Jaume Renyer

Al voltant de cap d’any he estat set dies al kibbutz Ein HaShofet, al nord d’Israel prop d’Haifa, acollit per la família del meu amic l’historiador Ehud Manor. Es tracta d’un assentament fundat l’any 1937 per jueus alemanys i eslaus que van comprar els terrenys als propietaris àrabs, tal com mostren els plànols i les escriptures exposades a la seu social i administrativa de la comunitat.

Els fundadors eren sionistes socialistes arrenglerats ideològicament amb el règim soviètic fins al punt que la fotografia de Stalin presidia el menjador comunitari fins a l’any 1953. Hores d’ara hi viuen un miler de persones la majoria dels quals treballen fora del kibbutz però volen mantenir aqueixa forma de treball col·lectiu i vida solidària que va impregnar originàriament el moviment sionista. Avui ja no tenen el pes que van assolir la primera meitat del segle vint, ni atrauen joves europeus d’esquerres com als anys seixanta (jo era l’únic foraster).  Ara, els seus productes agrícoles o industrials competeixen en el mercat lliure imperant a la societat israeliana.
Passejant pels vials interiors accessibles només pels vehicles del comú -els cotxes s’aparquen a l’entrada i són d’ús col·lectiu segons les necessitats-, hom percep una combinació singular de benestar i austeritat. Des de l’escola bressol fins a la llar d’avis hi regna un ordre racionalment establert, per exemple, no hi ha cotxets pels nadons com els que fem servir nosaltres, els kibbutzim empren una mena de carretons de la compra que a casa nostra usem als supermercats amb dos prestatges i quatre rodes, els xiquets van a la part de dalt i a sota els accessoris per la canalla. Els altres detalls que em van cridar l’atenció són el fet que els arbres estan tots numerats -i ben podats- i les deixalles es recullen separadament a l’exterior de les vivendes amb un horari que tothom observa escrupolosament.   
Personalment no he participat pas de les activitats comunitàries limitant-me a ésser un simple observador i un turista guiat pels amics que hi viuen i que m’han fet descobrir el nord d’Israel. Vam començar pels Alts del Golan, pujant des del llac Kyneret per la carretera que serpenteja seguint l’actual frontera amb Síria i al llarg de la qual es poden veure les traces dels combats que hi van tenir lloc durant les guerres del 1967 i 1973, (monòlits a la memòria dels soldats israelians caiguts, fortificacions sirianes abandonades, tancs de tota mida destruïts).  En arribar a la posició de Tal Al Saqi, (un enclau dalt d’un puig fortificat avui fora de servei que va ser escenari de forts enfrontaments l’any 1973) trobem tres soldats de l’ONU (un estonià, un irlandès i un  australià) que observen amb prismàtics de precisió el costat sirià, aqueixos dies en calma en aqueixa zona. La seva missió és preservar la treva entre Síria i Israel no pas intervenir en el conflicte multidimensional que des de fa tres anys es desenvolupa sense aturador al país àrab. 
No veiem en cap moment presència del l’exèrcit israelià  a les carreteres. Als poblats drusos (Majdal Shams, el més gran de tot el Golan) la gent fa el treball agrícola habitual, especialment encaixant i venent unes pomes excel·lents. A moltes cases s’hi veuen banderes druses i una estàtua eqüestre del cabdill que va dirigir la revolta contra el Protectorat francès el 1925-1927 dóna la benvinguda als visitants.  Els kibbutz que hi ha implantats també es dediquen al conreu de la terra. Les pistes d’esquí de l’Hermon són obertes i plenes de gent, els ciclistes i els excursionistes jueus són per tot arreu, els àrabs fan mercat també a cada revolt. Ens aturem a una esplanada on els drusos ofereixen cassoles amb cigrons, llenties i brous calents de tota mena pròpis d’aqueixa terra muntanyosa. Com que no m’agrada menjar sense beure vi faig cap a un bar jueu on serveixen els que elaboren en aqueixa àrea els cellers que s’hi han instal·lat i que etiqueten imitant l’estil francès amb denominacions com “Chateau Golan”, per exemple. Abans de tornar al kibbutz sopem a un restaurant proper reputat per les seves viandes, anomenat Tanduka, molt recomanable. 
Baixant cap a la frontera on coincideixen Israel i el Líban sobta veure al cim de les muntanyes el contrast entre les ruïnes del castell croat de Nimrod i les instal·lacions d’observació israelianes sobre la vall de la Bekaa controlada per Hizbul·là. L’Alta Galilea és una terra rocallosa, abrupta i encisadora, poc poblada per drusos, jueus, àrabs, (musulmans i cristians) i alauïtes en una convivència aparentment estable malgrat la tensió de fons i els incidents esporàdics. Als poblats àrabs les cases es veuen bastant noves, volgudament incabades, però l’espai públic no està gaire endreçat i encara menys els afores on s’acumulen les deixalles. Els cotxes que hi circulen són nous, però es veu encara gent a cavall i en carro, A l’ambient és perceptible la pervivència de formes de vida tradicionals que contrasten amb el dinamisme i la modernitat que aflora a les poblacions jueves. 
L’endemà, toca visita a Akko (Sant Joan d’Acre pels europeus) un port antiquíssim que fou la darrera fortalesa dels croats a caure en mans del musulmans. El patrimoni arquitectònic de la ciutat és impressionant: banys turcs, parada i fonda de caravanes, torres i túnels dels templaris, mesquites, esglésies cristianes i sinagogues encintades per les muralles bastides pels croats. Però en conjunt tot està igual de descurat que fa deu anys quan hi vig venir per primer cop, només alguns restaurants de vora el mar han modernitzat les terrasses. La majoria dels cinquanta mil habitants són jueus, però a la ciutat vella predomina la població àrab i pel que es veu no se’n surt -o no vol- esdevenir un destí turístic. Havent dinat un excel·lent hummus (complementat amb altres condiments i bevent llimonada a manca de vi) a un petit establiment del port, remuntem la carretera de la costa fins a Rosh Hanikra, un penyassegat fronterer amb el Líban des d’on s’observa l’antic traçat del ferrocaril -estroncat des del 1948- que arribava fins a Istanbul i tota la magnífica badia d’Haifa.       
