Leila Khaled és una terrorista «bona»?

La doble «moral»

Aquest matí he llegit astorat al bloc del meu germà que una institució oficial de joventut havia convidat a parlar a una palestina dedicada a combatre el «sionisme internacional» segrestant i assassinant a europeus no jueus. A les notícies de la TVE3 de quarts de tres de la tarda s'ha comentat i mostrat a tota una colla de polítics i dirigents de la capital de Catalunya i del Govern de la Generalitat de Dalt fent el minut de silenci pel mort a Euscal Herria per un presumpte atemptat terrorista.

Els mateixos polítics i dirigents —suposadament democràtics— que han finançat amb els nostres diners la vinguda a casa nostra d'una terrorista palestina, són uns hipòcrites practicants de la pitjor mena de terrorisme que existeix, que és el terrorisme d'estat. Per una banda fan «minuts» de silenci pel «terrorisme» d'uns i per l'altra paguen amb els diners del comú els viatges, les dietes i el preu de les diverses conferències que la terrorista Leila Khaled havia de fer a [la Comunitat Autònoma de] Catalunya. Aquests hipòcrites fan coincidir l'apologia del terrorisme alarb amb la commemoració del seixantè aniversari de la creació de l'Estat d'Israel.

Per comptes de convidar a israelians que ens puguin il·lustrar sobre com podem obtenir el nostre estat independent —per posar un exemple positiu i interessant— els terroristes d'estat [espanyol] que ens manen fan venir a una enemiga declarada de l'Estat d'Israel. Bona manera d'entendre les relacions internacionals que ens calen si volem alliberar-nos de l'opressió espanyola (i de la francesa). L'antisionisme comú en els nostres veïns de Ponent i del Nord se'ns ha encomanat i colonitzat el cervell, fins al punt que organitzacions que es diuen independentistes (de tots els colors, però més les d'«esquerres») són destacades defensores dels qui, des de territori «palestí» llancen coets contra la població d'Israel, coets, sigui dit de passada, pagats segurament amb diners de subvencions provinents del nostre país.

Sort que la Unió Europea ha negat el visat d'entrada als països membres de la unió a la senyora Laila Khaled i gràcies a que els consta que dita persona és una terrorista ens lliurarem de la vergonya de la seua presència entre nosaltres. De la vergonya que no ens en podem lliurar de cap manera, ara per ara, és de la de tenir uns polítics i dirigents que practiquen el terrorisme d'estat i es posen al bàndol del terrorisme alarb. El missatge dels que ens manen és: «hi ha terroristes bons, com els palestins, i n'hi ha de dolents, com els d'Eta».

I jo dic que posat a triar entre islamistes o papistes, no em quedo ni amb els uns ni amb els altres; prefereixo deu mil cops passar per «polaco» o per «judio renegado», epítets que a fi de comptes volen dir exactament el mateix: 'català'.

NOTA DE PREMSA

Barcelona, 14 de maig 2008

La Plataforma Sobirania i República davant la ponència estratègica alternativa de RCat

Joaquim Auladell: «per fi un objectiu polític clar per a l’independentisme: la República Catalana.»

Enric Borràs: «el full de ruta del Reagrupament cal precisar-lo més, però marca un camí necessari.»

La plataforma Sobirania i República (SiR) que va nàixer de l’impuls de la manifestació sobiranista del 6 de febrer del 2006, es va constituir el 10 de novembre del 2007 amb dos objectius:

1. Treballar per la unitat d'acció dels sobiranistes.

2. Sol·licitar als càrrecs electes sobiranistes (els actuals i els que es proposin de ser-ho) que expressin la seva opció per la República Catalana, i als parlamentaris, que es comprometin a proclamar-la quan es tingui la majoria política.

Des d’aquella data la plataforma SiR ha participat, reivindicant la República Catalana (i també la República Valenciana a Alacant, el maig del 2007 amb Sobirania Valenciana), en la manifestació de l’1 de desembre, en la concentració del 14 d’abril passat a la Plaça de Sant Jaume, al costat d’Estat Català i de l’absència significativa d’altres, i en les manifestacions per l’alliberament del jove empresonat Francesc Argemí.

Amb la publicació ahir de la ponència estratègica alternativa que Reagrupament (RCat) presenta al Congrés d’ERC, la plataforma SiR es felicita per la coincidència d’objectius amb la proposta que lidera Joan Carretero. En aquest sentit el coordinador de SiR Joaquim Auladell i el promotor de la plataforma Enric Borràs han fet les següents declaracions:

«En SiR hi ha adherits que estan afiliats a ERC i d’altres que ho vam estar, com és el meu cas. Hem seguit amb atenció –ha manifestat Auladell– l’actuació de RCat, i si la seva posició i actuació política ja ens avenia, la ponència alternativa ha acabat per convèncer-nos. Una urgent consulta entre tots els nostres adherents al llarg i ample del territori ha conclòs que calia, des de la plataforma SiR, donar un suport públic a RCat cara al proper congrés, per constituir dins d’ERC el major i més conseqüent nucli de sobiranistes que reivindiquin per fi un objectiu polític clar per l’independentisme: la República Catalana.»

Enric Borràs pel seu costat ha declarat:

«La davallada nacional a la que ens han portat aquells que es reclamaven políticament independentistes és molt gran. Les forces sobiranistes a hores d’ara estan disperses i desorientades. Des de la plataforma Sobirania i República intentem, tot i respectant l’ideari de cadascú, reagrupar persones i organitzacions per assolir la sobirania i amb ella la República Catalana. La ponència de Carretero va en aquest sentit. El full de ruta del Reagrupament cal precisar-lo més, tal vegada no sigui suficient per assolir els objectius que compartim, per la situació tan crítica en què som i pel temps que s’ha perdut aigualint la proposta sobiranista i republicana, però marca un camí necessari al qual cal donar-li suport.»

(+ info 650537213) Gabinet de Premsa de Sobirania i República

Ahir dissabte unes tres mil persones ens mullàrem doblement per en Francesc Argemí, «Franki». La persistent i benvinguda pluja de segur que féu desistir a força més gent, però feia goig de veure tants manifestants sota els quasi inútils paraigües.

Amb tres quarts d'hora tard sobre l¡horari previst, a tres quarts de set de la tarda sortia de la barcelonina Plaça de la Universitat la capçalera de la manifestació, presidida per una gran pancarta amb l'eslògan «Llibertat Franki, ni un dia més per una bandera». Durant prop de dues hores passàrem pel centre de la capital de Catalunya fins arribar a la Plaça de Sant Jaume, on encarats a Palau escoltàrem uns quants parlaments.

Pel camí es penjaren dues grans pancartes que la ventada feia voleiar més del desitjat, l'una a l'edifici de la telefònica a la Plaça de Catalunya amb Portal de l'Àngel, i l'altra a l'edifici dels «sindicats» a la Via Laietana. A la manifestació hi predominaven els joves encara que també hi havia una bona selecció de ciutadania de més de mig segle a les espatlles. Hi vaig veure coneguts; pocs polítics, un sol de «parlamentari», en Tardà, i també alguns sindicalistes com els portaveus dels conductors d'autobusos.

Caldrà fer més accions populars per alliberar en Franki, i farem per ser-hi.

La pretesa «democràcia» espanyola fa aigües a per tot. El transfranquisme o «transició» és la tapadora que fa possible la pervivència —en especial en l'estament judicial— del franquisme militant personificat en bona part del funcionariat de la judicatura i sobretot en els jutges. La persecució sistemàtica dels càrrecs electes a Euscal Herria o l'actual notícia que dues-centes setanta mil sentències penals són pendents d'execució en són mostres suficients que al Regne d'Espanya no existeix la separació dels braços, prova fefaent que no hi ha democràcia.

Aquests dies a Catalunya s'ha produït un altre fet que confirma la greu mancança de justícia que patim els catalans i que afecta directament als nostres drets col·lectius i individuals. A desgrat d'haver-hi tantes sentències per aplicar que permeten la lliure circulació d'assassins i tota mena de criminals entre nosaltres, la «justícia» espanyola no s'ha privat pas de passar per alt la condemnació, arbitrària detenció i empresonament del jove egarenc Francesc Argemí [Franki]. Tant i fa l'alarma social que s'ha produït amb el seu empresonament. De res no han servit les demandes de llibertat i fins i tot d'indult per part de l'Ajuntament de Terrassa (que al seu moment era part acusadora).

