antoni.vives |
divendres, 5 de juny de 2009 | 13:29h
Les atencions llagoteres dispensades ahir per l'alcalde de Barcelona a José Luis Rodríguez Zapatero posen a lloc les ambicions de l'actual equip de govern de la ciutat. La seva ambició és, definitivament, la província.
Sentir parlar l'alcalde, amb aquell aire cofoi del "agradecimiento" a algú que tan sols ha sabut incomplir promeses en els darrers anys, és trist. I fer-ho en plena campanya electoral, barrejant de manera pornogràfica institucions que són de tots amb actes partidaris, fa fins i tot vergonya.
Tot plegat tan sols s'explica per la claudicació implícita que l'actual equip de govern de la nostra ciutat encarna. Han claudicat a l'hora de liderar l'impuls que el país necessita; han claudicat a l'hora d'exigir el que ens correspon per a infrastructures, finançament, seguretat, serveis socials... Han claudicat de fer de polítics de capital, per passar a convertir-se en polítics de província.
antoni.vives |
dimarts, 26 de maig de 2009 | 10:03h
Barcelona té un problema molt greu de qualitat democràtica. Les decisions que es prenen a les institucions municipals per majoria, no són respectades per alguns grups del consistori. Aquest fet, per a mi gravíssim, passa un punt desapercebut en el món dels comentaristes polítics, com si parlar-ne fos lleig, o farragós. El cert és, però, que en cada votació violada, perdem un punt de qualitat democràtica, d'acceptació de la representativitat legítima dels nostres representants públics. Això és molt greu, i a més, analitzat a la claror la història, fa por.
El darrer esdeveniment que confirma aquest fenòmen tan greu, tingué lloc a la Comissió de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona de dimecres passat. El cas és que el Govern Municipal vol implantar un tècnic per tots i cadascun dels barris de Barcelona, figura amb la que els grups de l'oposició no hi estem d'acord. Durant la comissió de l'altre dia el grup Popular va presentar una proposició que instava el Govern a retirar la implantació d'aquesta figura, i a tancar el procés de dotació de les 65 noves places de funcionari que s'haurien de crear. Tant l'Esquerra Republicana de Catalunya com Convergència i Unió van doanr suport a aquesta proposició, i la proposició fou aprovada.
Cal recordar que el Govern socialista mana a Barcelona amb un marge de representació molt petit, i que quan els grups de l'oposció s'uneixen, sumen una majoria absoluta molt folgada. Doncs bé, davant d'aquesta votació tan contundent, el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i alt dirigent del PSC de la ciutat, Carles Martí, digué en veu molt alta i clara que no pensava respectar la voluntat majoritària dels barcelonins, representats pels regidors en aquells moments presents a la comissió.
Donat que des de l'inici d'aquest mandat ostento, per delegació de l'alcalde, la presidència de la Comissió de la Presidència, Territori i Funció Pública, i davant de la gravetat de les declaracions del tinent d'alcalde -recollides oportunament a l'acta de la sessió-, vaig decidir interrompre el desenvolupament de l'agenda del dia per tal de recordar que per davant de tot cal que compartim el respecte per la democràcia, el respecte per la legítima representació que ens atorga l'haver estat triats en un procés electoral, i la necessitat de fer comprendre què és el que fem i decidim en una comissió tan important com aquesta.
Divendres passat, en tant que president de la comissió, vaig enviar una carta a l'Alcalde en al que l'hi demanava que fos ell qui es posés al capdavant dels defensors de la legítima voluntat dels barcelonins i de les barcelonines representats a la comissió pels seus regidors. De moment no n'he obtingut resposta.
El fet és molt greu. El reglament de l'ajuntament permet alguna interpretació que faria suposar que les decisions majoritàries preses en un ple o en una comissió no són de compliment obligatori. Això tan sols ho entenen els fariseus que s'aferren a la lletra de la normativa per convertir les institucions en un teatre en el que tan sols cal respectar allò que dicta el govern, en aquest cas un govern en minoria. Sap greu. Fa por.
