Prendre la paraula

(Recupero un apunt del blog sobre Isidre Nonell, de l’agost del 2007, després de recomanar a diversos “amics, saludats i desconeguts” del Facebook que pengessin un quadre seu… una d’aquestes coses que passen sovint pel llibrecara)

L’any passat vaig llegir “La xava” de Juli Vallmitjana, una d’aquelles lectures pendents que no es podien fer fàcilment fins que l’editorial 1984 en va treure la versió editada per Enric Casasses.

“La xava” és una obra escrita en ple modernisme per un autor, Juli Vallmitjana, que es va entestar a situar les seves obres entre els més pobres, retratar-hi el món de la delinqüència, dels gitanos i de les sexualitats no majoritàries en un moment que el ruralisme i els paradisos llunyans omplien les pàgines de llibres i revistes. D’ell només en coneixia el llenguatge recollit en el “Diccionari de la delinqüència” de l’Editorial Paraula Viva, però ara també tinc pendent el recull de contes “De la raça que es perd” i el seu teatre, publicat també a 1984, i “Sota Montjuïc”, publicat a Arola Editors.

El que conta “La xava” és el que ni aleshores, ni durant la resta del segle XX, ni ara mateix els literats catalans han posat damunt del paper, el món de la pobresa absoluta, de la marginació, el més fosc que es pugui imaginar i el més fosc que hi ha, perquè Vallmitjana pouava en la realitat que no es mostrava però que hi era… i hi és.

Isidre Nonell, que compartia punt d’enfocament des de la pintura amb Valmitjana, és l’autor d’aquest quatre, “Pobres esperant la sopa”, que es pot veure al Museu de Montserrat. Fa dues setmanes hi vaig ser i em vaig quedar parat davant del quadre. És realment una altra Catalunya, subterrània però real. I motrar-la és també feina feixuga i llarga, de mai acabar, però sempre necessària, perquè continua existint més de cent anys després. I ara ningú no en fa art ni notícia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!