La nostra Muriel, Estimem-nos

“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble” cantava Salvador Espriu, poeta gran entre els poetes grans. I així serà, estimada Muriel! Ens has deixat en el moment més clau de la història d’aquest país dels darrers 300 anys, i et plorem. Tu has estat el motor d’acceleració del procés que ens ha de portar a la independència. El teu guiatge ha estat crucial des d’un primer moment, amb el teu estil assenyat i perseverant, amb el teu ideari ferm tostemps. Has estat la nostra imatge.
El 2010 endegàvem amb la Dolors Queralt, companya de viatge en tantes aventures, i uns quants altres bons companys, l’aventura que ens havia de portar a tirar endavant l’Òmnium ilercavó, el de la terra de l’Ebre. Vàrem navegar plegats sota la teua capitania i confiança. Ens vares visitar en un munt d’ocasions, així que vàrem tenir els nostres moments Muriel, ara malauradament per al record. Sempre et mostrares molt satisfeta pel toc altament literari que li estàvem donant a Òmnium, sense oblidar mai el treball diari a favor de la independència nacional. Ens escoltaves les nostres dissertacions sobre els grans autors ebrencs, t’agradava quan els qualificava d’ilercavons, i somreies, sempre somreies.
El meu moment Muriel més especial va ser quan m’escrigueres per felicitar-me quan em va ser concedit el premi Lluís Carulla al novembre de 2014, els teus mots remarcaven la fidelitat a la terra com el valor més preuat. Remembro igualment els teus comentaris amables sobre la meua novel·la Dies d’anhels, paraules que em sonaren molt dolces i que repetiria de memòria.
El 25 de juliol de 2014 moltes entitats ebrenques varen signar el pacte pel dret a decidir a l’auditori Felip Pedrell. En el dinar posterior, et vaig recitar les Corrandes d’exili de Joan Oliver “Pere Quart”, poeta sabadellenc com tu que cantava “com el Vallès no hi ha res”. Em digueres que no hauria pogut triar-ne un de més adequat per tu. Ara te’n recito un altre, que enalteix la nostra parla, del gran poeta matarranyenc Desideri Lombarte:Quan no quedarà res, quan morts els rius blanquejaran les gleres, eixuts ullals, seques les fenasseres. Ofegat el caliu a les dures entranyes de la terra, quan no plourà ni nevarà a la serra. Quan ni un arbre hi haurà, ni cap garba de blat per les garberes, ni creixerà cap xop per les riberes. Quan no quedarà res, només ermes les terres, sec el mar, quedarà la paraula. Quedarà.
Ens acompanyares en el lliurament del Grifonet, la nostra gran festa de cada any, sabedora de la simbologia que suposava per a tots nosaltres. Ens felicitaves perquè ens incorporàvem amb força a Òmnium, capitanejàvem campanyes i volíem col·locar-nos a la primera divisió de l’entitat.
Ara et recordarem com a l’heroïna del procés, la dama del somriure. I ens estimarem Muriel, la catalanitat ha d’estar unida i s’estimarà. Amb el somriure la revolta, i el teu el trobarem a faltar, diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí però el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí.
Estimem-nos, Muriel, estimem-nos. Continuarem caminant cap a Ítaka, amiga.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*