Postings promesos
El joc de la Pèndol ha estat el segon posting més difícil d?escriure de tots els que he fet fins ara al Bloc Botxí. El d?avui és el campió. L?escric per la paraula donada, perquè no sé si em ve de gust de fer-ho en aquests moments. En Toni em pregunta si crec que aquesta vida d?executiu de viure absorbit per la feina, val la pena, i si el bon sou compensa tot el temps que s?hi ha de dedicar.
La resposta és no ho sé. Però intentaré d?explicar una mica les motivacions que ens porten als directius a vendre la nostra vida a l?empresa. (…)
a) Els diners. Malgrat el tòpic, els diners no són una motivació. Hi ha una balança amb dos platerets, ?diners guanyats? i ?temps per a en gaudir-ne?, i com més baixa el primer més puja el segon. De poc serveix tenir diners a la butxaca si no tens temps de fer res amb ells. Al final, acabes pujant a un ritme de despesa que realment no t?agrada, però que ho fas perquè ?toca?. En realitat, resulta que qui realment gaudeix dels cuartos són les cònjuges, que compensen la seva soledat fent-se ?clientes VIP? del Passeig de Gràcia o als gimnasos de la Bonanova, juntament amb altres dones d?altres directius.
Els diners només serveixen per comparar-te amb els altres companys i veure quina és la teva posició al si de l?empresa, i també en relació amb el mercat de treball. Fet i fotut, quan et prenen el 45% del que guanyes perds interès a seguir-ne guanyant. A mi m?han de donar el ?bonus? al febrer, però sé que la societat em confiscarà gairebé la meitat del fruit del meu esforç, per això no em dóna gaire motivació ni realment gaire il·lusió.
b) La vanitat. Si hi ha una característica comuna als directius és el nostre nivell de vanitat en grau superlatiu. La vanitat s?autoalimenta ella mateixa, però, a més, requereix d?alimentació constant per part de cadascú. Com al cas dels diners, la vanitat exigeix de la permanent comparació amb les vanitats dels altres. La vanitat té dues manifestacions importants :
b.1) El gust pel poder : Algú ha parlat de ?l?eròtica del poder?. Es queda curt, més que una eròtica, diria que és una pornogràfica… El poder et permet jugar una partida d?escacs on les peces són les vides reals dels altres. Bellugues peces sobre l?escaquer, peces que et semblen de fusta inerta i en realitat són vides de persones reals a qui ni coneixes. Però això enlluerna. És una font de motivació extrema, la més important, penso jo.
b.2) Els signes d?ostentació : No només has de tenir poder, la gràcia és que es noti. El nombre de metres quadrats del teu despatx, per exemple. Recordo que a una de les meves primeres feines, quan tenia uns 23 anys, vam canviar d?oficines a unes maquíssimes de la Diagonal. La primera cosa que va fer el meu director fou mesurar la seva oficina, i en comprovar que era una mica més petitona que la d?un altre directiu, va muntar un sidral. És així. O la col·locació de la teva plaça de parking, com més propera a l?ascensor, millor. O si tens una Visa Or de l?empresa, i els altres ?només? una Visa Classic. O si a tu ja et deixen viatjar en classe business…
El cotxe és el signe d?ostentació més important (pensem que els directius som majoritàriament tios, si fossin ties segurament hi hauria alguns signes addicionals i/o diferents). Els cotxes d?empresa són una de les fonts de discussions i emprenyamentes més habituals i més ?sonades?. Que si el Pepet té un ?sèrie 5? i jo només un ?sèrie 3?, que si a ell li han deixat posar-se un GPS i a mi no, que si ell té llandes d?aliatge i jo no…
Les empreses ho saben i ens enreden descaradament. La vanitat és conreada i fomentada des de les empreses, tant obrint o tancant l?aixeta del poder com dels signes d?ostentació externa, començant pels cotxes. Les empreses saben que la nostra motivació, més enllà dels diners concrets, només rau en quants quilos de vanitat rebem a canvi de vendre-les la nostra vida.
c) La realització personal. És la part positiva de la feina. És un factor a tenir en compte, tot i que és molt variable al decurs de la vida. Generalment un directiu arriba a fer una feina més variada, més creativa i més interessant. Tanmateix, no sempre és així, hi ha molt de mite amb això. Hi ha molt directiu absolutament clavat a la cadira i passant el temps sense fotre res de bo. A més, per a la majoria de gent, aquest sentiment de realització personal es marceix amb el decurs del temps.