La falsedat de les acusacions ha permès que aquest jove romangui ara tancat com si d'un criminal es tractés. La complicitat de la policia «autonòmica» un cop més ens fa maleir el dia que a un il·luminat —i als qui li feren cas— se li acudí que els catalans havíem de tenir la «nostra» policia. La «nostra» policia ha de servir per a perseguir ciutadans que expressen amb llibertat el seu pensament, per molt que divergeixi del que s'entén ara com a «políticament correcte»?

Amb tot, no és sols la policia de l'escaire i els seus espanyols comandaments que s'han cobert de merda amb aquesta detenció, penso que tota la classe política catalana és còmplice d'aquesta situació. Poc que he vist que el Parlament del Parc insti a l'executiu amontillat a alliberar el pres. Els diputats segueixen pensant-se immunes a la persecució espanyola? Què babaus, per més bé que s'hi posin, tard o d'hora els hi tocarà el torn —només cal que mirin més enllà del nas i s'arribin al País Basc...—; què esperen per demanar en Ple la llibertat d'en Franki? Com poden seguir posant el cul als escons i permetre que al segle XXI hi hagi catalans —i a casa nostra!— que siguin presos de consciència, és a dir, empresonats per motius ideològics?

Poc que el conec en Francesc Argemí. No se si és independentista o no. No sé si defensa un model de societat distint al meu o no. No sé si fins i tot un dia li abelliria de cremar una bandera catalana o no. El que sí sé és que la meua obligació de català és defensar-lo de la prepotència, de l'arbitrarietat i de l'espanyolisme que ens oprimeix. Encara que en Francesc Argemí ho sàpiga, o no, l'han empresonat perquè és català, perquè pensa, perquè vol el progrés de la nostra societat, a la seua encertada o errada manera, tant hi fa. Perquè la democràcia és això, que a l'hora d'expressar les pròpies conviccions o pensaments, ho pugui fer en Francesc Argemí i també ho pugui fer jo. Per aquesta raó dissabte 10 de maig, a les sis de la tarda aniré a la manifestació per la seua llibertat —que és la meua i és la de tots—, d'acord a la convocatòria general i aquesta que més m'abelleix i us poso davall:

CRIDA PER ALLIBERAR FRANKI
Francesc Argemí, conegut pels companys com Franki, jove de Terrassa està empresonat per les forces d’ocupació espanyoles acusat d’ultratge a la bandera espanyola.
Els republicans catalans, la plataforma Sobirania i República, cridem a tots els catalans, a totes les associacions cíviques, culturals, esportives i recreatives, a mobilitzar-se per alliberar el jove terrassenc. Cal continuar l’esperit de la manifestació a Barcelona de l’1 de desembre en la convocatòria que Alerta Solidària, l’organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista, ha fet per aquest dissabte, dia 10 de maig, a les 18:00 per sortir en manifestació des de la plaça Universitat de Barcelona.
Cal desempallegar-nos del domini espanyol. Per alliberar-nos i recuperar la sobirania, cal la lluita al carrer i a les urnes, amb propostes independentistes i republicanes, sense cap concessió als invasors. No es pot deixar la política institucional en mans dels botiflers, cal candidatures rupturistes i republicanes d’unitat popular.
Franki lliure!
Unitat popular, ruptura i República Catalana!
Plataforma Sobirania i República
Barcelona, 7 de maig 2008
sobiraniairepublica@gmail.com

Tomba d'Henrike al cementiri de Santa Isabel, coberta de flors fins al pilar que aviat sostindrà la tradicional estela; damunt la tomba del costat hi podeu veure un tambor dels txistularis que interpretaren l'Agur Jaunak

Pensat amb el cap,
escrit amb el cor

El diari Avui, com és habitual, s'ha cobert de glòria en despatxar amb un brevíssim «breu» (dijous Primer de maig, pàgina 39) la notícia de la mort d'Henrike Knörr Borràs, ignorant [!] que durant anys el meu cosí hi havia col·laborat, i que els darrers dos anys sols hi enviava cartes a la «Bústia» perquè la darrera col·laboració no li fou publicada [= censurada]. Henrike, arran del darrer alto el foc d'ETA, a finals d'abril del 2006 redactà l'article que us poso davall; potser és que no era «políticament correcte»?

Ara que el tumor desapareixerà
Henrike Knörr
catedràtic de Filologia Basca (UPV-EHU) i director de Recerca d’Euskaltzaindia

Dintre de Bascònia, però més fora d’ella, és freqüent que en aquestes últimes setmanes li preguntin a un per l’alto el foc d’ETA. Es diria que entre els bascos (ara es diu «bascos i basques») l’esperança està ja consolidada, tret d’en certs àmbits on regna la incredulitat total o parcial. Però els forasters volen saber, i molts ens mostren el seu veritable afecte, desitjant-nos el millor. Certament, algunes coses que m’han arribat aquestes setmanes, per un conducte o un altre, m’han emocionat.

I, no obstant això, un fet que ens hauria d’haver portat a l’eufòria l’hem rebut aquí amb un sentiment majoritari més proper a l’alleugeriment que no pas a la il·lusió. La raó és clara: des de fa molts anys ens les han fet passar tan magres, hem tingut tantes desil·lusions, que, a la vista de la probable fi de la violència, vam preferir pensar: «Encara sort!», més que «Ai, quina felicitat!».

Mires enrere i penses en la fi del franquisme, quan regnava, llavors sí, la il·lusió. Algú pot dir que érem uns il·lusos, i cal donar-li la seva part de raó. Esperaves l’arribada de la democràcia, però amb dolor seguies veient que la sang es continuava vessant, absurdament, irracionalment, amb una transició lentíssima (per exemple, quatre anys des de la mort del dictador fins a l’Estatut de Gernika, quan es podia haver reestablert el que el feixisme havia arrabassat per les armes). Eren temps que s’escoltava (o millor, s’endevinava) allò d’«Alguna cosa haurà fet», referit als que queien assassinats o ferits, o eren segrestats. Sortosament, al costat d’altres persones de bé, més joves, n’havies conegut moltes altres pertanyents a aquella generació de la II República, gens procliu a la violència, i amb un sentit elegant de la política, i recordaves el que un d’ells, l’industrial vitorià Patxo Agirre, cult i assenyat en el seu basquisme obert i a prova de terratrèmols, et deia en aquells dies: «Al final, el franquisme, amb el seu comportament dictatorial, ha influït en els joves bascos».

Anaves a les manifestacions o concentracions, en aquells primers anys gens multitudinàries, o signaves manifestos, en contra de la violència. Però la maquinària mortífera continuava. Per què? Per a què? Molts bascos, i no pocs fora del nostre País, aplaudien als violents o almenys a la seva perifèria. Creien en la necessària presència i activitat d’ETA com una mena de Coiot, restaurador de la justícia i defensor dels indefensos. És clar que molts camins del contraterrorisme eren igualment foscos (tortures, GAL, etc.). El panorama internacional era favorable als proviolents. S’entronitzava al Che Guevara, es tancava els ulls davant les barbaritats del maoisme i les seves còpies, es parlava amb menyspreu de la «democràcia burgesa», hi havia un cert halo seductor en les pistoles i en les bombes. Ho ha dit l’escriptor Massimo Carlotto, antic ultraesquerranós, famós a Itàlia per un error judicial que el va mantenir anys en la presó; parlava d’Itàlia, però les seves paraules poden ser aplicades a altres indrets: «La meva generació ha tingut una relació romàntica-rebel amb el crim» (Avui, 12 de febrer de 2006).

