Les pitjors prediccions es confirmen : la mala (****) de la María San Gil és pitjor que un càncer, cosa que ja sospitàvem....

Fa uns tres mesos que li van trobar un carcinoma a una mamella, i ara va la paia i en un temps rècord acaba amb el càncer tota soleta.  No sabem quina mena de tracte mefistofèlic ha fet amb el seu guia i protector, Satanàs, però el cas és que aquesta aprenenta de diablessa ens amenaça amb reincorporar-se a l’activitat política.

El montillisme, aquesta peculiar versió de regionalisme pintoresc que acluca l’ull de tant en tant al catalanisme, ha decidit gastar uns calers en una bonica esquela per al català.  Suposo que ara toca una miqueta de “amor al terruño” (que dirien ells) i agafen el comptagotes de la catalanitat per abocar quatre engrunetes sobre el mar de l’espanyolitat.

La Geni-alitat aquesta tan bufona ha atorgat uns premis “de Cultura” a unes associacions en defensa del català.  Un d’ells s’anomena “premi de patrimoni cultural” i es dóna a la Coordinadora d’Estudis de Parla Catalana.  Naturalment que tota tasca de les associacions de lluita lingüística mereixen una gran lloança i tot el nostre reconeixement i suport.  El problema és que això és tot el que el montillisme, amb les crosses interessades d’Esquerra i ICV, és capaç de fer : pagar una esquela per a la mort del català.  Això sí, una esquela digna.

La llengua no és cap “patrimoni cultural” que mereixi un premi.  Això seria, per exemple, la Dansa de Castellterçol, la Patum o el Ball de Bastons de Montblanc.  Això és patrimoni cultural.  La llengua, si més no per als qui la portem al cor, no és pas una manifestació cultural.  És, com molt bé va dir un dia en Maragall, l’ADN dels catalans.  És allò que ens fa el que som.

A banda de l’apagada elèctrica, que alguns del PSC s’entesten –estúpidament—a atribuir-la a la malèvola Endesa com a represàlia per l’OPA frustrada, alguns també tenen una apagada intel·lectual preocupant.

Tot sovint ens queixem dels mals que venen de Ponent, però és que no som capaços ni d’esmerçar correctament els bons calerons que ens costa el manteniment de l’administració regional aquesta.

La darrera imbecil·litat del Centre d’Estudis d’Opinió val la pena de comentar-la :  segons una enquesta anomenada “òmnibus” (o sigui, una de les que costen molts i molts diners) els catalans s’informen habitualment amb els següents mitjans de comunicació : TV3 (“la regional”) 57,8%, Antena 3 10,7%, TVE 10,4%.

Sovint al Principat alguns tenen una visió beatífica del PSOE, tot sabent que és centralista i gens federalista, però pensant alhora que és sovint “comprensiu” i que, fet i fotut, ens podem entendre amb ells.  A aquests babaus sempre els recomano que mirin cap al País Basc : allà tenim la mesura del que vol fer el PSOE amb el nacionalisme.  Ho dic per si algú d’ERC o CiU es frega les mans de cara a les mal anomenades “eleccions generals” (que hauríem d’anomenar simplement “espanyoles”).

Resum : allà on pot, el Partit Socialista arracona el nacionalisme.  El nacionalisme, del color que sigui, fa nosa als socialistes.  Tanta nosa com li fa al PP.  Veiem-ho :

Cas Imaz :  a l’estil Durante, el president del PNB fa d’escolanet del PSOE i abandona els objectius sobiranistes d’Ibarretxe.  Imaz es comporta com un submarí del PSOE, i l’únic que vol és prendre protagonisme a Madrid... us sona això ?   A canvi, Imaz rep tota la bona valoració i el “bon rotllo” possible des de Madrid... us sona això ?  La darrera patacada, ahir diumenge, ha estat arrenglerar-se amb la idea bàsica dels socialistes i dir que fer un salt sobiranista és fer el joc a E.T.A.  Bufa, nano !!  També tu vols un ministeri ??  Quanta “amistat” sobtada ara amb l’Imaz, i quanta animadversió amb l’Ibarretxe...

En Carod ha reflexionat sobre la davallada d’ERC (Esquerra Rendida al Centralisme) i ha decidit que la culpa és dels qui, com en Carretero, li suggereixen que ja és hora d’apujar-se de bell nou els pantalons.

Per això, desideràtum de tot espanyolista, avui ha anat a Torrejón de Ardoz, una famosa base aèria de les forces d’ocupació, a fer el paperina i rebre un avió, també propietat de les forces d’ocupació, allà a peu dret, al costat de militars i polítics espanyols.  No es pot caure més baix.  No es pot fer el ridícul de pitjor manera.

Allà a Torrejón ha assistit a la “repatriació” (????) d’uns catalans i bascos assassinats.  No ha tingut la dignitat d’explicar als militars i polítics espanyols que anar a una base militar de Madrid no té res a veure amb “repatriar” uns catalans i uns bascos.  Que “repatriar” ve de “pàtria” i que, per dignitat, ell no pot reconèixer Madrid, i molt menys una estació militar de les forces d’ocupació espanyoles, com a part de la seva pàtria.

