Atzabeja

El cos té pressa, però l’esperit no;
de vegades li sembla poder-se heure en bressol
d’una idiosincràsia exempta de la taxa
de la mort —cap argument de pes,
llevat de la perenne, abstèmia en desfeta,
qui sap si incòlume, dolça hermosíssima esperança.
I no se’ns havia acudit abans. Artrosi
sens dubte d’una por que reclama el no-res
en broc de calma, mentre el temps és ungit amb l’ai
de no fer-ho en cap hora real. Diuen
alguns: oh, una vida serena i plena. Com
si n’hi hagués per triar. (Potser l’agnòstic que,
de tots els esporuguits éssers, sembla el més savi ser
i respira i no aspira i s’avé a no ser savi en res.)

Manuel Ballester