La merma de la qualitat democràtica de l'Ajuntament de Barcelona ens interpel·la a tots plegats i ens obliga a exigir el respecte a la voluntat majoritària dels barcelonins i de les barcelonines. Tot el que queda fora d'aquest respecte a la voluntat majoritària, té un nom, i no és el de democràcia representativa.
antoni.vives |
divendres, 15 de maig de 2009 | 20:07h
Ara que ja han passat unes quantes hores i uns quants cessaments des de la xiulada de dimecres a València, em sembla un bon moment per dir un parell o tres de coses:
a. L'himne espanyol ja va ser xiulat als mundials d'atletisme celebrats a Barcelona fa uns quants, molts, anys (abans dels Jocs Olímpics!). L'Espanya de sempre va mirar d'explicar la xiulada d'aleshores com un acte de manipulació dels nacionalistes catalans. També aleshores Televisión Española va mirar d'amagar-la.
b. Analitzant la seqüència dels fets actuals, que vol dir tenir els reis de protagonistes, l'himne espanyol xiulat massivament, les acusacions de manipulació nacionalista de les afeccions, la censura de la televisió pública espanyola i la campanya posterior, queda clar que una part molt important de l'Espanya mediàtica i de l'Espanya política no tenen cap voluntat de comprendre res de res.
c. Aquesta manca de voluntat no els permet comprendre que la xiulada no respon a cap "crida" sinó a una pulsió, a un sentiment d'imposició del que és aliè. Com quan en un àpat festiu ens obliguen a admetre a algú que no era ni convidat ni esperat, sobretot si aquest algú simbòlic representa allò que ara mateix expolia, no comprèn, imposa i, com en els fets que ens ocupen, falseja constantment la realitat.
antoni.vives |
dissabte, 9 de maig de 2009 | 10:07h
El darrer llibre d'Enric Vila, "El nostre heroi Josep Pla", editat per la fulgurant i fresca nova editorial de Quim Torra -"A Contravent", que té el do d'haver aparegut quan feia més falta-, no és un llibre sobre Pla. "El nostre heroi..." és un llibre sobre tots nosaltres, sobre la nostra generació.
Hi ha qui diu que aquest és el problema del llibre: "hi vas a buscar Pla i et trobes amb en Vila." Doncs, què voleu que us digui, per a mi aquest és el mèrit principal del llibre.
Als puristes de Pla, espècie que en els darrers temps abunda per excés, potser els sembla poc rigorós, massa heterodoxe. A mi em sembla que precisament aqeusta és la gràcia de Pla, i la de Vila: l'heterodòxia, el rigor fet a la mesura de la literatura i a la mesura dels sentiments que defineixen les generacions.
Benvinguda sigui la valentia d'en Vila, una valentia que hauria de definir les generacions que ens han de seguir al nostre país, i benvinguda sigui per cert, la gosadia fonamentada d'en Torra de tirar endavant, contra tots els vents, la nau de la seva editorial, la que trobàvem a faltar.
antoni.vives |
dijous, 16 d'abril de 2009 | 18:01h
Sigueu d'on sigueu, entreu a www.videonoubarris.tv i començareu a conèixer la vida, les caracterísitques, la riquesa i la problemàtica d'un districte de Barcelona menys conegut del que us imagineu.
Els veïns i les veïnes de Nou Barris volen parlar, i al nou canal de Nou Barris ho fan amb llibertat. Nou Barris és un districte viu, un districte que ha anat obrint camí a còpia de lluita veïnal. Ara Nou Barris entra en una nova fase de la seva història: la de consolidar la integració real a Barcelona, la de convertir-lo en un districte cèntric de la nostra capital, i no en el còrner permanent al que els polítiques socialistes l'han condemnat aquests darrers anys.
Connecteu-vos a videonoubarris.tv i ja veureu com us connectareu amb una realitat viva que us captarà.
Sentir parlar Mª Teresa Fernandez de la Vega de cooperació fa més aviat angúnia. La vicepresidenta primera del govern de l'Estat ha dit que un dels propòsits fonamentals del canvi de Govern és que ha de contribuir a generar un pas de la cultura de la reivindicació a la cultura de la cooperació per part de les autonomies.