Curiosament, aquesta notícia l’he llegida a un mitjà espanyol i no n’he vist cap queixa als catalans (disculpeu si n’hi ha hagudes).  Naturalment, a Espanya l’han donada com a bona i positiva.

Es veu que hi ha un programa anomenat “Con todos los acentos” que tracta sobre temes d’interès per als estrangers establerts a Espanya.  El circuit català de TVE feia una programació alternativa (se suposa que en català) quan a nivell estatal feien els “acentos” aquests.

Ves per on, uns advocats catalans, membres de la Subcomissió d’Estrangeria del Consell General dels Advocats (CGAE) demanaren que aquest organisme protestés davant de RTVE per la manca d’emissió a Catalunya de l’esmentat programa.  Literalment, el CGAE va escriure que “la protesta respondía a las quejas que muchos abogados catalanes nos han transmitido” i, segueixen “más aún cuando esta comunidad autónoma es una de las más pobladas por personas inmigrantes”.  No cal ni dir que RTVE de Catalunya va deixar de programar en català per fer-ho en castellà, tot per tal d’ajudar aquests estrangers a “integrar-se”.

Després de la “setmana d’homenatge al comentarista” aquella que vaig fer al desembre, com a comiat per a la “parada tècnica”, tinc ganes de reprendre una versió 2.0 del Bloc Botxi.

No sé com sortirà, perquè reprendre un fórmula sempre és fotut : sempre jutjareu si la 2.0 és millor o pitjor que la 1.0, si he perdut pistonada, si abans era més “botxí botxí”, si ara, després d’un any, ja no puc aportar gaire coses noves...

Tant me fa.  La 2.0 serà un botxí diferent.  Espero que amb la mateixa mala hòstia i sagnia verbal.  Però diferent, perquè no crec que pugui ni vulgui dedicar-li el mateix temps.  La versió 1.0, us ho confesso, em va arribar a xuclar una quantitat de recursos personals que em van passar factura, d’alguna manera.

A més, ja no sóc a Girona, que és des d’on sortia la 1.0.  Ara sóc terra endins, més enllà dels Països Catalans, tornant a parlar espanyol habitualment, d’amagatotis en “territori comanxe”.  He canviat els amos americans per uns d’alemanys, més paranoics, igual d’egocèntrics... però que m’han ofert un projecte professional que m’ha interessat més.

Em miro la nostra realitat nacional des de fora.  Per això també, la 2.0 serà diferent.

Avui només faré un petit comentari polític : a Catalunya, el govern regional ha dit que bastirà un “Consell Nacional de Lesbianes, gais, homes i dones bisexuals i transsexuals”.  Suposo que és l’ínfim peatge que Montilla ha de pagar, de tant en tant, als escolanets indigents mentals aquests d’Iniciativa.  Una “iniciativa” d’aquesta importància social i nacional (ai, no, nacional, no) només pot sortir de caps culs tan experimentats com els d’aquests personatges.

No sé com hi triaran els “membres”... (es pot dir “membres” ?  no és masclista... mmmm)  Quines proves passaran ?  Ficar-se un cogombre pel cul en menys de 3 segons ?

Carod, Putxi.... ja n’hi ha prou.  Foteu el camp d’aquest govern inútil i d’inútils.  ¿ Què més han de fer aquest pallassos del PSC-ICV-PSOE perquè assumiu que la vostra presència al Govern no us fa més que còmplices del papanatisme polític i la irrellevància intel·lectual ?

Postings promesos (i final)

I amb aquest posting acabo les promeses fetes als amics.  Em demana n’Arnau Llambordes que opini sobre Vilaweb i el que m’ha aportat.  Molta part del que opino ho vaig expressar a Bloquisme femení, però afegiré algunes consideracions generals.  De tota manera ometré tant com pugui referències personals.  Excepte al posting esmentat, mai no he opinat sobre altres blocs, i no ho faré pas ara.

Però em mullaré :  Vilaweb té una mina amb els blocs.  Com a mitjà de comunicació, li dono un aprovadet alt, però no pas més.  Però té uns col·laboradors que li fan la feina gratuïtament :  les edicions locals li aporten la proximitat, i els blocs li aporten els comentaris d’opinió.  Ignoro (perquè Vilaweb vol que això sigui ignorat) quina és la incidència dels accessos als blocs sobre el total d’accessos a Vilaweb, però diria que no és petita.  Diria que els blocs han esdevingut una senyera d’identitat d’aquest nostre Vilaweb, sobre tot en relació a altres mitjans de comunicació.  (...)

Postings promesos

El joc de la Pèndol ha estat el segon posting més difícil d’escriure de tots els que he fet fins ara al Bloc Botxí.  El d’avui és el campió.  L’escric per la paraula donada, perquè no sé si em ve de gust de fer-ho en aquests moments.  En Toni em pregunta si crec que aquesta vida d’executiu de viure absorbit per la feina, val la pena, i si el bon sou compensa tot el temps que s’hi ha de dedicar.

