<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
N’Heribert
Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou
anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on
periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d’amics.
Aniversari
escamotejat
Tal
dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia
en Francesc
Ferrer Gironès.
He cercat per Internet i no n’he trobat cap menció, i em sap greu;
sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se’l va endur la gran
desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes
d’un Borbó a Galícia o a la marxa d’un jugador d’un club de futbol
espanyol de Madrid que a la memòria d’un patriota
català exemplar
com en Francesc Ferrer.
Quanta
falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests
moments en què els independentistes ens hem d’organitzar per a
plantar cara a la creixent catalanofòbia
espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d’una vegada per
totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i
a tall d’exemple d’entre els molts que podria triar—
us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la
Crida llegida l’Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres
«per a mobilitzar a tots
els catalans» (publicada
aleshores al diari El
Punt):
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!