Els catalans sabem molt bé què vol dir cooperar amb Espanya, molt per damunt de les nostres possibilitats. Si la Sra. Fernandez volgués dir amb el que diu que per fi s'ha acabat que Catalunya pagui la festa, encara ens entendriem . Però no vol dir això, és clar que no.
Torno per tant a la gran biografia d'en Trias Fargas escrita per en Jordi Amat: Catalunya ha de ser capaç de bastir una estratègia a llarg termini que no consisteixi a fer veure que negocia per al final perdre-ho tot, o no guanyar gairebé res. La pressa auto-imposada no duu enlloc.
Quan la negociació és una impostura de tal magnitud que el negociador s'atreveix a escarnir-nos amb declaracions com les referides més amunt, vol dir que el que cal canviar és el paradigma mateix de relació amb l'Estat. I això voldrà dir plantejar-nos del tot, des del nacionalisme, com podem influir de debò en el canvi estructural d'Espanya. No s'hi val a dir "ens plantem" quan els altres et miren amb cara sorneguera i et diuen: "pobre noi..."
Cal que entre tots ventilem Barcelona. 30 anys de socialisme són massa anys. Els fets dels darrers dies ho confirmen.
Les denúncies de la Sindicatura de Comptes pel cas Fòrum, que seran molt aviat complementades amb noves informacions, els escàndols que esquitxen de manera evident alguns Districtes de la ciutat, relacionats amb pressumptes màfies i corrupcions lligades a l'atorgament de llicències municipals, la incapacitat de l'equip de Govern per definir una veritable política laboral al si de l'Ajuntament, la incapacitat de l'equip de Govern per atacar els problemes relacionats amb la crisi, tot esperant la subvenció-pedaç de Madrid, l'ensorrament de la bombolla immobiliària que ells mateixos havíen propiciat a la ciutat i que empantanega tota mena de projectes...
Tot lliga: empoltronament, pensar que l'Ajuntament i la ciutat sencera són seus, esgotament de qualsevol mena de idea útil per tirar endavant Barcelona, escassíssima empatia amb els barcelonins i les barcelonines, sectarisme i malaltia publicitària. Tots aquests són els ingredients necessaris per definir el que tots coneixem com a final d'etapa.
Per això cal ventilar Barcelona. Per fer-la funcionar, perquè entre tots podem bastir una nova esperança per a la nostra ciutat.
antoni.vives |
dijous, 26 de març de 2009 | 20:10h
L'Amat ha fet un clàssic. El Trias de l'Amat esdevindrà una de les referències per començar a explicar la Transició vista amb la mirada dels polítics nacionalistes del darrer terç del segle XX.
No he volgut escriure sobre l'acte de lliurament del Premi Gaziel en calent, perquè m'hauria sortit massa càlid, massa acostat a l'emoció que hi vaig sentir. Els que em coneixeu sabeu com vivia la direcció de la Fundació Trias Fargas (l'actual CatDem), i com en vivia les línies estratègiques a les que vam ser fidels, ple de joia i de lleialtat als principis que la inspiraven, durant quatre anys. Una de les fites d'aquells anys va tenir el seu premi dimarts passat al Petit Palau.
En Miquel Roca hi va donar una lliçó magistral de finezza, d'intel·ligència, de capacitat d'emocionar sense emocionar-se. En Mas va fer el paper del polític-polític, el d'ara mateix, el de qui sap que l'oportunitat és de debò a tocar. La Sra. Trueta va fer que ens aixequessim tots plegats de la cadira, perquè gràcies al llibre d'en Jordi Amat tots teníem la sensació que de debò començavem a restituir alguna cosa que fins ara ens mancava.
Hem llegit memòries i records d'aquells anys, però tots ens coneixem, i tots sabem massa bé què s'hi ven i què es deixa al rebost. El Trias de l'Amat, en canvi, és en els fonaments de la historiografia d'uns anys que ens expliquen. En Jordi Amat va tenir el coratge de reivindicar-los en un parlament que sorprengué als qui no el coneixen, per la solemnitat i la profunditat.
