Prendre la paraula

Lluites, cançons i emocions

Xavi Sarrià

Hi ha gent que entra al món de la música
senzillament perquè li apassionen els llenguatges musicals i d’altres, com jo,
perquè més aviat gaudeixen desfogant-se amb ells. I dic desfogant-se en el
sentit d’expulsar, de bolcar tota la ràbia, tots els sentiments, totes les
passions i, com no, totes les idees transformadores que et bullen pel  cos.

            Amb
aquesta finalitat vaig entrar jo en el món de la música de la mà d’una vella
guitarra i a la tendra edat dels 14 anys. Poc abans havia tractat de desfogar
tota aquesta ràbia que acumulava organitzant un sindicat d’estudiants d’EGB que
va acabar amb tres detencions i un judici de menors per fer pintades a favor de
“l’escola, pública, lliure i en català”. I així, amb la bronca a les galtes i
la multa a les butxaques, un parell d’amics i jo vam decidir que potser
provaríem sort amb això de les cançons.

            Ho
vam fer i a poc a poc s’hi van apuntar més i més amics i entre tots van muntar
això que més tard, tot just ara fa 15 anys, vam anomenar Obrint Pas. I quina
sorpresa! De seguida vam  tenir concerts
i més concerts i un munt companys dels instituts de la nostra ciutat que ens
acompanyaven pertot arreu. I perquè ho fèiem -us preguntareu- si només érem un
grapat de marrecs amb poca solfa i molt soroll? Doncs precisament perquè no
només fèiem soroll: També fèiem idees en forma de cançons. Entre tots ens
crèiem -encara amb la innocència adolescent- part d’un moviment que vivia més
enllà dels nostres barris.

            Aquesta
mescla de música i moviment ens va empènyer a començar a tocar per a
col·lectius, organitzacions, associacions, sindicats, ràdios lliures, ateneus,
cases okupades i plataformes socials de tots tipus i a participar de les seues
derrotes i victòries, unions i escissions, manifestacions i detencions, caixes
de resistència i multes milionàries des dels anys noranta fins als nostres
dies. De la mateixa manera, vam començar a conèixer molta gent que lluitava al
nostre bàndol arreu d’aquest país de països que fins aleshores desconeixíem i
que ens encoratjava amb aquelles frases del tipus “no ho deixeu córrer!” -les
mateixes que nosaltres els dèiem a ells- i de sobte ens vam veure fent
assemblees, creant col·lectius, organitzant concerts o bastint fanzines i
publicacions més serioses. Tots navegàvem en el mateix vaixell i ho fèiem amb
el mateix virus infectat sota la pell.

            Ara
quan m’ho mire en la distància de la trentena –sí, ja no sóc tan jove- em sent
orgullós de tota aquest viatge i de tots aquests companys amb els qui tant hem viscut,
après i compartit. I pense que si quan tenia 14 anys no ens hagueren enxampat
en aquelles primeres i innocents pintades que fèiem a les vesprades després de
classe potser no hauríem muntat el grup i potser m’hauria perdut tota aquesta
infectació de lluites i cançons. Gràcies a això he pogut viure, de més a prop i
de més jove,  les realitats que entre
totes i tots es construeixen en aquest país. Cadascú a la seua manera, cadascú
des del seu front, cadascú amb els seus mitjans. Com aquell dia d’ara fa tants
i tants anys que vaig conèixer aquell Jordi Martí Font a l’històric Kasal
Popular de València -jo tampoc sabia com et deies!- quan tocava amb als mítics
Llunàtics i que avui m’ha demanat aquestes quatre línies.

            I
ara ací em teniu, a la meua habitació, escrivint atropellat davant l’ordinador
de casa i amb llagrimeta a punt de caure’m dels ulls. Perquè hi ha coses que em
continuen emocionant. Malgrat els desencisos, malgrat els errors, malgrat el
pas dels anys que posa a cadascú al seu lloc. Hi ha coses que ens continuen
emocionant. I qui  ens ho havia de dir!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!