Avui mateix, Xavier Díez, (bon amic a qui havia esmentat
en un apunt anterior relatiu a Can Vies) ha publicat avui a Vilaweb un apunt titulat “Can Vies: no han entès res” on, partint del conflicte d’aqueix local ocupat, fa una sèrie d’analogies entre la problemàtica social de la Barcelona proletària i llibertària prèvia a la guerra del 1936-1939 i la situació actual que no trobo encertades i vull replicar.
En primer lloc, quan un poble desperta d’una etapa històrica caracteritzada per l’esmorteïment de les seves aspiracions -no pas perquè hagin estat assolides sinó perquè la situació de dominació política a la qual està sotmès ha esdevingut aparentment normalitzada- afloren les energies somortes, tant les creatives com les destructives.
Això és el que està visquent el poble català un cop esvaït el miratge de l’oasi pujolista: l’anhel independentista sintetitza les esperances de prosperitat, llibertat i justícia que en altres èpoques canalitzaven altres ideals humanistes (que parcialment també s’hi veuen reflectits) fent aflorat tot d’idees innovadores sobre el futur col·lectiu en tots els terrenys, des del lingüístic al laboral, passant per la preservació del medi ambient.
Però alhora emergeixen les tensions destructives derivades de les injustícies acumulades que interfereixen tot condicionant-les, (fins al punt d’arribar a fer-los fracassar), les transformacions històriques en curs. Això va succeir en el període 1931-1936 i està començant a passat també en l’actual procés independentista. A fi d’evitar la repetició de les malvestats patides pel poble català durant el segle XX cal fer un esforç col·lectiu superar els entrebancs que, com el cas de Can Vies, apareixen contraposant els partidaris dels ideals llibertaris amb els qui propugnem com a prioritària la causa d’assolir un estat català.
Dit això, com a preàmbul, vull refutar l’analogia que fa Xavier Díez entre la vaga de lloguers dels anys trenta i els okupes de Can Vies. La semblança històrica podria tenir sentit si es fes entre els arrendataris proletaris d’abans i els afectats per la hipoteca d’avui, però aqueixos segons no es poden identificar amb els ocupants de l’edifici de titularitat pública del barri de Sants. D’una banda, TMB ha estat pagant la llum i l’aigua de Can Vies fins al darrer moment (segons m’informa un antic responsable municipal de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona) i d’altra banda, -em diuen- que no hi havia famílies allotjades entre els ocupants. Fets, aqueixos, que sumats marquen una diferència substancial amb la problemàtica de l’habitatge obrer de la Barcelona de fa vuitanta anys.
De la mateixa manera que tampoc es pot comparar la creativitat llibertària de fa cent anys en els terrenys de l’ensenyament, la sanitat, el lleure i el treball amb la nul·la aportació socialment innovadora sorgida dels trenta anys d’experiències del moviment okupa a Barcelona. Quina és la Barcelona que s’organitza al marge l’ordre ciutadà establert hores d’ara ? Quins són els seus components socials i els seus referents simbòlics ? En què consisteix “la criminalització de la dissidència” de la que parlen els acomodats padrins -universitaris, mediàtics i polítics- dels indignats revoltats ?
La sortida a la llum -mitjançant els esclats de violència urbana- de la “ciutat invisible” de la que parla Xavier Díez té en aqueixes expressions de vandalisme alguna semblança formal entre els qui la protagonitzaven als anys trenta i els solidaris amb el okupes d’avui. Però no se sap la proporció de proletaris que hi participen i ni quants n’hi ha que juguen a una mena de Port Aventura “alternatiu” (conec alguns pares dels que hi participen en aqueix segon sentit).
En segon lloc, vull platejar-li a Xavier Díez una reflexió: l’anarquisme dels anys trenta es contraposà frontalment al govern de la Generalitat republicana com si d’un estat consolidat es tractés, i alguns dels neo-llibertaris d’avui van pel mateix camí sense tenir en compte les lliçons -tràgiques- de la nostra història com a poble. En el seu escrit d’avui aqueix divulgador del pensament llibertari no té en compte que la realitat paupèrrima del proletariat autòcton dels anys trenta estava en camí de ser superada per l’obra de govern republicana, com ara els governs i partits que aspiren a dotar el poble català d’instruments d’estat miren de superar les desigualtats que el règim de domini estatal i espoliació fiscal han imposat.
El moviment anarquista -dominat per la FAI- cercà expressament l’enfrontament amb la Generalitat, els partits nacionalistes que la sustentaven i especialment el separatisme de l’època representat per Estat Català. Els danys que aqueixa actitud causà al bàndol republicà durant la guerra foren enormes -tot i que no determinants per a la derrota final-. La recreació en curs del fenomen llibertari ho hauria de tenir en compte i no caure en els mateixos errors. Ermengol Gassiot, nou secretari general de la regional catalana de la CGT, ha dit que independentisme i anarquisme estan destinats a confluir, ja ho veurem. De moment, aqueix il·lustrat sindicalista procedent del moviment okupa té molt de tros per recórrer si vol reprendre el camí enfilat pel Noi del Sucre.
Finalment, una darrera reflexió: des dels anys trenta ençà molts pobles oprimits s’han alliberat i han esdevingut estats, cap a triat establir una societat llibertària sense estat propi (i no en conec cap que estigui en camí d’intentar-ho). És una constatació històrica que els defensors d’aqueixa alternativa haurien de considerar. L’única revolució que un poble pot fer per sobreviure és constituir-se en estat, democràtic evidentment, i aqueixa prioritat passa per davant de tota altra consideració estratègica o ideològica. I aqueix estat es comença a bastir abans d’ésser reconegut com a tal amb les actituds i la determinació dels qui assumeixen aqueix propòsit.
Certament que aqueix objectiu no ha de comportar el silenci de les crítiques o les dissensions legítimes, però no pas frivolitats o paranys com els que posen els qui defensen Can Vies com un miratge. Els okupes poden continuar la seva ficció al convent de la monja Forcades o a la redacció de Vilaweb, on els rebran amb els braços oberts i estaran com a casa.