Amics i amigues: aviso prèviament que aquesta carta d’avui és llarga, molt llarga. Si us cansa, llegiu la resposta a Collboni i la postdata.
Dit això, com ja haureu vist, el títol genèric de les que seran tres darreres cartes d’aquesta tongada és el de Paisatge abans de la batalla. Amb aquesta segona, però, he dubtat de si mantenir-ho o no, perquè comença a estar força clar que ja no estem en el pròleg de la batalla, sinó que de ple dins d’ella. Tant és així que com que per unes raons o altres he hagut d’ajornar per dues vegades la seva finalització, a cada nova represa m’he vist obligat a eliminar coses escrites el dia abans, però que ja estaven superades per nous esdeveniments. I afegir-ne de noves. Algunes de les quals molt possiblement ja no tinguin massa sentit l’endemà d’aquesta tramesa.
El mantinc, però, partint de la base que ara ja no ens trobem davant d’escaramusses d’aquelles que poden acabar sent anècdotes sense més transcendència, sinó que la cosa ha anat més lluny i tot fa pensar, i creure, que ja estem en un camí sense tornada possible. Un camí en el qual, paradoxalment, tot fa creure que malgrat el gran poder, legal i físic, que tenen, ells estan molt més nerviosos que no nosaltres. Els qui objectivament som els dèbils. I una bona mostra ha estat la polseguera, males cares i mostres d’indignada indignació –la Soraya Sáenz ho broda– que ha causat la reestructuració del govern català. Al qual està ben clar que no el veuen més que com un govern regional. Díscol. Que es pren unes llibertats que no li pertoquen. Llibertats que senten quasi quasi, o sense el quasi, com una agressió al poder. El seu.Alhora que, una de les moltes paradoxes d’aquests dies, malden tot just per presentar els canvis com senyal d’un fracàs. Fracàs del del qual haurien d’estar d’allò més contents, oi? Però no. Estan emprenyats.I és que no hi ha qui els entengui.
I quan dic “ells”, em refereixo tant al govern espanyol en concret com a tota la patuleia –de la més diversa filiació i coloració política, alguns fins i vells coneguts meus–, d’ardits defensors sota les més peregrines excuses.de “la legalitat vigent”. Pels més joves, diré que això de la legalitat vigent era la fórmula que utilitzava la dictadura per justificar la radical il·legalitat de les seves lleis. I de la seva aplicació contra aquells desobedients compulsius que ves a saber per quines estranyes idees no s’atenien a elles. Una falca lingüística que també utilitzaven els seus servidors –alguns d’ells fins i tot disconformes però disciplinats. Amb mala consciència, sí, però respectuosos amb qui manava– per així justificar estar servint a qui estaven servint i estar fent el que estaven fent. Recordo d’un que em va dir una vegada respecte d’un cas concret: “No està bé, però és llei”. Tot just el mateix que altres també estan dient ara mateix per justificar la seva posició contra el referèndum: Dura lex sed lex, per posar-nos clàssics.
Els “progres” que s’hi oposen, les seves fal·làcies
Entrant en matèria. Encara que pugui semblar que dir el que diré em posa en l’espai del radicalisme, si s’entén radicalisme com sinònim de sectarisme, ho nego… radicalment. Però si s’entén que és intentar anar a la rel d’una qüestió, dic que n’estic d’acord. I partint d’aquí, també dic que ara mateix ens trobem gent de la faràndula política: persones, organitzacions i partits que amb més o menys èmfasi s’hi presenten com democràtics, fins i tot d’esquerra, que practiquen i ofereixen una més que curiosa i incoherent contradicció. Aquella per la que sense que acabin d’aclarir els motius i raons de la seva posició, s’enfronten radicalment, visceralment, a que ni tan sols es parli d’un instrument tan senzill i poc sofisticat, tan neutral i objectiu, com són les urnes. S’oposen fins i tot amb una bona dosi de crispació –ai, amic Coscu!–, a decidir pacíficament a través d’elles una qüestió que en un sentit o l’altre afecta el present i el futur de set milions i mig de ciutadans. Quasi que veient-ho com una ofensa personal, i exhibint dues tristes i pobres fal·làcies.
La primera: que no hi ha garanties. En aquest cas, haurien de rebel·lar-se contra els qui les neguen. Haurien de sumar-se a l’acció d’obrir un front que exigeixi al govern espanyol, que és qui s’hi nega a què n’hi hagi, que aporti les garanties que calgui a fi que el referèndum se celebri d’acord amb les normes pròpies de la Llei Electoral: temps de convocatòria, junta electoral, formació de les meses, etcètera. Perquè és ell qui no vol donar-les, no pas el govern de la Generalitat. La segona: que hi ha una Constitució que no permet posar-les. Una Constitució, que per començar no va tenir període constituent sinó que va ser ordida entre set persones –alguna d’elles amb grans taques de sang a les mans, per cert–, sota vigilància i control exterior de manera gens dissimulada. Aquí sí que no hi ha garanties, com tampoc en la seva interpretació pel Constitucional.
