Quan als poder
fàctics els fa falta quelcom no dubten a deixar enrere qualsevol norma. Sigui
aquesta acceptada de grat per ells mateixos, sigui aquesta producte d’algun
error a l’hora de controlar els remenadors de cireres que tenen instal·lats en
allò que anomenen "el món de la política".
Quan als poder
fàctics els fa falta quelcom no dubten a deixar enrere qualsevol norma. Sigui
aquesta acceptada de grat per ells mateixos, sigui aquesta producte d’algun
error a l’hora de controlar els remenadors de cireres que tenen instal·lats en
allò que anomenen "el món de la política". La campanya pel sí a l’Estatut de
dalt és un bon exemple d’aquesta manifesta mania dels poderosos de tenir-ho tot
sota control. Com es pot interpretar si no és així aquesta muralla del sí que vol
associar el no amb el projecte del PP? Com es pot entendre aquesta campanya
contra ERC pel fet d’haver obeït les seves bases, quelcom que no es pot
qualificar d’altra manera que d’exercici de la democràcia? Com es pot entendre
aquesta bateria continuada de mentides i de mitges veritats que omple papers
periòdics, televisors i emissores de ràdio des que s’ha passat la consigna que
cal guanyar el sí?
M’indigna que es digui que aquest
Estatut sigui millor que l’anterior. M’indigna perquè fer aquestes afirmacions
és tracta de ximple el personal. Només faltaria que fos pitjor! Només faltaria
que després de tant de xou ens quedéssim pitjor del que estàvem! Que és millor
està clar, però que no hem arribat a uns mínims potables, també. Per exemple i
més enllà de la retòrica nacionalista, on ha quedat el marc català de relacions
laborals? On ha quedat la competència per al Govern Català de gestionar la
inspecció del treball i ampliar-ne la ridícula xifra de setanta inspectors i
inspectores per a tot el territori gestionat per la Generalitat de
Barcelona? On ha quedat la possibilitat d’aplicar un IPC català -cada any
superior al de l’Estat i per tant responsable en bona part de la pèrdua de poder
adquisitiu entre la classe obrera principatina- en la negociació col·lectiva?
On ha quedat la possibilitat de decidir les quantitats que es destinaran a les
pensions, quin serà el sou mínim i quines les prestacions d’atur?
Tot això, absolutament tot això, s’ha
quedat en el ribot de l’Alfonso Guerra, amb el beneplàcit del Mas, el Maragall
i, el que és més patètic, del Saura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!