I ara sembla que el tumor de la violència desapareixerà de Bascònia. Retirat el tumor, podrem plantejar algunes qüestions fonamentals, i potser abans de res com fer possible la continuïtat de Bascònia i la seva cultura, per sobre de fronteres politicoadministratives. Podrem discutir, també, d’absurds com l’anacrònic cas de Treviño, enclavament burgalès a Àlaba, enclavament que els seus dos Ajuntaments fa més de mig segle (per no remuntar-nos més) que reclamen que torni a la nostra província. Discutirem obertament dels despietats atacs a la naturalesa i al paisatge, tot recordant que «el paisatge és sagrat», com va escriure encertadament Naipul, el Premi Nobel de Literatura. Debatrem sobre els barris lletgíssims i els bàrbars enderrocaments de l’hora actual, i ja no hi ha franquisme per a carregar-li els neulers; la major part de les atrocitats arquitectòniques i urbanístiques en aquesta banda del Bidasoa s’ha comès després de 1975. Per citar només les quatre capitals, s’han desfigurat salvatgement la Conca de Pamplona i els entorns de Vitòria, Donòstia i Bilbao, i el general Franco poc o gens hi té a veure, amb tot això. Després d’aquells anys de disbarats arquitectònics no n’han vingut altres de cura i manyagueria cap a formes de construir dignes i humanes, tret de rares excepcions, i hem de preguntar què fan les autoritats, el Col·legi d’Arquitectes Basc-Navarrès i la nostra quasiadormida societat. Tractarem, també, de la brutícia que tot ho envaeix: ciutats amb milers i milers de pintades, camps, boscos, platges i cunetes amb tones d’escombraries, un espectacle diari insofrible.

I, sense el tumor, serà també el moment de parlar de la societat mateixa. Costarà extreure igualment molts mals hàbits, producte directe o indirecte dels pinxos i la fatxenderia. Tampoc no serà fàcil que tornin la cortesia i l’educació, començant pel més elemental: saludar, demanar si us plau, donar les gràcies. Serà dur bregar perquè es tornin a respectar els espais públics. Caldrà treballar de valent per a suprimir la increible picarescca social, que se’n duu milers i milers d’euros, i se’n duu, també, amb els seus efectes demolidors, la confiança en les institucions i en el control dels diners de tots.

Serà necessari, així mateix, que la política canviï de dalt a baix, començant per suprimir d’una vegada aquest enorme disbarat de les llistes tancades en les eleccions. Les Universitats públiques no poden continuar pidolant diners, i han d’erigir-se valentment en l’avantguarda activa de la llarga batalla per la cultura, en aquests temps de descarada barbàrie. ETB, la cadena de televisió pública, s’ha de refundar urgentment per deixar de ser aquesta caricatura de la televisió amb què somiàvem. La Sanitat no ha d’empènyer més a la resignació de la gent (ara es diu «dels ciutadans») pel retard en les consultes.

I ha de ser igualment l’hora de l’èuscar. Han estat anys de sermons eufòrics, tot assenyalant estadístiques i traient a la llum aquestes processons anuals de les festes de la llengua, ocultant realitats gens falagueres de tots els dies. La llengua basca pot i ha de ser, sí, objecte de mèrit en les ocupacions. Més important és que arribi al cor de la gent, i que els desperti referències de literatura i de música, de l’Euskal Herri gozoa («dolça Euskal Herria») per la qual sospirem, i ecos de civilització. Cal dignificar l’èuscar, vehicle per demanar un taxi o per parlar de la Filosofia, després de segles de desídia i persecució per propis (sí, per propis) i per estranys.

Cal fer tantes coses, ara que el tumor desapareixerà…

El cosí Enric a Tarragona (maig del 2007)

La pitjor notícia m'ha arribat per un missatge al mòbil minuts abans de les cinc d'aquesta tarda: «ya está» ha estat el lacònic text tramés per la Txari. Així que he pogut he aturat el vehicle que conduïa i he telefonat a l'esposa del meu cosí Henrike; entre plors m'ha comunicat que s'havia mort a l'hospital de Vitoria-Gasteiz (Araba, Euskal Herria) on l'Enric era ingressat des del passat dilluns 21 d'abril.

Fa deu dies, hores abans del darrer ingrés hospitalari del cosí Enric, encara els vaig passejar —a ell i a la Txari— per Collserola: Les Planes, Vallvidrera, el Tibidabo... Havien arribat de bon matí en avió directe des de Vitòria per a visitar-se a la consulta del metge homeòpata al barri de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona). Després de dinar els aní a cercar i, abans de dur-los a l'Aeroport del Prat, li vaig demanar a l'Enric si li plauria donar un tomb. Malgrat el seu cansament ben visible, assentí; dues hores impagables que han estat les darreres que podré ser al seu costat en vida.

Carregats dels medicaments receptats que la Txari comprà a una coneguda farmàcia de Barcelona, a les set de la tarda passaven pel control de la Terminal C de l'aeroport. A través dels vidres que m'impedien l'accés a la zona d'embarcament, encara vaig llambregar per últim cop al meu cosí, mig estirat en un banc a l'espera d'accedir a l'avió. Estava molt cansat i patia una severa deshidratació, causada pel maleït càncer que ens l'ha matat. Aquella tarda, quan el vaig veure, el color de la pell de la seua cara em va alarmar, vaig dir-me al pensament «noi, et veig molt fotut».

El desenllaç de la malaltia ha estat cruel com fulminant el seu curs, nou mesos a tot estirar. Si fa no fa com passà amb el meu pare —que li era padrí a l'Enric, d'ací el nom—, amb la diferència que el cosí s'ha mort als seixanta-un anys acabats de fer, tres anys més jove que el meu pare, amb qui tant s'estimaven. Henrike Knörr ha deixat una vasta obra, dedicada a l'euscara i al País Basc on hi ha viscut des dels sis anys, sense oblidar mai però el seu origen català i el pregon amor a Catalunya, la terra de la seua mare Teresa. També ha deixat una noia, Iruri, i dos nois, Garicoitz i Eneko, i el primer nét, que el feia molt feliç. Avui a Catalunya i a Euskal Herria plorem la desaparició d'un gran home. Sempre seràs al meu pensament, estimat Enric.

Els portals dels diaris bascs aquesta tarda ja posen a portada la mala nova de la seua mort:

Berria

El Correo

Gara

Monarquia no!

Imbecil·litat o cosa pitjor

Amb sorpresa creixent a mesura que avanço en la lectura de la moció aprovada avui pel Claustre de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) constato que el text podria haver-se redactat en qualsevulla universitat espanyola i per qualsevol grup d'estudiants espanyols. Que jo sàpiga la monarquia espanyola és enemic declarat de Catalunya i dels catalans, si més no des de la caiguda de la capital de la nació l'Onze de setembre del 1714, tal i com les nostres autoritats declararen a les tres de la tarda d'aquell fatídic dia.

No entenc de cap manera que el pretès Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que són els quins han presentat la moció de rebuig a la presència de membres de la família reial espanyola a qualsevol instal·lació de la UPF, s'hagin pogut oblidar d'aquesta cabdal premissa manada —farà enguany 294 anys— pels nostres predecessors. Què cony aprenen a les universitats i als instituts catalans aquests nens? Per què els mots 'Catalunya' i 'catalans' no hi surten enlloc? Per què la frase «la monarquia espanyola és secular enemiga de Catalunya i de la Llibertat» tampoc no apareix a la moció?

Aspecte del sòl a l'Embassament de Sau

Fa una estona he rebut les darreres notícies publicades a l'EcoDiari. En destaca un article sense signar però d'indubtable interès i que us reprodueixo íntegre. L'EcoDiari, que va nàixer el passat 14 d'abril, a cada dia que passa m'atreu més; el filòsof i amic Ramon Alcoberro ja hi ha publicat dos articles, aquest i aquest altre. Coincideixo amb l'autor anònim de l'article d'avui també pel que fa a la martingala de la pretesa «societat civil», en aquest cas al servei d'obscurs interessos que l'articulista assenyala i denuncia. Llegiu-lo:

SEQUERA NACIONAL:
crònica colonial d'un país malalt

En el principi fou el verb…, el verb mentir.

Ha estat la mentida —en tot l'afer de la sequera i el proveïment urgent d'aigua de boca a la conurbació de Barcelona (cinc milions llargs d'éssers humans)—, la pràctica habitual de polítics, politicastres i politiquers; de suposats tècnics i científics sorgits a darrera hora per demostrar l'indemostrable; de periodistes sense cervell a sou dels amos de torn…

Els mitjans de (des)informació ho anunciaven a bombo i platerets fa uns dies: diverses entitats representatives d’això que en diuen «societat civil» es mostraven clarament favorables a la interconnexió de l’Ebre amb Barcelona arran de l’acord entre el govern de la gran diputació provincial (Generalitat) i el Govern que sí que governa (l’espanyol). Concretament, es tractava del RACC, el Consell de Cambres de Barcelona, Fomento Nacional del Trabajo (l'instigador, com demostra aquest comunicat) i el Col·legi d’Enginyers Industrials, institucions que van mantenir un escrupolós, calculat i interessat silenci davant l’aposta d’interconnectar el Segre amb el Llobregat aprofitant la galeria de serveis del Túnel del Cadí.

