Els okupes de Can Vies aconsegueixen doblegar l’Ajuntament de Barcelona i situar-se al marge de les normes que regeixen el comú de la convivència ciutadana, els assetjadors del Parlament de Catalunya són aplaudits com a defensors de la llibertat per la majoria de les forces polítiques parlamentàries, la policia catalana és denigrada sistemàticament des de mitjans polítics i culturals autoanomenats progressistes sense que ningú des de les institucions els posi al seu lloc. I, per culminar el despropòsit, apareixen manifestos preventius contra la necessitat que l’Estat català tingui exèrcit propi, ignorant les amenaces reals que hores d’ara són pressents al nostre país i que no poden ser neutralitzades només amb mitjans policials. Finalment, aqueixos dies en els quals dissortadament el conflicte àrab-israelià rebrota amb violència, des d’una part significativa de la classe política i la intel·lectualitat nostrada teòricament favorable a la independència s’adopta una posició radical contra Israel amb més fervor que el que hom aplica per defensar els propis anhels de llibertat nacional.

Les preses de posició antisionista reflecteixen  la desorientació política que regna a Catalunya sobre el propi model de país i projecten via en fora les pulsions totalitàries que es congrien al si de la societat catalana, ignorant a més que el gihadisme contra el qual lluiten avui els israelians per sobreviure ha fet cova al nostre país i que no trigarà a manifestar-se obertament com ja està succeint a França. La barreja de neofeixisme, islamisme i anticapitalisme està servida arreu d’Europa i pot tenir a Catalunya un dels seus punts principals. Amb aqueixos referents ideològics, aprofitant la feblesa del republicanisme autòcton (que fa seguidisme de l’antisionisme i l’anticapitalisme com s’ha vist al Parlament avui mateix) no es pot construir una societat lliure.

Dissortadament, no som a un pam de la independència com pregona Vicent Partal sinó en una tendència socialment i nacionalment autodestructiva malgrat les energies potencialment alliberadores que reviscolen al nostre país. Per construir un nou estat cal patriotisme, intel·ligència i coratge, posar la independència com a prioritat absoluta per davant d’altres causes, i hores d’ara predomina la impostura, el sectarisme i la mediocritat. En lloc de tenir com a referents els valors i els països democràtics que intenten dur-los a la pràctica aquí enlluernen estats fallits com Venezuela, Cuba i s’assumeix fanàticament com a propi el mite de la causa palestina mentre  hom fa ulls clucs davant els califats islàmics que sorgeixen a l’horitzó.

Post Scriptum, 28 d’agost del 2014.

Segons una enquesta feta per l’agència ICM a diversos estats europeus sobre el suport al Califat Islàmic i dels resultats de la qual se’n han fet ressò diversos mitjans de comunicació, com per exemple Newsweek, a França el percentatge arriba fins al 16% dels enquestats (i encara més amunt entre els joves). Això demostra el potencial conflicte que el gihadisme pot generar a Europa amb caràcter imminent. De Catalunya, no en parla l’enquesta, però si hi hagués dades públiques no estarien lluny de les conegudes a França.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!