Roca, Macià Alavedra, germanes Trueta, el record viu d'en Trias Fargas: l'exili que sabé tornar per fer créixer el país. Els que es van quedar, tan ben representats a la platea pel Sr. Manent, aplaudien en veure en la joveníssima cara de Jordi Amat, que el país pel que van lluitar (ells si, de debò) és ben viu!
antoni.vives |
dijous, 19 de març de 2009 | 15:44h
Vicenç Vilatoro ha publicat tres articles fonamentals sobre literatura i cultura occidental als tres darrers números de la Revista de Catalunya. Perquè ens entenguem d'entrada afirmo que són tres articles que estan sobradament a l'alçada de les passejades per la ficció d'Eco, tres articles dignes de la més elevada crítica i pensaments desenvolupats en aqeusts moments a Europa i Amèrica.
Si aquests articles haguessin aparegut a "La Revista de Occidente", "Criterios de Razón Práctica", la "New York Review of Books", o qualsevol altre revista o secció de cultura en publicacions no catalanes, avui en parlarien crítics i pensadors, haurien generat articles i comentaris a les tertúlies. N'aniriem plens. L'ha publicat la Revista de Catalunya dirigida per Max Cahner, amb l'ajut infatigable i eficient d'Albert Manent.
És clar que en sentir aquests noms, la modernor progressiva i fins al nova gentry conservadora (que també en tenim disfressada de liberalisme "cool") deu estarrufar el nas: Cahner, Manent... Revista de Catalunya...
Doncs si, la nostra cultura també és capaç de produir sistemes de reflexió, aproximacions holítiques, paradigmes i referents, igual que quasevol altre. Passegeu pels jardins abandonats, pels balnearis del tedi, pel glaç esquerdat del nostre segle que en Villatoro ens proposa als tres darrers números de la Revista de Catalunya. Hi descobrireu eixos nous, us hi descobrireu a vosaltres mateixos.
Se m'acud que la Revista els hauria de publicar en forma de llibre...
antoni.vives |
diumenge, 8 de març de 2009 | 20:10h
M'ha agradat força la iniciativa del conseller de cultura sobre la necessitat de regular la presència del català als cinemes. Sense el coratge polític de la implantació de la immersió lingüística al sistema educatiu, sense el coratge polític de la cració del Sistema Policial de Catalunya, sense el coratge polític de la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, no ens n'hauriem sortit.
Ara el conseller Tresserres té el coratge polític de plantejar una llei que siuta el català on l'ha de situar als cinemes del país. Tots hem de fer el que estigui a la nostra mà perquè se'n surti. Hi haurà qui parlarà de llibertat segrestant el concepte un altre cop a favor seu; hi ha qui parlarà de mercat, condicionant-lo a l'aranzel lingüístic que ens domina des de fa tres segles; hi ha qui parlarà d'Europa com si nosaltres els catalans, tant europeus com qualsevol, només en poguessim ser renunciant al que som. No n'hem de fer cas; i el conseller tampoc.
Cap raó de mercat, cap raó de racionalitat, cap raó política no pot oposar-se al que és nostre de dret i de fet: la possibilitat d'accedir a la cultura en la nostra llengua; perquè els nostres representants ens ho proposen; perquè ho volem així.
antoni.vives |
dissabte, 7 de març de 2009 | 14:36h
Cal donar un bon cop d'ull al llibre "Tortosa. El Patrimoni", d'Onada Edicions, coordinat per J. Vidal i escrit per A. Curto i E. Querol. Tortosa reviu i es redreça després d'uns quants anys de mediocritat. L'alcalde Ferran Bel està sabent recuperar un sentit de capitalitat al conjunt de les Terres de l'Ebre que beu en les fonts de l'autoritat moral.
Tortosa és la nostra gran capital del centre del país, de la ròtula de la nació, allà on se'ns fa geogràficament més prima, però històricament més densa. Això es perceb perfectament en el llibre esmentat, i es veu en la tasca acurada de l'alcalde Bel.
Cal aprendre'n i cal saber-ho valorar en la justa mesura. La capital de la nació, Barcelona, n'haurà de saber treure conseqüències.
antoni.vives |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 18:53h
A vegades ens fan donar tombs, molts tombs al que hem de fer, i per què ho hem de fer, respecte de la llengua catalana. Quin sentit té?! Tant d'esforç per a una llengua minoritària. I a més treballar-hi amb els immigrants, treballar-hi a l'Estat Francès, a tots els Països Catalans. Per què un hi gasteu tant?