Però, realment, tens moltes més opcions de ?fer coses?, en el sentit més ample de la paraula. Pots veure els fruits de les teves accions, l?impacte de les teves decisions (compte !, això està connectat també amb la vanitat que abans explicava).
Per tot això, no puc dir realment si val la pena o no de vendre la vida, però el cas és que ho fem, i que pocs abandonen per decisió pròpia (veieu un bon posting d?ahir del Casucreu). Les recompenses solen ser immediates i sovint directes (les explicades, diners, poder, ostentació i autorealització). Pesen molt. Són recompenses mesurables, evidents i que et toquen molt a dintre perquè juguen amb la teva autoestima. Per això ho fem.
Però aquesta moneda no només té una cara. La creu té la mateixa mida, només passa que no la veiem venir fins que ja ens ha tocat. La vanitat és una foguera que t?acaba cremant i consumint. No molts se n?escapen. Alguns, sí, però molts d?altres veuen com algun dia s?acaba el poder i s?acaba l?ostentació. L?escalforeta interior de la vanitat esdevé un foc abrusador el dia en què algú decideix que la teva quota de poder i d?ostentació ha de pertànyer a algú altre.
Però… què bé que s?hi viu mentre aquest moment no hi arriba, mentre som Mefistos joves, elegants, poderosos i amb calers a la butxaca…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense la urgència de la destral i la presa per que no fugi el coll de la víctima de damunt el patíbul, tot passant de moda, botxí, ets un filòsof. Ho expliques clar i català, amb tots els matisos i els factors, gaire bé tots els pecats capitals, la pornografia vip. Els cadells del Caesar i tu disseccionant-los, com Catilina, poder d’observació i introspecció. Faust avui es vendria l’ànima per eixes vulgaritats voluptuoses. No és fàcil prendre les decisions. Res humà m’és aliè.
Jo no era un executiu, sino un directiu técnic, tractava amb els executius, els hi presentava les directrius técniques per fer rutllar l’empresa. Sempre deien que molt bé (no hi entenien una merda) i no movien un dit per implementar-ho. Venien a l’estiu sobretot, havia anat a fer reunions amb ells al bungalow que llogaven a la Costa Brava, jo amb americana, ells amb bermudes, tiraven de Visa Or per les botiges de Furest, Loewe i havia anat amb ells a restaurants -dinar de negocis- que ignorava que podessin existir. Havia anat també al seu club de golf (l’únic cop a la meva vida) i entre paper i paper m’havien convidat a matxucar algunes pilotes amb aquell pal de ganxo, havien rigut de la meva traça.
M’avorria molt, cada cop mes, abans mai havia mirat el rellotge per saber quan faltava per plegar sinio per saber quan temps em quedava per despatxar la feina,
vaig demanr una excedencia, en el trancscurs d’aquesta van tencar la delegació a Barcelona. Encara ara no se perquè, si no havien començat a treballar…
més.
Te’l dedica. No obstant, n’Amadeu és un senyor collonut (interessantíssim i al què s’ha d’escoltar i meditar), i si haguera tingut hi hauria fet una conversa mirant la cosa, o siga, tu, amb més costats del poliedre. No descarte a fer-ho. Em cal una miqueta de temps, vaig de bòlid.
Cordialment a tots 4: Victòria,Botxí, Selva i Casucreu.
Tal i com dius, moltes vegades es fruit de la vanitat, de gust per ‘epatar’ amb el de la taula del costat.
