Postings promesos
N?Antoni Rigol, el blocaire del camió, em demana un posting de relacions escabroses. Així que, donat que som al món d?Internet, posaré un que té a veure amb aquests environs. No és realment escabrós, però és que d?Internet no en tinc de millors.
En aquella època jo vivia a una ciutat del nord-est dels Estats Units (sí, allà on es va desenvolupar la història de la Cate 🙂 No recordo el motiu, crec que un intercanvi d?informació sobre algun tema tècnic, el cas és que vaig contactar amb una noia que es deia Delia i que feia el doctorat a la UNAM (una important universitat de Mèxic). (…)
La Delia em va comentar que feia paracaigudisme com a pràctica esportiva habitual, i a més era molt simpàtica i molt atenta a nivell professional. Entre una cosa i una altra, que ens escrivíem e-mails, al començament de tant en tant, després ja més sovintejats. Pel que sembla (dic ?pel que sembla? perquè no tinc cap dada comprovada) no sortia amb ningú, li anava més aviat malament amb els tios, es passava la vida a la universitat…
Prometo que li vaig deixar clar moltes vegades que jo no buscava res de res amb ella, i que em semblava bé tenir una amiga virtual, però que tingués present que mai no m?arribaria a conèixer en persona. Mai. Ho tenia claríssim. Això sí, donat que em coneixia per temes de feina, sabia el meu nom, la meva adreça laboral, i també la meva adreça particular donat que sortia a la guia telefònica.
No es pot dir que jo li fes moltes confidències, de tant en tant li podia fer un e-mail una mica més intimista, però ni tan sols molt sovint. Com no em fa pes el mot ?amiga? en aquest cas, diria que era una ?molt bona relació personal?. Un dia, tot i que no m?agradava la idea, em vaig deixar convèncer per fer servir el ?messenger?. El ?messenger? té el conegut problema que fugir d?estudi és més complicat, evitar preguntes directes és més difícil. I, donat que ens coneixíem de feia mesos, no calia començar amb perfil baix.
No vaig voler fer molts ?messengers?, perquè és un vici, però sí que he de dir que en vam fer algun de pujat de to. No res de molt directe i explícit, però sí que prou intens com per apropar-se a la línia roja. No la vam travessar, però era allò de veure el perill a pocs centímetres del nas. Ha estat la primera i única vegada que he fet això. I he de dir que, increïblement, es viu amb molta intensitat el moment.
Al poc temps, em diu un dia que a l?endemà em vindrà a veure. Jo li dic que no m?ho crec. I ella em diu que té un bitllet d?avió proporcionat per la seva universitat amb l?excusa de que a la meva ciutat hi havia un congrés del tema seu. I que se?m presentarà a la feina perquè em vol conèixer, que m?ha de conèixer, i com sempre m?hi negava… aquesta vegada no podré pas fer-ho perquè ella serà allà.
Hosssti, tu, això ja era massa. Li insisteixo en que no hi vingui, o, si més no, que no se?m presenti a la meva feina ni a casa meu. Però diu que sí, que sap on visc. Així que ràpidament em vaig auto-convidar a casa d?un amic durant un parell de dies. I per al tema feina vaig dir a un parell de companys que l?endemà seria treballant a l?edifici del costat, on hi havia una connexió d?accés a la xarxa, i que sobre tot si algú demanava per mi diguessin que no sabien on era.
De pel·lícula. Algú pot dir que quin mal hi havia en conèixer-la, però és que no. És treure les coses de context. Sé que sóc molt quadriculat, però ella pertanyia al món virtual, i allà hi havia de romandre. És com si algú pretengués que li parlés de la mateixa manera que he parlat al Bloc Botxí.
Dit i fet, l?endemà la Delia es presentà al meu edifici demanant per mi, i no em va trobar de miracle, perquè un que passava per allà li va dir que m?havia vist a una sala d?ordinadors de l?edifici del costat. Em va intentar localitzar, però allò era un laberint de corredors i no era fàcil de trobar-hi ningú.
Com sabia que ella només hi era a la ciutat durant dos dies, passat aquest temps vaig reaparèixer. I ella se?n va tornar cap a Mèxic després d?un viatge debades. Em va saber greu, perquè un viatge de quatre o cinc mil quilòmetres no és per prendre-s?ho a broma.