Un silenci que, en canvi, sí que va trencar això altre que en diuen «territori». La proposta del Segre a Isòvol fou contundentment rebutjada per la presidència de la Diputació de Lleida (curiós, si més no, que sigui una Administració rèmora del feixisme la que s’erigeixi en defensa del Segre). El seu president, d’Esquerra (antigament ERC), encarregà un contrainforme a la Universitat de Lleida i, per a més precisió —com diuen les cròniques—, a Antoni Palau.

Per a qui no sàpiga qui és Palau, només cal apuntar que, quan convé, és a sou d’Endesa, justament el tècnic que utilitza el senyor Pizarro per a interposar recursos d’alçada als tribunals, quan des de l’administració de l’aigua de Catalunya es pretén imposar cabals de manteniment a les concessions de salts hidroelèctrics la titularitat dels quals pertany a la gran companyia electronuclear. La motivació tècnica comuna de tots els informes signats per Antoni Palau en aquests processos d’interposició es basen en la consideració què els càlculs hidrològics sobreestimen els valors fixats com a cabals de manteniment. Dit d’una altra manera: discrepa radicalment de la metodologia científica emprada per l’Agència Catalana de l’Aigua. Curiosament, però, en el contrainforme Antoni Palau hi argumenta que els cabals de manteniment que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua han calculat com a condició prèvia a la captació del Segre a Isòvol estan infravalorats! Vol dir això, que són inferiors als que ell creu que haurien de ser! És en base a aquest transvestisme mercenari que el «territori» s’ha carregat la proposta del Segre a Isòvol.

Però això no és tot. El contrainforme —pretesament avalat per la Universitat de Lleida (UdL)—, que va ser lliurat per la Diputació als pobres periodistes que no hi van entendre un borrall, és ple de falsedats, reflex de la ignorància (o d'una expressa malvolença) amb què es gestiona l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona. El professor de la UdL hi arriba a afirmar que al Baix Llobregat el riu Llobregat porta més aigua que el Segre a Isòvol, quan no cal ser gaire llest per saber que el riu Llobregat mor, primer a Abrera i, després, barrejat amb l’aigua de l’Anoia, a Sant Joan Despí. El Llobregat, a partir d’aquest municipi, té un cabal de 1 m3/s gràcies al bombament riu amunt de l’aigua del terciari de la depuradora del Baix Llobregat. (Nota per als «gestionadors» ignorants o malvolents: el cabal diari mitjà del Segre a Isòvol a hores d'ara és superior als 6 m3/s (sis vegades més que el del Llobregat a la seva desembocadura!), malgrat la severa sequera que afecta, també, la capçalera del Segre.

Més falses revelacions del contrainforme Palau: hi ha moltíssima aigua al subsòl de Barcelona (tot i que el professor no gosa quantificar). Amb una simple ullada als informes a l'abast podem saber que la gran Barcelona és sobre dos aqüífers: el de la Vall Baixa i el del Delta del Llobregat, al sud, i el de la Cubeta de La Llagosta-Besòs al nord. Del primer, històricament, se n’extreu uns 50 hm3/any —si bé ara, en període de sequera, la seva explotació s’està quasi doblant degut a la manca de cabals al riu Llobregat. Del segon, anorreat i abandonat a finals dels vuitanta per problemes de sobreexplotació i contaminació, ara se'n potabilitza de l’ordre de 10 hm3/any i, arran de la sequera, se n’extrauran 5 hm3 més a la Cubeta de la Llagosta. Una dada que demostra l’aprofitament de l’aqüífer del Besòs: l’any 2005, Transports Metropolitans de Barcelona, bombava fins a 2 hm3/any de l’estació de Baró de Viver cap a la claveguera per evitar la inundació de les instal·lacions del metro. Avui, el volum anual bombat (i que va al riu Besòs) és de només 0,7 hm3 ja que els nivells d’aigua subterrània minven a conseqüència del seu aprofitament per a l’abastament de la ciutat.

I, així, unes quantes fal·làcies més en el contrainforme de la Universitat de Lleida. El seu autor —del Departament Medi Ambient i Ciències del Sòl de la UdL—,també és conegut per afavorir la mort lenta i progressiva d’un dels boscos de ribera més ben conservats de Catalunya, a l’espai de l’Illa de Sebes a Flix. Des que Endesa és la concessionària de l’explotació conjunta dels embassaments de Mequinensa–Riba-roja–Flix, la cota de la làmina d’aigua a l’embassament de Flix es manté constant per a facilitar l’explotació hidroelèctrica del sistema. Com que no hi ha oscil·lacions al nivell de l’embassament, l’aigua està inundant permanentment les vores de l’Illa de Sebes: aquest fet produeix una salinització progressiva del sòl i un excés d’aigua a les arrels de determinades espècies constitutives del bosc de ribera, amb què es produeix la seva mort. Han estat diversos els intents fets davant la Confederación Hidrogràfica del Ebro i d’Endesa per intentar esmorteir aquests efectes, però fins ara no s’hi ha reeixit.

Si voleu més referències sobre l’autor del contrainforme podeu llegir l’article «Els rius i els usos de l’aigua: paradoxes d’una societat benestant». En aquest article, seguint en la seva línia de falsedats i mentides, Antoni Palau arriba a afirmar categòricament que a la Regió Metropolitana de Barcelona no s’hi estalvia aigua! Dues dades, prou esbombades pels mitjans: els volums facturats per cànon a la demarcació de Barcelona estan disminuint progressivament de l’any 2003 ençà, i se situen en una dotació domèstica de 125 l/hab/dia (l’OMS xifra en 100 l/hab/dia la dotació domèstica de «confort»). Durant el primer trimestre d’enguany, i en relació al mateix període 2005-2007 (anys també de sequera), el consum a l’àmbit d’Aigües Ter-Llobregat constituït per la capital catalana i 127 municipis més (4,8 milions de persones) ha disminuït de l’ordre de 5.000.000 de m3 mensuals. Si es mantingués aquest estalvi durant un any, el volum d’aigua no consumida seria equivalent al que produirà a partir de maig de 2009 la dessalinitzadora del Llobregat (60 hm3/any).

En base, doncs, a aquest contrainforme encarregat per la Diputació provincial de Lleida a la UdL, els polítics mostraven cofois la seva victòria a Prats i Samsor tot i arrencant unes misterioses estaques clavades al terra.

Som molts els catalans que hem estat educats en una herència paterna que basava la seva (i la nostra) conducta en una premissa fonamental: la cultura és el bé suprem de la humanitat. El que potser ignoraven els nostres progenitors són els catastròfics efectes que sobre el país té la sequera moral, la misèria intel·lectual i política d’aquest mateix país que està malalt. Molt malalt. I l'aigua, no ho oblidem, té memòria.

Cartell convocant a la manifestació per
la vaga de fam de dues lluitadores

Precedent ignorat dels CSPC

Avui fa trenta anys que Socors Català, l'organització de solidaritat amb els patriotes catalans, convocà a una manifestació per demanar la llibertat de dues militants del PCE(i) que feia quaranta-quatre dies eren en vaga de fam. Aquest aniversari m'ha dut a recordar que Socors Català, fundat el juliol del 1977, fou un precedent no partidista del que dos anys més tard serien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).

Arran de l'acció mai no reivindicada que comportà la mort de l'industrial barceloní Bultó, foren detinguts quatre patriotes catalans —anys a venir se'n detindrien més acusats del mateix fet, sempre vinculant-los a l'Epoca—. Les mostres d'ajut a aquells detinguts i a les seves famílies, en els entorns on eren més coneguts, ens portà a uns joves a crear la segona organització de solidaritat amb els patriotes catalans d'ençà que a les primeries del segle XX es fundà La Reixa.

