Jaume Renyer

De forma esporàdica apareixen informacions sobre propostes de donar vot als immigrants residents a Catalunya amb un arrelament acreditat d’un nombre variable d’anys.

Certament que és un debat que cal encarar amb rigor jurídic i polític, però sobta que s’enceti aquest tema quan ja és pràcticament segur que no hi haurà llei electoral catalana durant aquest mandat. I sobta encara més que no es plantegin les modificacions legals procedents per reformular el règim jurídic de la condició política de català. No es va fer aprofitant la reforma de l’Estatut i ara ningú en parla.

L’article 7 de l’Estatut estableix el següent:

“1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya, els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.

2. Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu, i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten, en la forma que determini la llei.”

Per què han de perdre el dret a votar a les eleccions catalanes aquells compatriotes nostres que deixen d’estar empadronats en un municipi català ? Atorguem el dret a vot als immigrants que resideixin entre nosaltres com a mesura d’integració, però no perdem el dels catalans que viuen fora del país.

Post Scriptum, 25 de desembre del 2019.

Arran de la controvèrsia entre independentistes sobre el significat i l’abast de la identitat nacional i la condició política i jurídica de català s’escau complementar aqueix apunt amb els fragments de l’article que fa tres anys vaig dedicar a Francesc Maspons i Anglasell i el dret d’autodeterminació:

“En el territori històricament catalanoparlant hi conviuen actualment, arran de successives onades d’immigració massiva, en relació desigual, a més de la població amb consciència nacional catalana, col·lectius que s’autodefineixen exclusivament com a nacionals espanyols, ciutadans dels diferents estats de la UE i grups d’extracomunitaris amb identitats diferenciades i fins i tot formes de civilització diversa.

Davant aqueixa realitat hom ha convingut una fórmula políticament correcta de circumstàncies: «És català qui viu i treballa a Catalunya». Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològic-afectiu. Per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu per fer compatible el nostre dret d’autodeterminació amb l’exercici de drets polítics de ciutadans espanyols, comunitaris i extracomunitaris.

Reprenent el fil del pensament de Francesc Maspons, a més de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de les quals es dotà en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia resultant de tots els trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català avui estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un conjunt variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen la condició i el reconeixement de nació.

També té plena vigència el seu criteri exposat a l’època de la Societat de Nacions sobre el fet que els pobles deixin de ser majoritaris en el territori d’origen, circumstància que ja es dóna en bona part dels Països Catalans, i passin a ser una minoria, no ha d’implicar necessàriament que hagin de renunciar a ser reconeguts com a tal i han de poder exercir el seu dret a l’autodeterminació. I encara menys ha de suposar que l’Estat (l’espanyol en el nostre cas) identificat amb el grup nacional hegemònic tingui carta blanca per liquidar definitivament el problema nacional del poble català.”

Post Scriptum, 3 de desembre del 2021.

Cal tenir en compte com a precedent que a la consulta del 9-N del 2014 foren cridats a participar:
a) Els catalans i les catalanes majors de 16 anys el dia 9 de novembre de 2014, residents a Catalunya o a l’exterior.
b) Les persones majors de 16 anys el dia 9 de novembre de 2014, nacionals d’estats de la Unió Europea i d’altres estats part de l’Acord sobre l’Estat Econòmic Europeu i Suïssa, residents a Catalunya.
c) Les persones majors de 16 anys el dia 9 de novembre de 2014, nacionals de tercers Estats, residents a Catalunya.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2022.

L’immigracionisme abstracte i banal és dogma entre les elits polítiques i mediàtiques nostrades, alienes al més mínim plantejament de construcció social de la identitat catalana capaç d’integrar els nouvinguts, ans al contrari hom atia l’islamisme refractari a tota cohesió comunitària compartida amb els valors de les societats obertes occidentals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!