Mesurar el despatx, mirar si tens la finestra a un costat o l’altre, si tens dret a ficus ó a una petita palmera, si les cadires son de roba ó de pell, si el terra es moqueta ó es parquet. Al cap i a la fi tot es ostentació, tot es lluïment, com els galldindis, com un paò. Allò tan masclista de ‘jo la tinc més gran’.
Hi ha casos que no puc esmentar per no ser (massa) detectat. Les coses internes de l’empresa val mes no moure-les massa.
Hi ha a qui paguen l’assegurança mèdica i a qui no. Hi ha qui té viatges per vacances, antigament cada mes tenien vals de descompte a uns grans magatzems, diguem-ne els únics grans magatzems, per comprar-se roba i lluir-la per les oficines. El cotxes, amb o sense xofer, i si tens xofer, si només es per dur-te i recollir-te de la feina ó també presta altres serveis amb les dones dels directius. I el departament de personal juga amb això, dona caramelets d’enveja mútua per intentar que els directiu anem picotejant-nos el ulls, els uns al altres. Ho fan, ho han fet i ho faran sempre. Un cop marquen ells les regles del joc, tens les mans lligades.
El sou acompanya un temps, però després es converteix en alguna cosa que no et marca les diferències. Ningú treballa pels diners en cap de setmana a partir de cert nivell. Un cop tens el primer ronyó folrat… perquè vols folrar-te l’altre ???. Hi juguen els factors que dius al post, els privilegis, el fardar, el vacil·lar amb el altres. El posseir el teu exercit de pencaires, ‘jo en tinc 73 i tu només 59’, el que facis amb ells no es l’important, la clau es tenir-los, que l’organigrama et doni uns servs, com a l’edat mitjana, com els antics senyors feudals, amb els privilegis, els furs i els deure assumits vers al rei. Aquest es el paper dels directius a les gran empreses.
Ja no parlem de dintre del equip puguis gaudir d’espècimens molt preuats. Tenir una noia jove, riallera i molt aparent, tenir el geni ermità que sempre intenta fer recerca de I+D amb els fulls de càlcul i amb el pogüerpoint de les reunions, tenir uns joves titulats, famolencs de glòria, disposats a viure en gabinet de crisi permanent, de ser feliços batent rècords de permanència (jo he sentit un d’ells dir ufanós, ahir vaig estar 17 hores aquí i sense dinar, i els altres fent-li reverències… sense plantejar-se si aquestes hores van aportar quelcom de valor a la organització. No cal dir que a la setmana següent un altre del grup va fer 18 hores) y així podríem anar completant la fauna que envolta aquests llocs.
I en podria (i voldria) seguir parlant, però millor no fer-ho.
Salutacions, Botxí.
I el sexe? els directius no tenen cap privilegi especial en aquesta matèria?
Ets executiu ? …. ets el que fa 2, el que fa 3, el que fa 4, el que fa 5 o el que fa 6 ?
Me n’alegro d’haver-t’ho posat tant difícil aquesta vegada i et dono les gràcies per haver mantingut la paraula de contestar.
Déu n’hi do de tot el que ens has explicat. M’ha semblat molt interessant i tot un resum del que podem fer els humans per tot allò que segurament l’Església anomenaria pecats capitals.
Tot i això, crec que a cap dels dos ens ha quedat clar això de si val la pena. A mi, vist des de fora, no m’han agafat pas ganes d’arribar-hi a aquest nivell.
Vinga botxí, fins aviat.
Bon Nadal, i no et cremis.
De la mateixa manera que les dones que llegeixen el HOLA per poder sentir-se una mica a prop amb els seus ídols de la premsa rosa.
Tu Botxí, donés amb aquest articles l´oportunitat al pobres treballadors de sentir-se una mica més a prop dels seus caps.
Avui en dia esser un Executiu no es pas tan "xollo" com va esser fa 20 o 15 anys, ara hi ha massa competència i en l’empresa privada de veritat (no la des-nacionalitzada) han d’estar sempre a l’aguait per que no perdin la cadira i si més no per canviar a temps d’empresa.
Més que l’Hola dels obrers jo crec que ets el Patrick Bateman català, i jo celebro que a casa hi ha de tot