Socors Català, que així anomenàrem la nova organització per contraposar-lo a «Socorro Rojo», naixia per vocació solidària amb els catalans perseguits en la lluita per l'alliberament de Catalunya, amb independència de la seua ideologia o de la forma de lluita practicada. Des del primer moment plantejàrem la solidaritat com a eina activa de combat, essent la propaganda contra la repressió i contra l'opressió un dels objectius; així des del primer moment editàrem el butlletí que duia el mateix nom que l'organització, i el 1978 vam publicar un calendari amb pintures i poesies de coneguts artistes catalans per a recollir fons amb què subvenir els necessaris ajuts. També teníem un local llogat per a les nostres reunions i activitats.

Atès que érem un reduït grup de joves, però actius a les associacions de veïns i alguns militants en partits polítics, procuràvem sempre ésser a primera línia en la justa reclamació que esdevindria eslògan fins a l'actualitat: «Llibertat Patriotes Catalans». Érem a tots els actes possibles i, fins i tot, participàrem en l'organització de la Primera Conferència Independentista. Allà presentàrem una Ponència on exigíem la dimissió de Martín Villa, qui tres dies després de promulgada la Llei d'Amnistia (el 15 d'octubre del 1977) retiraria l'amnistia dels quatre patriotes catalans detinguts pel Cas Bultó, i manifestàvem alhora la voluntat de donar suport a tots els patriotes que lluitaven amb les armes a la mà; aquesta nostra declaració creà greus controvèrsies dins l'independentisme que durarien molt de temps.

Les policies polítiques espanyola i francesa ens seguien de prop i es feien càbales sobre quin partit era al nostre origen; naturalment no ho pogueren saber mai, perquè no n'hi havia cap. Podeu veure'n una mostra —com la nota de la Brigada Regional de Información de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona arran de l'aparició del primer Butlletí de Socors Català— adjunta davall a «arxius:». També us hi poso adjunts del logotip de l'organització i de la portada del butlletí núm. 3 (octubre del 1977).

Un dia caldrà escriure la història de Socors Català, del que més o menys se sap i del que, per raons òbvies, mai no s'ha dit i que, per seguretat, ignoraven la majoria dels mateixos membres de l'organització. Cal assenyalar que a més a més del grup permanent hi havia grups més amplis de simpatitzants que hi col·laboraven, era gent de diversa procedència com el malaguanyat Martí Marcó Bardella; i, fins i tot, un infiltrat filo nazi vinculat a Cedade... que ens arribà avalat per un conegut partit independentista (d'esquerres!) d'aleshores. Del que no hi ha dubte, i és per això que n'he fet aquest apunt, és que Socors Català creà una escola de solidaritat activa que ens ha arribat fins avui, encara que no ningú se'n vulgui recordar.

La bandera de Catalunya també és la de sant Jordi,
perquè aquesta és l'antiga bandera del poble català

És el Patró de Catalunya, estúpid!

El president de la Generalitat de Dalt s'oblida —amb tota l'espanyola intenció— d'esmentar que sant Jordi és el Patró de Catalunya. Per a Montilla és «el dia de la rosa i el llibre», com prou clar explica a l'animació que ens féu arribar ahir.

Sant Jordi també és el Patró de la Cavalleria catalana i per això el 23 d'abril és el Dia del Soldat català [la imatge és d'un miquelet del 1714 amb l'uniforme confegit d'acord a les indicacions d'en Francesc Riart; fixeu-vos amb el color blau que anys després copiarien els americans per al seu exèrcit]. Alhora, com assenyala l'EcoDiari, sant Jordi és el Patró dels Ecologistes catalans.

Visca sant Jordi Gloriós i morin els enemics de Catalunya!

«Llengua i estat»

Demà a les sis de la tarda assistiré a l'acte que us anuncio, d'indubtable interès, i encara més pels noms dels conferenciants que hi parlaran. Vegeu-ne el mapa del lloc.

Logo del fins ara secret diari digital de l'«EI»

El «diari» d'Uriel Bertran

Potser es tracta d'un error però ja he vist a la xarxa Crònica, un dels diaris digitals que preparen algunes de les candidatures d'Esquerra (us ho vaig avisar ja fa catorze dies). Ben segur el que he vist és un dels núms. zero que es fan i es desfan abans de publicar el primer exemplar d'un diari, perquè malgrat que la data d'actualització és la d'avui les notícies són en general fora de temps. Crònica és propietat d'un personatge relacionat amb diverses fallides empresarials, el dirigeix Daniel Casanovas i és el portaveu del corrent «Esquerra Independentista».

Podeu llegir l'«Editorial» —datat el 3 d'abril i amb errades: que lloguin un corrector!— i passejar-vos per les seccions del web. La «Galeria d'imatges» no s'actualitza des de l'u de febrer, i també us trobareu amb entrevistes en espanyol, que ja em direu què hi pinten en un mitjà que ens confessa «El nostre compromís serà amb els nostres lectors i amb la societat catalana en general. Volem fer una aposta per la informació objectiva i de qualitat, parlant de país sense complexes [sic]. Per això parlarem de qüestions com el dret a [sic] decidir, el model de finançament, el traspàs de competències o el camí cap a la sobirania».

El «diari» de Puigcercós

L'altre diari que avui ha sortit, encara que ja existia amb el mateix nom, Directe, es pot dir que és nou —amb tot afirmen que avui fa un any de vida—. N'ha canviat la propietat, sota el nom de Col·lectiu 2014 hi ha un ex diputat al Congreso d'Esquerra, Joan Puig Cordon; i també n'ha canviat la direcció, que ara és a càrrec de l'historiador (tants periodistes que hi ha l'atur!) Oriol Junqueras, que també és president de la molt generosament subvencionada Fundació Cultura. L'actual Directe és des d'avui el portaveu de «Gent d'esquerra»

Pel que fa al tercer diari que us anunciava fa dies, encara no en puc donar detalls. Potser els seus promotors s'han gastat tot el pressupost pagant anuncis al Google i ara s'han quedat sense recursos... Ja es veurà i així que en tingui prou coneixemnet us ho faré saber.

M'ha semblat interessant i documentat l'article sobre el tema dels diaris digitals que apareix avui signat per en Joan G. Vallvé al setmanari Directa. Us el poso davall perquè trigaran dues setmanes a posar el núm. d'avui:

La batalla de la cúpula d’ERC arriba als diaris digitals en l’òrbita del partit

Les batalles polítiques de la cúpula d’Esquerra Republicana que surten a tots els diaris no són les úniques que es viuen a l’entorn del partit, n’hi ha una altra que és més subtil però que també existeix i que no és poc important: la lluita de diferents sectors d’ERC per fer-se un lloc destacat entre els lectors de premsa digital. En aquest sentit, ben aviat es faran públiques dues notícies destacades: l’una és el canvi de direcció, disseny i plantejament del Directe.cat; l’altra, l’aparició d’un diari digital nou en l’òrbita d’Esquerra: el Cronica.cat. Però, per entendre tota aquesta trama, cal entendre allò que no s’explicarà en aquestes notícies, cal saber quins són els noms que es mouen darrere d’aquests dos projectes.

Fins i tot per un lector poc informat endevinar la tendència política del Directe.cat, el diari digital de nom desafortunat que dirigia Joan Camp, mai no ha estat gaire complicat: Esquerra Republicana és el partit polític que hi surt més sovint i no pas per rebre crítiques. Ara, però, Joan Camp, conegut per ser un dels responsables de RacoCatala.com, deixa la direcció del diari i Ramon Carranza, que n’havia estat un dels propietaris, també se n’ha desvinculat. El nou propietari és Joan Puig Cordon un exdiputat d’ERC a Madrid que ha optat per canviar el disseny i el plantejament del Directe.cat. L’historiador Oriol Junqueras és qui s’encarregarà de dirigir el projecte i per fer-ho hi arriba amb una jove periodista de confiança que engruixirà la pobre plantilla del diari: dos redactors novells que treballen a mitja jornada. Per entendre el possible viratge del nou diari digital cal tenir en compte que si bé Ramon Carranza era més aviat partidari del corrent d’Uriel Bertran, Esquerra Independentista, Joan Puig Cordon s’ha declarat públicament, al seu bloc personal, a favor de Joan Puigcercós.