I per acabar d’adobar-ho, quasi que com una infantil rabiolada, ara ha aparegut una cosa tan plena d’incoherències com el Manifest de 214 membres de Catalunya en Comú, els quals s’han pujat a no sé quin pedestal des del qual s’erigeixen en portaveu del que veritablement vol la majoria de catalans (sic!). Una mica superbs i arrogants oi aquests 214? I que ja comentaré en la propera carta.
Però no fem broma, per més que algunes coses i actituds costa de prendre-se-les seriosament. Tot plegat, és més gros, més de fons, del que pugui semblar. Perquè aquesta mena d’animositat, de fàstic a unes urnes no prèviament controlades per llistes i entrebancs legals, unes urnes en les quals sols es tracta de què la ciutadania dipositi un paperet amb la qual diu Sí o No de manera lliure i sense condicionants ni previs filtres –com són al capdavall les candidatures electorals tancades, i també la capacitat d’inversió en la campanya electoral, inversió que acaba sent una dependència dels interessos del bancs i altres institucions econòmiques–, de vegades em fa la impressió que, conscientment uns, inconscient altres, acaben combregant, si més no coincidint, amb aquella afirmació de José Antonio Primo de Rivera: “El mejor destino de las urnas es el de romperlas”. Modificant romperlas per controlarlas, que estem en un Estat de dret, esclar. I que ningú no s’esveri pel que acabo de dir, perquè molts, massa elements del feixisme versió franquista encara estan presents, i ben vius, a la societat espanyola. I no fa gaire em tingut dos exemples ben clars.
A Madrid la fiscalia, que depèn de qui depèn, obre expedient a una tuitera per escriure una conya sobre un feixista notori, Carrero Blanco, a la qual s’acaba condemnant a dos anys i tres mesos de presó, més tres anys de llibertat vigilada. I alhora no es troba cap motiu per obrir expedient al fet que en l’enterrament d’un falangista històric, Utrera Molina, s’hagi cantat el Cara al Sol amb el braç i la mà, “firme el ademán”, ben estesos. Als més joves, que no han viscut aquells temps, els diré que “firme el ademán” és una estrofa de l’himne de falange. Hi ha més exemples. Aquesta és l’Espanya que encara mana, i de la qual uns ingènuament, per dir-ho suaument, altres vés a saber per quins interessos espuris, diuen que cal esperar el permís per a decidir què volem ser, o no ser, els catalans.
Per cert, també s’està recuperant la tàctica del feixisme espanyol entre 1936 i 1945. L’espoliació econòmica utilitzada com sanció personal contra aquells “no addictes”. Costum ara recuperada sota qualsevol excusa a fi d’espantar els indòcils i rebecs independentistes catalans. Ahir ja es va amenaçar fins i tot els qui actúin com a voluntaris. I com que poden controlar-nos a través d’algorismes, això ja comença semblar el “gran germà” descrit per Orwell.
Sobre la remodelació del govern
I és així que arribem a la remodelació del govern de la Generalitat que tant inquieta i emprenya PP, Ciudadanos, socialistes, sectors comuners o comunals, etcètera. No entraré en les causes o motius. Puigdemont ni m’ha consultat ni m’ha informat prèviament. De la mateixa manera que tampoc no ha informat ni consultat a la patuleia antirreferèndum ja citada. O sigui, ha fet exactament igual que fa qualsevol altre govern normal arreu dels països normals del nostre voltant normal. La reforma d’un govern la fa el govern, bàsicament el seu president, el qual ni consulta ni informa prèviament a l’oposició. Ara bé, davant les imbecil·litats que arriben a dir alguns quan es creuen obligats a denunciar no se sap què, però no saben ni què dir ni què estan denunciant, queda força que els antirreferèndum estan més que nerviosos.
Tampoc no entro en especular, sobre la solidesa o feblesa política dels cessats davant els atacs al patrimoni personal que ja ha començat a fer el govern espanyol, com ha estat fent massa gent, però sí diré que, en aquest cas, tant la Mercè com jo, ens rebotem davant dels insults llançats contra ells per alguns ultraindependentistes als espaís de lliure participació de diaris digitals com El Món, Nació digital, etcètera. Insults que expressen tres coses. Que hi ha un cervell de funcionament més aviat pla. Que el mode twitter ha fet molt de mal a la capacitat expressiva. I que massa sovint els extrems es toquen.