La resposta és no ho sé.  Però intentaré d’explicar una mica les motivacions que ens porten als directius a vendre la nostra vida a l’empresa.  (...)

Postings promesos

La Victòria Pèndol em proposa un joc d’infants.  En realitat, no és cap joc, i molt menys és d’infants, però precisament per això me’l proposa  :-)   (...)

Postings promesos

N’Antoni Rigol, el blocaire del camió, em demana un posting de relacions escabroses.  Així que, donat que som al món d’Internet, posaré un que té a veure amb aquests environs.  No és realment escabrós, però és que d’Internet no en tinc de millors.

En aquella època jo vivia a una ciutat del nord-est dels Estats Units (sí, allà on es va desenvolupar la història de la Cate  :-)   No recordo el motiu, crec que un intercanvi d’informació sobre algun tema tècnic, el cas és que vaig contactar amb una noia que es deia Delia i que feia el doctorat a la UNAM (una important universitat de Mèxic).  (...)

Postings promesos

Tinc moltes històries de corrupció sindical, però una de les que més m’agrada és la que ara explicaré.  En aquella època jo treballava a Euskal Herria, i un dels nostres millors clients era la fàbrica de la Volkswagen que hi ha a la perifèria d’Iruñea-Pamplona.  (...)

La idea de començar a fer un bloc on expressar les meves idees radicals va sorgir el famós 30 de setembre, el dia de l’aprovació de l’encara Estatut, abans de ser capat i per esdevenir “estatutet”.  Vaig anar a sopar a ca ma germana, on el meu cunyat (en Tallaferro) ja tenia a punt el xampany.  Festa festa !!

Que no, Tallaferro, que no... que això no és més que foc d’encenalls, que el finançament caurà a la primera, i després tot el blindatge i el tema de la Justícia....  aquestes eren les meves respostes a la “festa festa”.  Així que vaig decidir obrir un bloc per palesar els meus vaticinis de manera que fossin comprovables, i també perquè tan ell com ma germana sempre m’insistien que no hi havia prou amb petar la xerrada fins a la matinada, que havia de dir el que pensava a tothom.

Aquest fou el fi del Bloc Botxí des del seu inici, ara farà un any.

I ara que farà un any, també serà la fi.  (...)

Posting llarg (aviso), dedicat a les meves amigues, realment a petició d’una d’elles "intrigada" que em demanava què em pot aportar una amiga que no m’aporti un amic.  No sé si contestaré en concret, però en faré una repassada històrica.  I amb això s’acaba la sèrie “sense la caputxa” del Bloc Botxí.

Independentment de les meves idees botxines, la realitat de la meva vida és que els meus grans amics han estat majoritàriament noies o dones.

I parlo d’amics, amigues, en aquest cas, en el sentit més precís del terme :  noies amb qui m’ha unit una relació d’únicament amistat, sense absolutament res més, ni una sola vegada res més.  Crec que aquí rau la clau del tema :  amistat és amistat, i no val la pena d’espatllar-la explorant altres “complements” o “avantatges”, tan interessants com perillosos.

La meva primera gran amiga fou Núria.  Teníem uns 12 o 13 anys.  Érem del mateix agrupament escolta, i no sé perquè ni em parlava, perquè jo era totalment insuportable.  Però vam sintonitzar a una edat molt complicada, als inicis de les respectives pubertats.  Érem mútuament confidents d’aquestes primeres troballes, suposo que al·lucinant respectivament.  Quan em van fotre fora dels Minyons Escoltes vaig perdre contacte amb ella.  (...)

Fa dies que veia anuncis i referències a un lloc anomenat “Espacio Movistar” de Barcelona, i m’encuriosia saber què era això.  He mirat la plana web (hi ha versió catalana) i ja ho he esbrinat :  una nova pista d’aterratge de la colonització cultural, al bell mig de la ciutat.

Pel que ells mateixos expliquen, es tracta d’un espai de 2.000 metres quadrats al recinte d’aquella pallassada del Maragall anomenada “Fòrum”.  El primer que em ve al cap és quina mena de contracte ha fet l’Ajuntament de Xarnegona Barcelona amb aquesta empresa madrilenya de telefonia mòbil per lliurar-los 2.000 metres quadrats de territori a la zona del Fòrum.  ¿ Han venut l’espai, l’han llogat, l’han regalat ?  Algú pot fer-nos cinc cèntims ?

Si l’han venut, tururut viola...  Res a cardar.  Però si l’han llogat o cedit caldria parlar amb aquests ocupants el contingut que presenten a l’Espacio aquest.  Fins i tot si l’han venut caldria demanar responsabilitats a la Casa Gran per no haver pactat uns mínims continguts de promoció de la nostra cultura.  La nostra vol dir la nostra, no la forastera produïda a Barcelona, que si no ja tenen la canya a punt. (...)