“El traductor” de Jovi Lozano-Seser

Ricard Abad és un xicot que pesa cent quaranta quilos, ha estudiat filologia anglesa i es dedica a traduir per a l’empresa Snail Books que edita el periòdic Alicante News. El seu pes, que provoca una incident el dia de l’entrevista de treball en l’empresa en caure i fer pols una tauleta del rebedor, n’és, en tot moment, un dels major condicionants de la seua vida. Abad que viu a Alacant, en un edifici emblemàtic a l’entrada de la ciutat, combat la duresa de la vida amb humor.

Potser també aquesta la duresa vital fa que Ricard vaja canviant les novel·les que tradueix; de bell antuvi, retalla el lèxic d’ Ode to my parents; més avant, escurça Birds for a revoltion; novel·les grogues, amb esquemes de trama rosa que són uns subproductes del mercat literari. Però encara participarà més a No ordonary affaire, on canvia el final, una escena apoteòsica de sang i fetge, per una altra més raonable.

En descobrir aquest canvi, l’editorial que ha tingut un èxit de vendes, el felicitarà i l’autor —per la seua banda— el contractarà perquè escriga el final d’una altra obra que porta entre mans, amb una trama molt pareguda. Açò ocasionarà la seua estada a Anglaterra, en la mansió al camp —com no podia ser d’una altra manera— de l’escriptor anglès. Mentre realitza la tasca de negre que escriu el final de la nova obra de George Norrington, Ricard estableix una relació amb Lizzette Gladys Cleopatra, colombiana, secretària de l’escriptor britànic.

A hores d’ara, el lector ja sap que està davant d’una comèdia, encara que caldria afegir, de seguida, que no sols es tracta d’un divertiment, sinó d’una obra que està molt per damunt d’açò. A través d’aquest personatge i de les peripècies en les quals participa, hi assistim a una sàtira aguda i despietada de la cultura literària dels nostres dies. I de la submissió cultural a l’univers anglosaxó, també de l’imaginari subcultural dels mitjans de masses, de les modes i dels eslògans publicitaris que diàriament interioritzem com si alenarem.

a2

Jovi Lozano-Seser ens presenta un quadre gens afalagador de les comarques del sud valencià colonitzades per la pitjor subcultura britànica i el marxandatge turístic espanyol, i en fa una radiografia àcida, hilarant. El conjunt de llibres és una suma d’escenes  esperpèntiques, amb ocurrències insòlites d’una inventiva inesgotable. El llenguatge del traductor és un continuat exercici de segregació d’una imatgeria hiperbòlica. Del protagonista ens diu el narrador, en un moment donat, que s’havia colpejat  “l’estómac amb concisió amb un tiple curri amb un doble de pebre i un tant més de vitet” i que  “[tenia] l’esquena xopa; les aixelles, unes incipients cascades de Niàgara o d’Igu i azú o totes dues rajant alhora”.

Cal reconèixer la capacitat de l’autor per traure punta de cada situació, de la facilitat per establir símils xocants, per recrear escenaris i situacions amb ironia fecunda, per subratllar, amb causticitat, realitats quotidianes. Igual pot ser un plat de menjar, un lloc conegut, una cançó popular o una experiència de viatge amb Ryanair. I, per descomptat, tot el que gira al voltant del món literari.

Més enllà de la perspectiva d’humor, estem davant d’una novel·la que, com exposa l’autor en l’obra, ens mostra la mirada d’un personatge gens tòpic: un jove obès amb les dificultats vitals corresponents; ens situa també en una realitat actual, temporalment parlant, i en una geografia poc novel·lada. Veure escenes que transcorren a Xaló, a Benidorm, a Altea i a Alacant no és gens habitual en la nostra literatura. Ni en la nostra, ni en cap altra. Hi ha com una mena de pudor o de prejudici d’abordar realitats que formen part d’allò que les oficines de turisme anomenen la Costa Blanca. L’autor resumeix Benidorm com ”l’ecosistema endèmic de Maria Jesús, ‘su acordeón’ i també de seus ‘pajaritos’. El poble on visqué i morí Manolo Escobar. L’indret amb l’hotel més alt d’Europa i l’índex més baix de desocupació hostalera de tot el continent. La seu del Benidorm Palace i del major nombre de saunes gais per metre quadrat d’Europa. La ciutat on estiueja Belén Esteban i el 80% de la població del Regne Unit en edat fèrtil o estèril”.

Un dels aspectes centrals d’El traductor gira al voltant del món literari, bo i destacant la quantitat de falsies, esnobisme i frivolitats que el caracteritza. I tòpics: un dels punt més reeixits de la mirada de Jovio Lozano és la causticitat amb què dilueix els llocs comuns, siguen literaris, musicals, publicitaris, cinematogràfics, identitaris…” “L’autèntic esperit valencià —es depenja en un moment donat— no és el fester, ni el balafiador, ni el secessionista, ni tan sols l’arrosser. L’autèntic esperit valencià és el piròman. I és just sota les flamarades on trobem la penitència. I l’addicció”. Cada paràgraf de la novel·la s’encara amb algun fet que transforma en una situació esbojarrada, o desvergonyida o d’una hilaritat hiperbòlica. Però no és una simple compilació d’acudits feliços. L’autor ens enfronta amb un fet capital: és possible crear en els nostres dies? És possible cultivar la fantasia? Assetjats d’eslògans, d’escenes, de paraules, de situacions, no tenim la imaginació debilitada o atrofiada? I encara, per aquesta dificultat: estem condemnats a tenir una vida xata? Una vida mediocre?

Aquests i altres interrogants llança aquesta obra del tot recomanable, sorprenent i divertida. Una mirada original i una veu nova en les nostres lletres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*