Més o menys, la carta que havia previst per aquesta setmana, i que la penjaria el diumenge, acabava aquí. Però el dissabte hi va haver l’aquelarre, o sàbat, socialista, en que si bé les intervencions de Sánchez i d’Iceta estaven dins del guió previst, la de Collboni ens va indignar, a mi a la Mercè, perquè va ser un insult, un miserable insult, a tota la gent que d’una o altra manera se la va jugar durant la dictadura. Un temps en els que els socialistes van estar en un còmode estat d’hibernació, per reaparèixer quan ja no hi havia perill.
Després, per raons que no fan el cas no he estat massa per la carta. Ara l’acabo.
L’insult del senyor Collboni als lluitadors antifranquistes
De les tres intervencions que ha recollit la premsa m’ha cridat l’atenció que Sánchez prometès per a Catalunya “un estado de bienestar de primera”, reconeixent així que ara és de segona o tercera. I que de seguida van aixecar protestes entre els barons socialistes que d’autonomies que en bona part viuen del mannà que cau de Catalunya. Per cert, recordeu aquell zapataril “Defenderé el Estatuto…”. Ens prenen per imbècils o què?
Iceta, aquest Fregoli català (mireu a internet qui era Fregoli i què vol dir a Itàlia fregolitare), va dir abans de la seva exhibició de showman que: “ara que a Convergència (sic!) els sobren moderats, els convidem a venir amb nosaltres”. Cosa, aquesta de convidar els moderats convergents, Fernàndez Teixidó, posem per cas? a passar-se al PSC, penso que no pot fer massa gràcia als socialistes de debò. Si és que al PSC encara en queda algun. Es clar que d’algú que tenint responsabilitats polítiques diu de les urnes, amb tot el menyspreu d’aquest món, allò de “caixetes per posar paperets”. I que no havia vist Las cloacas de Interior perquè havia estat mirant Goldfinger… no es pot esperar gaire cosa més
Ara bé, el que ja va ser lamentable, i que expressa en quin pou de misèria política i moral ha caigut el PSC, va ser quan el president de la federació del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, va dir que amb la remodelació del Govern, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha passat d’un govern independentista a un d’aiatol·làs que tinguin “fe, i capacitat d’immolar-se per la seva fe”.
I això es mereix una llarga resposta, perquè aquestes paraules no són un insult a la gent de l’actual govern de Catalunya, sinó que també a tota aquella altra gent que acabada la guerra i fins al 1977 –en alguns casos din i tot el 1992–, se la van jugar oposant-se a la dictadura, patint persecucions, presons, havent de refugiar-se a la clandestinitat o l’exili. I en alguns casos fins i tot perdent la vida. Història que Collboni ignora perquè ell ve d’altra galàxia. De la galàxia socialista que durant quaranta anys va ver una llarga hibernació, si no és que un forat negre.
Collboni res no deu saber d’aquells altres “aiatol·làs disposats a immolar-se per la seva fe” que en els primers anys del franquisme s’hi jugaven la vida, en el sentit més literal del terme. Des dels anarquistes, com Quico Sabaté, Josep Lluís Facerias, Massana o el Caracremada, o comunistes com Puig i Pidemunt, Àngel Carrero, Pere Valverde o Numen Mestres –noms que no són els únics ni molt menys, i que de ben segur que res no diuen a Collboni. Si no és que els considera quasi que terroristes.
I també eren, en la mentalitat d’aquest bon servidor de l’alcaldessa, aiatol·làs tota aquella gent que després no es va rendir, com Miguel Nuñez que acabada la guerra va ser condemnat a mort, commutada va fer força anys de presó, i sortint va tornar a incorporar-se a la lluita on seria tornat a detenir i torturar bestialment, i no es va rendir. O la Joana Doña. O Cipriano Garcia, detingut més d’una vegada i també sempre torturat. La darrera vegada que el van detenir duia tres carnets: de Comissions Obreres, encara no legals però ja tolerades, del Barça i de l’Assemblea de Catalunya. I el van hostiar a fons no pas pel carnet de Comissions, prou sabien qui era, sinó que pels altres dos. Ell, nascut a la Manxa… amb dos carnets catalanistes!, li deien mentre el colpejaven O Jordi Carbonell, que encara va tenir l’humor de dir al torturador Creix allò de: “Creix, però no et multipliquis”, després d’haver passat per les seves mans.
I també serien força aiatol·làs tots aquells qui per unes raons o altres, al llarg dels anys s’hi van anar incorporant a l’oposició a la dictadura. Obrers de la construcció, treballadors de fàbriques. També professionals amb càrrecs en empreses. Gent que sabia que s’hi jugava el lloc de feina i de vegades el perdia. I també universitaris, que s’hi jugaven la carrera. Molts d’ells amb la conseqüència d’haver de passar a la clandestinitat. Que no era gens còmode, i que comportava trencar amb moltes coses i amics personals. Quan no a l’exili.