Tot i això, l’empresari Ramon Carranza no està disposat a renunciar en l’intent d’influenciar els lectors de premsa digital i si bé no es va poder imposar al Directe.cat ha posat en marxa un nou espai on podrà fer-ho sense problemes, el diari digital Cronica.cat, del qual n’és propietari. Cronica.cat, que durà el subtítol “La informació imprescindible”, encara no s’ha presentat públicament però, potser per una errada informàtica i com a mínim durant unes hores, la portada del diari ha estat accessible a través d’Internet. El director d’aquest nou projecte, com en el cas del Directe.cat, tampoc no és periodista sinó que es tracta de Dani Casanovas, exsecretari d’Imatge i Comunicació de les joventuts d’Esquerra (JERC) i reconegut partidari del bàndol d’Uriel Bertran, amb qui havia treballat conjuntament quan era a les JERC.

«Volem fer una aposta per la informació objectiva i de qualitat, parlant de país sense complexes» diu l’editorial del nou diari digital en l’òrbita d’Esquerra; doncs bé, ara caldrà veure què entenen els responsables del Cronica.cat de conceptes com objectivitat, qualitat i complexos. D’una altra banda, però, també caldrà veure què és capaç de fer Oriol Junqueras al capdavant del Directe.cat, un projecte que no ha aconseguit prou lectors com per fer-se un lloc digne entre els mitjans de comunicació digitals en català.

Joan G. Vallvé

Hi ha bitllets —no negociables— d'1 M€

Introducció necessària

Culpar els polítics dels nostres mals és un costum arrelat d'antic, de més enllà en el temps que l'espanyolisme franquista. Aquesta tradició, massa sovint exculpatòria de la pròpia mancança col·lectiva o individual, suara s'ha reviscolat mercès a l'enlairament dels més inútils elements de la societat catalana als llocs polítics de gestió i de decisió. Avui caic i demà m'aixeco, o si ahir us deia blanc ara em contradic i és negre, són el pa diari dels consellers —de tant incapaços que són no gosen de fer-se dir ministres—, és el desgovern que patim instal·lat a més sectors que no pensem. Ara bé, si els inútils, els incapaços, els botiflers i els espanyols són on són és perquè els hi hem posat o permetem que hi romanguin.

I ara aniré trenant el capítol on molts amables lectors desitjaran matar el missatger; no és pas una novetat per a mi, hi sóc avesat, puix em comença a cansar haver de ressuscitar un i altre cop; no sóc un gat i se m'esgoten les vides. Avui la mala notícia, per a variar, no és sobre «polítics», és sobre gerents d'ONG's, més concretament pel que fa a l'especialitat de «promotor cultural», una professió en auge ben considerada i millor pagada, sobretot quan els doblers surten de la bossa del comú. Al «promotor» Eliseu Climent Corberà, ignoro el perquè avui més que ahir, se li trauen aquests dies els draps bruts a relluir des de diversos mitjans. Puta enveja? Fonamentada argumentació? Esbrinem-ho.

Notes per a la història

Desapareguda la revista Canigó el 1983 en el trànsit de passar a diari, el mecenes Miquel Quintana Gabriela s'emprenyà amb tota la raó quan la directora del futur diari li anuncià que finalment no el faria i que es passava a treballar a la funció pública com a delegada del Llibre de la genialitat de dalt; el cas és que na Isabel-Clara Simó Monllor li comunicà aquesta decisió a en Quintana quan aquest ja li havia comprat un edifici per a seu del futur diari al començ del Carrer d'en Marià Cubí de Barcelona.

En aquella circumstància vaig conèixer en Quintana quan al febrer del 1984 m'aventurava a publicar la revista El Llamp; malgrat l'amarga experiència de Canigó, en Miquel Quintana ens ajudà facilitant-nos l'accés a uns mitjans tècnics que feren possible passar de la impressió dels primers exemplars de la revista en màquina plana a òfset; encara recordo les enormes computadores que tenia al seu despatx a l'edifici Mercuri de la Via Augusta de Barcelona, i a l'esforçat Carles Molins —llavors membre actiu de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana— que s'encarregava de la composició dels textos amb aquelles màquines que funcionaven amb uns discos que feien un pam de diàmetre.

Batallant amb les institucions nostrades per aconseguir alguna publicitat pagada, passaven els dies, els números i ens trobem amb l'agradosa notícia que apareix una revista a València amb el nom d'El Temps. La sorpresa fou constatar que aquell setmanari naixia (1985) més beneït pels déus de la publicitat institucional catalanesca que el nostre marginat quinzenari. La pregunta era inevitable: com és que el president Pujol i CDC mimaven aquella publicació que era feta «fora dels dominis» de la seua comunitat autònoma?

Poc a poc se'n coneixeria més el trellat, i resultà que el despatx de la delegació barcelonina d'El Temps era al mateix edifici on tenia el seu «empori» de la informació i dels «confidencials» un altre «promotor cultural» que es vantava de ser l'espia d'en Pujol dins els cercles independentistes, l'inefable Miquel Sellarès Perelló, el qual ostenta el rècord Ginnes d'haver-se fet expulsar dos cops del govern de la Generalitat de Dalt; la primera volta era director general de Seguretat Ciutadana de Pujol, i la segona era secretari de Comunicació del tristpartit nomenat pel Carallot, i aparegué aquell informe apòcrif —una mena de manual de com fotre pel cul als periodistes «desafectes»— que s'havia redactat des d'un ordinador del seu despatx...

Tornant a aquella revista impresa a València, anà rebent publicitat de més institucions, diputacions, ajuntaments i altres ajuts. La nostra El Llamp no tenia pas cap publicitat si no era de petites empreses, uns subscriptors consolidats que poc a poc creixien en nombre i es venia bé a les llibreries i, per fi, als quioscs, una fita que fins aleshores havia estat privada a les publicacions periòdiques en català. Gràcies a la revista tinguérem llibres de l'editorial penjats ben visibles als quioscs de la Rambla de Barcelona, cosa no vista en el cas de llibres catalans (i menys sobre la qüestió nacional) des de feia cinquanta anys. Les subscripcions i les vendes de la revista fregaven els 2.000 exemplars, per sobre en aquella època de la difusió d'El Temps.

Amb tot he de dir que, desapareguda poc abans, la revista en català més important quant a subscripcions fou el setmanari L'Esplai, publicació per als accionistes de la Promotora de Televisió Catalana, SA, amb 12.000 socis-subscriptors, dirigida pel publicista Josep Serra Estruch, patriota de la vella escola (CNT, FNC) que també havia dirigit la revista Catalunya i a qui li vaig publicar el llibre Entendre Occitània, recull d'entrevistes de l'autor sobre la nació veïna i altres pensaments político-socials publicats a L'Esplai. En Miquel Quintana també hi era vinculat al projecte de fer una televisió catalana privada i popular.

La Promotora de TVC, SA —que havia comprat l'Hotel Florida del Tibidabo i els més moderns equips de gravació i de producció existents al món aleshores— i amb ella el setmanari L'Esplai desaparegueren de mala manera de la mà dels interessos partidistes que no volien cap competència per a la Televisió de Catalunya (la TVE3), els mateixos interessos que van desgraciar al seu moment el projecte d'un diari popular creat amb l'aportació de milers de compte-partíceps, que fou a l'origen i als primers temps del diari Avui, fins que caigué en mans de Premsa Catalana, SA. De l'apropiació salvatge d'aquelles iniciatives populars per part de certes màfies de CDC em sembla que no en trobareu res a Internet i, tret del que en vaig publicar a la revista El Llamp dubto que en paper localitzeu gaire cosa més.

La història dels mitjans de comunicació independents de les iniciatives partidistes és molt amagada, i és una història poc o gens escrita: haureu d'empassar-vos moltes tesis com, per exemple, aquesta i tampoc en traureu l'aigua clara. A la meua empresa editorial i a mi personalment, ens costà molts disgustos i amenaces (inclús de mort), i arruïnar-me dos cops: un cas més entre tants d'intents reeixits en principi i que eren l'objectiu dels sicaris a sou dels partits polítics i dels grups empresarials entestats a controlar la informació, la seua difusió i a liquidar totes les iniciatives que no podien sotmetre.

En aquell context el fet que El Temps caigués en gràcia als grups de pressió aleshores al govern, i fins i tot, en algunes instàncies a l'oposició, és una prova dels interessos a què servia —i serveix!— dita revista i el seu editor, el qual era vinculat des dels primers temps del transfranquisme al PsoE, bé directament, bé per la seua pertinença a la filial al País Valencià, el PSPV. És si més no curiós que un militant d'un partit contrari ideològicament al pensament de Pujol rebés aquell bon tracte per part de les instàncies catalanes de «poder» [és un dir], bon tracte que no sols s'ha perpetuat des d'aleshores sinó que ha augmentat en progressió geomètrica fins a la tristpartita actualitat.