El tercer dia acompanyo Ehud a l’Oranim College, un centre adscrit a la Universitat d’Haifa on és professor d’Història Jueva, ja que ha de presentar un llibre d’un col·lega seu dedicat a una de les batalles crucials de la guerra d’independència del 1948-1949, que va tenir lloc precisament a un indret proper a l’actual emplaçament d’aqueixa institució educativa fundada també pel moviment kibbutzim. Encabat de l’acte acadèmic, breu i sobri, fem un tomb pel campus aturant-se a xerrar amb alguns del seus alumnes, majoritàriament dones. Retreu a una jove etíop el seu absentisme injustificat que l’afectada reconeix amb naturalitat davant la persistència militant que caracteritza al meu amic com a bon kibbutzim.  Ehud m’explica la dificultat que suposa pels jueus falasha, fins i tot pels que ja han nascut a Israel, el fet d’adaptar-se al ritme laboral i social de una societat moderna i dinàmica com la israeliana. 
L’endemà, pel meu compte, me’n vaig a Tel Aviv a passar el dia passejant per la platja des del port fins a Jaffa, aturant-me a les terrasses del carrer Dizengoff i al mercat que va a petar al carrer Allenby, al nucli històric d’aqueixa ciutat jove que tot just fa cinc anys va commemorar el segle de la seva fundació. Precisament al número 81 d’Allenby hi ha l’única llibreria on venen llibres en castellà, Dykler, regentada per un home gran d’ascendència argentina que amablement m’aconsella a l’hora de triar les adquisicions de temàtica israeliana. Tot just sortint m’aturo a llegir una placa de ferro que recorda l’indret exacte on va morir un militant del LEHI, Menahem Ribenbach, (de nom de guerra “Mordehai”), el 3 de desembre del 1946 en el decurs d’un assalt a un  furgó blindat que transportava diners de l’Administració mandatària britànica. 
Al número 97 del mateix carrer, al pati interior de l’edifici hi ha un restaurant acollidor que conec de visites anteriors i que trobo amb el nom canviat: Stefan Braun s’anomena ara. Sóc el primer client i m’assec a fullejar els llibres acabats de comprar mentre faig un gotet de vi del Golan. Me’n adono que la fotografia de Ron Arad (un pilot de l’aviació israeliana abatut al Líban i capturat pels xiïtes d’Amal als anys vuitanta i avui donat per desaparegut) penja a la paret darrere la barra i li ho dic a la jove cambrera que es sorprèn per la pregunta provinent d’un foraster. Li responc que sóc amic del poble jueu i que segueixo amb passió els esdeveniments històrics d’Israel.
La xicota resulta ser filla de pares sefardites originaris de Turquia i parla una mica el castellà. Mentre la fem petar me’n adono de la seva bellesa juvenil i de la dolçor de la seva veu i gestualitat fins al punt que sóc jo qui em ruboritzo a mesura que s’allarga la conversa aprofitant que encara és d’hora i no hi ha gaires taules ocupades. La jove, de nom Shayli, és pelroja, formosa i garrida, tot just llicenciada en Història Contemporània i coneixedora de Barcelona, de Catalunya en sap més aviat poc: només que hi ha alguna reivindicació que confronta els catalans amb el poder de Madrid. La poso al dia de la qüestió catalana i li prometo que li faré arribar un exemplar del meu llibre “Anticatalanimse i antisionisme, avui”. Havent dinat m’acomiado gentilment d’aqueixa pubilla encisadora recordant-me a mi mateix que per edat podria ser el seu pare.
Reprenc la passejada per la platja en direcció a Yafo i entro al museu de l’Etzel, ubicat a una antiga fortificació turca on retrobo el mateix guia que l’any 2005 ens va acompanyar en la visita que hi vam fer una colla d’amics catalans, entre els quals l’enyorat Juli Gens. L’home, ja ocogenari, es diu Yoseph Nachmias, nascut a Jerusalem al si d’una família sefardita que s’hi va instal·lar procedent dels dominis balcànics de l’imperi turc a finals dels segle XIX. Va ser combatent de les milícies de l’Irgun i era a dalt del vaixell Altalena quan el 20 de juny del 1948, en plena guerra de la independència, Ben Gurion va ordenar a les recentment creades FDI que l’enfonsessin
si no lliuraven les armes que hi trasnportaven.
Així va ser, amb la singularitat que el germà de Yoseph era entre els soldats del Palmach que van acollir els supervivents de l’Altalena. Ambdós es van abraçar simbolitzant la reconciliació entre les diferents organitzacions militars jueves en ple procés d’integració al Tsahal. Un fulletó del museu explica aqueixa emotiva història dels dos germans. Corprès pel seu testimoni i la remembrança dels moments viscuts en aqueix i d’altres museus militars que vam visitar amb el Juli, (vam plorar escoltant vivències d’antics supervivents de l’holocaust i de les guerres que han hagut de lliurar els jueus) me’n torno cap al kibbutz per preparar el meu retorna cap a casa. Aqueixa terra ha esdevingut per a mi una mena de balneari peculiar atès que parteixo reconfortat en tots els aspectes i renovades energies vitals i intel·lectuals.