I també hi va haver professors d’universitat, i catedràtics, com Manuel Sacristán, que va ser expulsat per les seves activitats antifranquistes. Com també ho van ser Tierno Galván, López Araguren i García Calvo, la qual cosa va causar l’aleshores famosa fotografia de José Ma Valverde, catedràtic d’estètica a l’Universitat de Barcelona, qui vestit amb toga i birret de catedràtic assenyalava una pissarra on estava escrit amb guix: Nulla estetica sine etica. Ergo apaga y vámonos. La va trametre a molts altres professors i catedràtics i va plegar i exiliarse…
Sí, Collboni. Van ser molts els qui en molts diferents i diversos àmbits es van revoltar contra la dictadura. I si t’enganxaven repartint una octaveta, fent una pintada o en una reunió, el gec d’hòsties a qualsevol comissaria estava més que assegurat. Si després et torturaven més o menys brutalment a Laietana, o a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de Sant Pau, era encara pitjor. I després podien caure dos o més anys de presó… o deu. Però malgrat tot, hi havia qui després de patir tortures i anys de presó, en sortir perseverava. No es rendia. I hi ha històries increïbles.
Sí, Collboni, vostè els ha insultat a tots. I més enllà, també als resistents francesos, grecs, belgues, iugoslaus… que també eren capaços de lluitat i immolar-se per la seva fe. Una fe que ni aquí ni allà era religiosa, sinó que esperança en la llibertat. Cosa que, per les seves paraules, molt temo que vostè no és capaç d’entendre.
I per acabar aquesta carta d’avui, vaig a l’amic Brecht, qui va escriure: “Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons. Hi ha que lluiten un any, i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els qui lluiten tota la seva vida: aquests són els imprescindibles”. D’entre la gent que va lluitar en aquells anys, llargs anys, difícils, hi va haver que ho van fer un temps limitat. Sí. Altres ho van fer més temps. Altres no s’han rendit mai. I també hi va haver, hi ha, que han degenerat. Però tots ells en el seu moment, fins aquests darrers, ho van fer no per escalar socialment lluitant contra la dictadura –idea absurda en aquells temps per qualsevol trepa–, sinó que duts per unes idees, que a vostè molt temo que li deuen semblar estúpides i fins i tot perilloses, de desobediència a l’ordre establert, de lliurar-se d’un món que els ofegava, de llibertat. No pas per cap talibanisme no aiatol·lanisme, sinó que simplement per dignitat personal. Per negar-se a ser un zombi social, com dissortadament era massa gent dins de l’Espanya de la dictadura. I molt és de témer que també hi ha ara mateix.
I prou per avui amigues i amics, i perdoneu aquesta regressió a temps passats causada per les desafortunades, no paraules sinó que idees, de Collboni. Rebeu, com sempre, una forta salutació i fins d’aquí a una setmana. Amicalment
Francesc Font.
PD. Ja posats dos records, de dues dones, d’aquells temps.
1. Durant les manifestacions per l’amnistia de 1977 la Mercè, que tant sovint menciono, va rebre una pilota de goma llançada per la policia. Que eren més dures que les d’ara. Sortosament no va ser al cap ni el pit –amb vet a saber quines conseqüències–. sinó que a un braç, que es va inflar immediatament. Duta ràpidament per uns companys a l’Hospital de Sant Pau, els metges de guàrdia ja sabien que arribarien ferits, no va ser l’única. La van curar posant-li un escandalós apòsit i van fort un part que parlava “d’un gran hematoma causat per una forta contusió”, en castellà, naturalment, causada per “haver ensopegat amb un cotxe mal aparcat”, en aquells temps les coses podien anar així. Qualsevol excusa era bona, mentre que la veritat podia ser molt perillosa. Feta la cura, no se sap per quina estranya casualitat els metges van sortir deixant-la sola. Com que havia estat al braç ki no a una cama, encara que una mica marejada va sortir també. Els qui l’havien dut van comprovar que no hi havia cap policia, i tots plegats van marxar el més ràpidament possible.
2. Altra mostra de solidaritat del mateix temps. Carrer Enric Granados, manifestació cap a la Model. La policia barra el pas porres enlaire. Fugida en desbandada. Una de les manifestants es refugia en una merceria, de les d’abans, on ja hi havia un parell de veïnes. Un parell de grisos entra, se la mira i diu ”Tu estavas ahí a fuera“ o una cosa semblant, i la mestressa de la botiga respon tranquil·lament: “No, ya lleva rato aquí. Esta chica es vecina”.
Això era aleshores realativament normal, fins que va aparèixer un misteriós Partit Comunista Internacional, que ningú no coneixia, va començar a trencar vidres d’aparadors, incloent-hi robatoris, i la solidaritat espontània va desaparèixer. És una experiència a la que parar compte d’avui endavant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!