Activisme milionari

L'Editorial Tres i Quatre, empresa també de Climent disset anys anterior a El Temps, amb quaranta anys d'existència amb prou feines ha publicat cinc-cents títols, però la poca dedicació editora no ha privat al seu propietari de convocar cada any els coneguts i ben dotats premis «Octubre». La relació dels suposats beneficis editorials que permetrien la dotació econòmica dels premis —i el cost de les fastuoses convocatòries anuals, amb dietes, viatges i hotels pagats a un gran nombre de convidats— és del tot desproporcionada i insostenible des del punt de vista financer per a una petita empresa editorial; un altre dels «misteris» a desvetllar del cas que ens ocupa.

Les quatre o cinc fundacions que pel cap baix controla Eliseu Climent generen per si soles prou despeses, però en força menys proporció que la marca «blanca» de la casa, una ONG que duu per nom Acció Cultural del País Valencià (ACPV), prou coneguda per l'activisme cultural nacionalista, que traspassa les «fronteres» del seu àmbit territorial i s'ha estès arreu dels territoris on es parla català, excepte a les comunitats autònomes de «Catalunya» i «Balears». La darrera implantació del Casal Jaume I de Perpinyà és un exemple de l'abast d'ACPV. Unes preguntes que es formulen força gent són: a què és degut el pancatalanisme de dita entitat valenciana; fins a quin punt aquest capteniment ha estat útil al reviscolament del sentiment nacional valencià o, per contra, ha propiciat les tesis espanyolistes catalanofòbiques del suposat «imperialisme» català.

[continuarà]

Uns que sí sabem ser i també sabem estar

On eren els «republicans»?

Ahir, abans, durant i després que una minsa representació de l'auto anomenada «societat civil» escalfés cadires a la seu de l'Òmnium Cultural per a presentar a la Premsa els «actes» del centenari de l'estelada convenientment —i interessadament— subvencionats pel tristpartit, una colla de patriotes érem on havíem de ser amb les nostres banderes de combat, amb les glorioses estelades i a peu dret, donant la cara front als espanyolistes —també subvencionats pel tristpartit— els quins amb banderes espanyoles tricolors ocupaven un redós del recinte des d'una balconada del qual en Francesc Macià proclamà fa setanta-set anys la III República Catalana.

La trentena que seríem en el moment de més gruix, més la trentena que descansaven asseguts a la presentació, ja hauríem fet una seixantena. Si tan sols haguessin vingut a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona només un dos per cent dels militants que afirma posseir un partit que es diu republicà (però se n'amaga al nom: «Esquerra» es diuen ara), hauríem assolit un nombre similar als que vora nostre commemoraven una altra República, la d'«ells», la II espanyola.

En Josep Planxart amb joves d'Estat Català, en Víctor Baeta d'Estat Valencià, en Joaquim Auladell amb els de Sobirania i República, republicans independentistes no adscrits —entre els quals en Víctor Castells, biògraf d'en J. M. Batista Roca—, en fi, un grup d'irreductibles que vèiem passar —arrambant-se a les parets de Palau per mirar de fondre-s'hi i no ser identificats— a funcionaris del govern que s'omplen la boca de proclames i consignes que ells mateixos són els primers de no practicar; quina vergonya Bernat Joan, quina pena em fas.

Els hem retratat, amb el nostre esguard i amb la nostra càmera, com hem retratat també als altres funcionaris i als seus beneficiats que s'agombolaven a les cadires al costat de la tarima i els altaveus, tot pagat pel «Memorial Democràtic» de la desmemòria espanyolista, que han tingut els nassos d'afirmar —entre molts d'altres disbarats— que a en Manuel Carrasco Formiguera Franco el féu afusellar per ...«catòlic»! Els Loquillo, les Sansa, els Mir, els Borja, els Muniesa, els Luchetti i tota la llopada que els hi reia les gràcies han hagut d'empassar-se les estelades que havíem plantat al bell mig de la plaça. Quan han arribat ja hi érem, quan han marxat, encara hi érem.

Un poble que no és capaç ni de recordar ni d'honorar es qualsevulla altra cosa menys poble.

[Avís: més tard o demà us parlaré d'un que s'ha embutxacat 10 M€ del comú durant els cinc anys del tristpartit.]

La il·lustració mostra la portada del butlletí en jiddisch que publicaven els jueus de la companyia Naftalí Botwin de la brigada Dombroswki del batalló Palafox (XIII Brigada Internacional)

Honor als lluitadors per la llibertat

Per l'amatent avís del meu cosí Henrike m'he assabentat avui de la mort recent d'un veterà brigadista jueu que combaté a la Serra de Pàndols i a la Batalla de l'Ebre en la darrera Guerra d'agressió espanyola contra Catalunya (1936-1939). Davall us reprodueixo la versió catalana que n'he fet de la necrològica de l'historiador Arno Lustiger publicada el passat 11 d'abril al diari Le Monde. Molts jueus, vinguts d'Europa, d'Amèrica i de Palestina deixaren la vida lluitant per la nostra llibertat, mentre els islamites de l'època feien costat a l'exèrcit espanyol sollevat; convindria que aquests catalanets que es passegen amb banderes «palestines» comencessin a saber discernir quins són els nostres amics i quins no.

El 29 de març ha mort, a París, Emanuel «Mundek» Mink, una de les figures llegendàries de la Guerra civil espanyola i de la Resistència.

Mink nasqué el 23 d'abril de 1910 a Tomaszow, Polònia. El 1935 emigrà a Anvers, als Països Baixos. Membre del Club esportiu dels obrers jueus Yask, pertanyia a l'equip belga que havia de participar en la «Spartakiade», els Jocs Olímpics obrers del juliol del 1936 a Barcelona. Quan aquella manifestació fou anul·lada a causa del cop d'estat militar de Franco, molts esportistes obrers jueus es quedaren a Espanya. Foren voluntaris de la primera hora.

Des del 23 de juliol de 1936, Emanuel Mink era al front, compromès en la primera unitat internacional de la guerra d'Espanya. El desembre de 1937, la unitat jueva «Botwin» va ser creada en el marc de la XIII Brigada internacional Dombrowski. «Botwin» tenia fins i tot el seu propi diari sobre el front, redactat en jiddisch. La unitat va combatre a Extremadura, a la Serra de Pàndols i, per acabar, en la Batalla de l'Ebre.

En el transcurs del seu curt any d'existència, va ser col·locada sota la direcció de vuit comandants successius. Sols dos d'ells van sobreviure la guerra, un dels quals el tinent Mink, dues vegades ferit. Emanuel Mink va combatre fins al febrer del 1939 en tant que oficial de l'«Agrupación Internacional», que va cobrir la fugida dels republicans a França. Llavors, va ser internat als camps de Gurs, Argelers i Sant Cebrià. Amb altres camarades, organitzà una evasió. Durant la guerra, Mink formà part dels primers combatents del moviment de resistència FTP-JO.

El 20 d'agost de 1941 va ser detingut a París i empresonat al camp de Drancy; d'allà, integrà una comitiva per a Auschwitz el 27 de març de 1942. Emanuel Mink, el presoner nombre 28413, seria un dels agents actius de la resistència interna al camp d'Auschwitz. L'octubre de 1944, el deportaren al camp de Stutthof, abans de ser transferit més tard al camp de concentració de Natzweiler. L'abril de 1945 fou alliberat per la divisió Leclerc.

El 1949 Emanuel Mink tornà a Polònia. Després de l'episodi antisemita de 1968 orquestrat pel general Moczar i per Gomulka, retornà a París amb la seva família. Tornà al règim comunista, per al qual s'havia barallat durant anys, totes les insígnies de valentia militar que li havien estat atorgades. La seva pensió militar havia estat suprimida.

Emanuel Mink era un home extraordinàriament compromès, valent i cordial.

actualització

>El «Butlletí oficial de l'estat» ha confirmat de matinada el transvasament que us anunciava ahir al vespre (vegeu l'apunt anterior). Una novetat és que ens fotran durant els set o nou mesos que duraran les obres —si no s'enfonsa algun tram del trajecte— una infraestructura bàsica del transport per carretera, l'autopista A-7, almenys al seu pas des de Tarragona fins a Vilafranca del Penedès.

