Prendre la paraula

jordimartifont

15 de juliol de 2018
0 comentaris

Marçaginé: «Tanqueu l’electra, que això és un manicomiii!»


(Aquesta és la meva aportació al catàleg-llibre “100 anys de Marçà Giné” que vam presentar divendres 13 de juliol a Marçà. El podeu aconseguir al Museu de Marçà diumenges al matí)

Marcelino, Merla, Marcelino el Merla, Marcel·lí, Marsa-Giné i Marçaginé són alguns dels noms que identificaven en el meu àmbit familiar més proper el personatge que com a persona es deia Marcel·lí Giné Folch, escultor, dibuixant, pintor, artista amb totes les lletres, de Marçà.

Més enllà dels relats històrics, artístics o mitificats que puguem tenir sobre el creador més destacat de la història de Marçà (i en tenim d’altres que no són menors) i del Priorat, hi ha la recepció que una persona petita qualsevol del poble de Marçà en podia tenir i es podia crear a partir del que deien d’ell, primer, i del que en va saber a partir del tracte personal, després. En aquest cas, jo mateix intentaré explicar-ne quatre notes que inclouran veritats, mitges veritats, rumors i segur que, també, mentides, totes creades al voltant d’un creador sense límits que va mirar el món sencer des de Marçà amb ulls oberts i plens de curiositat universal, però també amb malaltisses herències d’un món patriarcal limitador que ell portà fins a la misogínia més tronada i fora de lloc.

Des de petits, sabíem que a dalt de la muntanya, no hi havia bruixes, tal com el seu nom semblava indicar, sinó un bruixot que aviat vam saber que no s’hi estava sol, sinó que tenia al costat una dona, la Lula, o la Señorita María Luisa, que és com ella ens va dir que l’havíem d’anomenar quan venia a l’escola fer-nos classes de fang i ens explicava què era un escudeller i com l’havíem de fer. Sense ella, ell no hagués estat res, perquè els diners necessaris per a la seva vida com a creador en bona part van venir de l’herència familiar de la Lula.

Ella ens feia unes classes de fang que sovint acabaven en guerres de fang però ell era qui més curiositat em provocava. Sempre prim, embullat, mal vestit, brut de fang i defugint els models que ens venien com a correctes tant a casa com al col·legi.

Un dia al col·legi va aparèixer ell i, suposo que amb el beneplàcit de la mestra d’aleshores, suposo que la Maria Dolors Benet, se’ns va endur cap a Falset a uns quants. Vam pujar al seu Land Rover, de pujada a l’interior, però de baixada i com a conseqüència d’una olor agra de cabra a què no estàvem acostumats, una bona part de nosaltres penjats pel cotxe. L’únic adult allà era ell i el viatge tenia com a objectiu veure un senyor que estava visitant la capital comarcal: Josep Tarradellas, president de al Generalitat tornat de l’exili per participar en la reconstrucció de la Transició de res a poc més que res i que havia mantingut la continuïtat de la institució republicana durant quaranta anys a Saint Martin le Beau. Vam veure passar Tarradellas de la Quartera estant uns breus minuts i vam tornar al poble. Evidentment, no hi va haver cap incident però ho dic perquè avui en dia que un senyor sense cap relació amb l’escola s’emportés una colla de xiquets i xiquetes de viatge sense permís ni de pares ni de mares, en un cotxe de seguretat dubtosa i sense cap més norma que «agafeu-vos fort, a veure si caureu» no cap en el cap de ningú que es dediqui a l’àmbit educatiu. Gràcies a aquest viatge, podem dir que vam presenciar un tros de la nostra història en directe. De la mateixa manera que ens situava en aquell moment el cartell del PSUC penjat a la façana de l’actual Casal de Marçà, propietat aleshores del Marcel·lí, fins que va canviar ideològicament parlant.

D’ell en deien moltes coses, com que quan Felipe González va guanyar les seves primeres Eleccions se’n va anar a Madrid a portar-li un retrat; o que quan Albert Boadella es va fugar després de ser tancat per haver fet l’obra de teatre «La Torna» (quins canvis de jaqueta més impressionants els d’aquest personatge), es va amagar a la Miloquera, a casa seva. Tot pot ser cert i tot fals, perquè el cert és que qualsevol cosa que s’expliqués sobre el Marcel·lí i el seu voltant tenia sempre les dues opcions, però tot contribuïa a fer-ne un personatge estrany, excèntric, foll i excessiu, per tant, més interessant que qualsevol altre en aquell Priorat fred i gris de la nostra infantesa i primera joventut.

Sí que sembla cert que, davant de no sé quines eleccions en què semblava que el Partit Popular podia guanyar, Marcel·lí es dedicà a pintar les sigles del PP per diverses cases del poble. I, segons sembla, no entre les que eren més d’esquerres sinó entre les que ell creia més de dretes, per tal que els de cada una d’aquestes cases s’enfadessin amb el PP per haver-los embrutat la façana i no se’ls ocorregués de votar-los.

El meu contacte amb ell, però, va ser sobretot, a partir de la publicació a la revista local Soca i Arrel de diversos textos seus. Amb el Joan Grau i el Gabriel Estirado els vam anar a buscar a la seva casa de la Miloquera i aconseguir-los va ser una odissea, ja que a banda d’explicar-nos mil i una coses de les quals en recordo només algunes, a banda d’estar-nos molta estona fins que ell va localitzar els textos que volia publicar a Soca i Arrel i a banda d’assistir a la seva lectura recitada i interpretació dels seus textos (excel·lent i de què encara en guardo el record, tant que l’he imitat en molt diverses ocasions i en diferents escenaris) haguérem de beure, pràcticament sense possibilitat de negar-nos-hi, un beuratge marronós que ell ens va explicar que ens depuraria i que es trobava en una ampolla més bruta del que uns ulls qualssevol són capaços d’acceptar per qualificar una menja o un líquid com a comestibles.

Passada la prova, vam publicar els textos a la revista i vaig poder assistir a una darrera intervenció pública seva al casal de Marçà durant unes jornades culturals organitzades per aquell Col·lectiu de Joves ingovernables que vam crear. En aquelles jornades, per la nit estava previst un concert de rock al Casal a càrrec del grup Patètix de Tarragona i, per la tarda, el seu cantant, Pep Blay, havia de fer un recital de polipoesia en el mateix espai. Blay va començar el sue recital fent fugir tota la primera fila d’assistents. Cridava, modificava la seva veu fins a convertir-la en sorolls i la gent de Marçà que havia anat al recital de poesia pensant que es trobaria un rapsoda engolat recitant poemes d’una certa bellesa estàndard va decidir deixar l’espai i marxar cap a casa. Marcel·lí aguantà una mica més fins que no pogué més i esclatà. S’aixecà, es posà a cridar i li digué al Pep Blay enmig de crits i més crits: «Atureu-lo, atureu-lo, tanqueu l’electra que això sembla un manicomi!, és una manicomiii!»
I, efectivament, ho semblava i ho era.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!