Com és evident, la nostra relació cibernètica va decaure una mica després d?aquell incident, però encara mesos més tard em va arribar dir que tornaria a fer el viatge si accedia a conèixer-la. No va ser així, i va retornar allà on pertanyia, al món de les idees, a l?estrat virtual, al fons del túnel dels somnis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’imagino aquelles dates com una pel·lícula còmica però vas ser coherent amb el teu pensament.
Sento discrepar pel que fa a les "amistats virtuals". Per a mi, internet és una eina i m’ho demostrà quan després de dues intervencions vaig haver de "reinserir-me" a la societat i el xat va ser el primer canal usat. Posteriorment, fòrums, escriure relats en webs literàries i acabar en el bloc, mitjà que encara no puc dominar com voldria per manca de dedicació, idees o no saber traslladar-hi allò que vull expressar com feu d’altres.
Però la "màgia" que internet m’ha donat és veure com darrere un nick, un àlies, un desconegut amb qui compartia temps i temes de conversa a la pantalla, s’ha transformat en una persona de carn i ossos amb qui compartir coses. En una "molt bona relació personal". Fins al punt que parlo de la meva cibermare, una gran persona que m’introduí a la colla del xat i a qui veig periòdicament. Inclús ara, que ja no em connecto al xat amb regularitat (ja tinc prou feina amb el bloc!) continuo veient als companys i companyes de sala en els sopars que realitzem periòdicament. Sempre dic el mateix: internet és una eina més que pot ser molt útil si s’utilitza correctament.
Però no tot és de color rosa, és cert. I això dóna raó al teu comportament. Durant una temporada, vaig conèixer una noia amb qui compartíem temes d’inquietud, manera de pensar, gustos, i d’altres. Em vaig fer una idea magnificada d’ella i quan en un sopar del xat la vaig conèixer en persona, collons, a més era guapa, natural i amb la rialla que transmetia per la pantalla. Aquella imatge d’amor platònic que m’havia creat era certa! Això em portà a llençar-m’hi i conquerir el seu cor. Només pensava en connectar-me per poder enfortir aquell lligam i en la propera quedada em vaig decidir a llençar-m’hi i oferir-li el meu cor. Creia haver preparat el terreny via internet però, ai las! Quan arribà el moment, em confessà la seva amistat alhora que m’explicà que just estava passant una mala època per haver tallat amb el seu xicot de sempre. Això no ho sabia, jo! Digué que necessitava temps per pair-ho. Òbviament, vaig oferir-me pel que fos però sense emmerdar-me en la relació (Primer, respecte!). Una xerrada, anar a prendre quelcom, una quedada després d’un temps d’espera. Res. Aquella "relació personal" desaparegué en la nit fosca d’estiu i no la vaig tornar a veure per la xarxa. Potser vaig ser massa agosarat. Potser no em tocava. Sempre em queda però, la part positiva. La gent que continuo veient i la Carme, la meva cibermare, persona amb gran cor amb qui sempre em puc desfogar.
Com ara botxí, que sense conèixer-te personalment has aconseguit que vomiti una història que porto a dins i que només havia descrit així de real en un dels meus relats.
Què vols que et digui tiu? Em sembles el mateix gilipollas de sempre. Botxí, donat-pel-cul a la multi o ciutadà del carrer.
No sé de què vols presumir. De duro del ciberespai?
El que no vius t’ho perds. La vida t’ha posat davant una possibilitat que has refusat viure. Algú t’ho demandarà. Capoll.
Botxí, ets un cagat !!!
Perquè de reals… ambdós ho són, oi?
Internet és tota una experiència. La teva història, i també la de iluro, donen peu al debat sobre com són les relacions personals en aquest entorn. Es poden establir paral·lelismes amb la vida ‘física’? Són diferents? Ofereixen més possibilitats? Menys? Serveixen les mateixes normes socials? N’estem inventant de noves?
Guarda aquest text d’avui i en parlem quan tornis de vacances, d’acord? 🙂
Be, gràcies pel post. Però penso que per dos dies que venia, ja hauries pogut fer un esforç i deixar que et conegues. A mi, m’ha costat una "bronca" de la meva dona, per fer preguntes com aquesta, m’ha dit.