El Periódico també surt aquest dissabte amb la mateixa notícia signada per Xavier Barrena i hi diu que «Es calcula que hi ha un cabal d'1,2 metres cúbics per segon excedentari —que els regants cobren com si es transvasés, i per això ara cobraran dos cops— i que es transportarà a Barcelona. És a dir, 3,11 hectòmetres cúbics al mes, 0,77 menys dels que preveia el transvasament del Segre, sempre que es pogués extreure aigua les 24 hores».

En fi, Rodríguez Zapatero ha fotut un doble moc: per una banda al govern «català» que volia el transvasament del Segre i negava la viabilitat de portar l'aigua de l'Ebre, i per l'altra a l'«oposició» que defensava el transvasament del Rhône, amb l'agreujant en el cas de CiU que RZ ha copiat descaradament el projecte de la Generalitat de Dalt que el 2002 rebé 36.000 al·legacions en contra. Me'n vaig a dormir, en poques hores tinc un torneig d'Scrabble.

Montilla traeix Catalunya

nota d'urgència

El Mentider de la Moncloa i el Mut de Cornellà han pactat aquesta tarda, com a seqüela del pacte del PsoE amb el PP, el transvasament de l'Ebre fins a Barcelona. Allò que no aconseguiren els ideòlegs socialistes del Plan Hidrológico Nacional, Borrell i Narbona en temps de Felipe González (PsoE), ni l'Aznar (del PP), i que fou derogat el 2004 pel govern de Rodríguez Zapatero (PsoE), avui, 11 d'abril del 2008, Montilla i RZ han acordat d'esmenar-ho.

En el millor dels casos aquesta aigua transvasada de l'Ebre no arribarà a la xarxa de la regió metropolitana de Barcelona abans de set o nou mesos, i això suposant que es contractin deu constructores que treballin des de deu diferents trams alhora i que hi hagi prou material fabricat al mercat. Ho vaig avisar al seu moment (vegeu apunts anteriors): del que es tracta, quan Catalunya té una necessitat, és de collar-la més, de fer-la cada dia més depenent d'Espanya. És una de les gracietes resultants de l'estatutet de la vergonya. Fa pocs dies Montilla declarà que aquesta obra «no era possible»!

La canonada anirà des de Tarragona a Abrera (65 quilòmetres), amb un pressupost de 180 milions d'eurons, i portarà 1,2 m³ per segon, procedents del mini transvasament, del sobrant dels regants de Tarragona —que cobraran, encara més, per vendre's els «excedents»—; en qualsevol moment la mateixa canonada podria dur aigua directament de l'Ebre. Una salvatjada que posa definitivament Catalunya en la pitjor dependència del Regne d'Espanya mai no haguda fins ara. Les aigües de l'Ebre —i les dels seus afluents— són competència exclusiva de l'estat, de la Confederación Hidrográfica del Ebro. Quan vulguin ens tancaran l'aixeta!

Els socis d'«esquerres» del PsoE al tristpartit s'empassaran l'acord de Montilla i RZ? Ja ho sabien i ens han enganyat? Els d'Esquerra marxaran d'una puta vegada del govern espanyol instal·lat a la Generalitat de Dalt? I els d'Iniciativa, amb quina cara dura es podran penjar allò d'«ecosocialistes»? Exigeixo la immediata dimissió de Carod i de Baltasar, altrament seran còmplices de la nova agressió espanyolista.

[PS: aquesta nota fa dues hores que és redactada però no la puc desar al bloc perquè, un cop més —i van ...!—, el sistema de MesVilaWeb no funciona.]

L'alternativa d'RCat

Al fons del meu suport excèntric —en el sentit que no milito pas a Esquerra Republicana de Catalunya— a en Joan Carretero no hi ha altra raó que la convicció que, en l'actual atzucac, sols avançarem en la lluita per l'alliberament de Catalunya quan totes les formacions polítiques nacionals ho facin, paral·lelament, alhora. I en el cas d'ERC aquest avenç s'ha de traduir al proper Congrés en la victòria de les candidatures del Reagrupament (RCat) a president i a secretari general, de Carretero i de Carandell respectivament. En Josep Pinyol, membre també d'RCat, expressa aquest meu convenciment al final del seu escrit «El catalanisme polític sense lideratge»:

«La sortida de la crisi del catalanisme polític no vindrà miraculosament de la ''unió patriòtica'' de totes les seves forces, ni de la seva confluència en una casa comuna. Tot el contrari la competència és imprescindible, sempre que no derivi en una lluita caïnita que ens faci oblidar els enemics comuns. Tampoc vindrà d'una nova generació de líders messiànics. El redreçament del catalanisme només es produirà amb una profunda renovació dels seus partits: dels seus plantejaments estratègics, de les seves pràctiques internes, de les seves relacions amb la societat catalana. Per això el proper congrés d'ERC serà decisiu: és l'únic partit català que escull els seus dos màxims dirigents per sufragi universal dels seus militants. Evidentment no es tracta, només, de canviar unes persones per unes altres, sinó de renovar la línia política i el model de funcionament intern. Aquest punt de suport que representa el sufragi universal pot ser la palanca que redreci ERC i, després per la competència que representarà, tot el catalanisme polític.»

És evident que l'espai del sobiranisme, de l'independentisme o del catalanisme polític és ocupat a hores d'ara per diverses formacions, deixant de banda la seua implantació i l'adjectiu que aquestes usin per auto definir-se: CDC, ERC, CUP's, ... Entrats al segle XXI, la simplificació de l'univers polític català en aquell antagonisme propi de finals del segle XVIII, és a dir les «esquerres» i les «dretes», no té cap sentit. Bé, per als nostres enemics sí que és justificat, és un divertiment que ens allunya d'abocar tot el nostre esforç col·lectiu en l'objectiu i la raó de ser del sobiranisme: la creació de l'Estat Català.

La veritable i primera confrontació que ens interessa de guanyar, en la qual ens hi juguem el nostre present i el nostre futur i el del nostres descendents, és la que es troba arreu a casa nostra, i també (en menor mesura) a la dels veïns. És, si ho voleu simplificar però amb garantia de no perdre detall, la guerra —inacabada des de fa, pel cap baix, quatre-cents anys— entre el catalanisme i l'espanyolisme. Després de segles de lluita, l'espanyolisme polític ha aconseguit d'enllestir, sobretot els darrers cinc anys, l'apropiació de totes les instàncies de poder a Catalunya, excepte algunes de menors com certs ajuntaments.

En aquesta vigent derrota del catalanisme polític hi ha tingut un gran pes la fal·laç excusa de les «esquerres» que ha motivat l'aliança contranatural —catalanistes amb espanyolistes—d'Esquerra amb el PsoE. Fixeu-vos que l'enemic no perd fil i malgrat haver aconseguit la sotsmissió del catalanisme en tots els fronts —ensenyament, polític, cultural, mediàtic, lingüístic, financer, judicial, etc.—, segueix al peu del canó usant de la mateixa i falsària «distinció»: ara acusen, amb l'ajut entusiasta dels seus servils socis d'«esquerres», a en Joan Carretero de ser de «dretes», perquè al seu full de ruta avantposa Catalunya a República i a Esquerra.

En un petit país com el nostre que fa setanta anys va viure, en un molt curt lapse de temps, la victòria successiva de tres «revolucions salvadores», a saber l'anarquista, la comunista i la nazi-feixista, l'experiència ens hauria d'avisar per a no tornar a caure en la mateixa pedra que ens havien posat, i hi persisteixen atès el succés, els nostres enemics. Però no, hi hem tornat a caure de la mà, precisament, dels que més s'han abanderat i gairebé arrogat en exclusiva la reivindicació de la Independència de la nostra nació.

L'única revolució que resta per fer a Catalunya és la proclamació de la nostra sobirania. Encara més, és l'única revolució decisiva que és pendent de fer a Europa. Estic convençut que amb en Carretero ajudarem a centrar el catalanisme polític i a avançar en el que ens convé. Per això és important l'Assemblea de l'RCat del proper diumenge 13 d'abril a Manresa, i hi aniran militants i simpatitzants del Reagrupament: els primers a signar les actes de les candidatures a president i a secretari general, els segons a fer-los-hi costat amb la nostra presència i la nostra veu.