Quan m'ho demanen m'agrada respondre "perquè si, perquè hi tenim dret". I prou. Massa vegades la pregunta se't fa amb aquell punt de condescendència, de superioritat dels qui resideixen en llengües soportades per estats, parlades per centenars de milions de parlants.
Avui, però, la resposta llarga la dóna K. David Harrison, del Living Tongues Institute i del National Geographic. Us permetrà seguir responent com sempre: HI TENIM DRET, però més carregats de raó que mai. Ara els podrem dir: també és bo per a tu.
antoni.vives |
dimecres, 18 de febrer de 2009 | 16:12h
Ahir vam celebrar el comiat de Mn. Jaume, el nostre rector de la parròquia del Patriarca Abraham. Per als qui vam tenir la sort de conèixer-lo i de tractar-lo força anys, la pèrdua és més que notable.
Avui pensava, tanmateix, que hem de tenir el coratge d'assumir que hem guanyat Mossèm Jaume per sempre, i que tenim la responsabilitat de fer créixer la llavor que va dipositar en les nostres vides: bondat, comprensió, acció, misericòrdia, acolliment, caràcter, humiltat, decisió, senzillesa, experiència de vida de l'Evangeli al servei dels més necessitats, pregària, dubte, cerca de Déu...
De què no ens ha parlat Jaume Serrano? Tenia raó: no tenim excusa!
antoni.vives |
dimecres, 11 de febrer de 2009 | 22:42h
L'Ajuntament socialista de Barcelona no sap com pagar l'estació de la Sagrera. L'Estat els ha fet tornar a Barcelona amb les mans a la butxaca. Els diu: vosaltres vau voler fer l'estació en base a l'especulació, en base a la venda de terrenys públics per fer-hi pisos cars. Ara, si no us surten els números, no us queixeu. Tindreu TGV per on volíeu (encara que en contra de la majoria de la ciutat, i en contra dels criteris més racionals), i quan pogueu, us pagueu l'estació i el que en penja.
Aquest és el resultat de la reunió celebrada a Madrid entre govern de l'Estat, Generalitat i Ajuntament dilluns passat. Una reunió feta d'amagatotis, un areunió de la que no s'ha informat a ningú i que ha estat esbombada des de Madrid, perquè allà volen posar-se la "tireta" abans de tenir la ferida... de la incompetència dels socialistes barcelonins.
D'aquí a divendres sabrem coses sobre el baròmetre municipal que també s'han encarregat d'amagar tant com han pogut. No els va gens bé. És trist que gent tan jove hagi adquirit els pitjors vicis del seu sistema. 30 anys en el poder generen aquesta mena de patologies. Som a les acaballes d'una manera de fer, d'un model esgotat, basat en l'especulació i en la venda de fum.
antoni.vives |
diumenge, 1 de febrer de 2009 | 18:27h
Aquestes són les adjudicacions de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana per a subministrament de premsa als centres públics d'ensenyament no universitari, segons consta al DOGV de 21 de febrer de 2008, número 5708:
Levante, 300.000€
Información, 450.000€
El País, 318.000€
El Periódico Escuela, 64.044,24€
La Razón, 148.000€
Magisterio Español, 140.256,20€
El Mundo, 450.000€
La Verdad, 262.209,60€
Las Provincias, 450.862€
ABC, 320.000€
Babia, 58.627€
Boletín de Economia, 24.000€
EL TEMPS, 0€
Total d'un sol departament de la Generalitat (el d'Educació, ni més ni menys!): 2.921.955,60€.Total d'adjudicacions per a la premsa en català: 0€
No cal cap comentari. Si que cal una crida a l'acció i al compromís, és clar, a tots els Països Catalans, perquè és evident que els enemics de la cultura catalana fan tot el que poden i paguen tot el que poden per acabar amb nosaltres allà on som més febles, començant per les nostres escoles. Seria bo que els qui es flagelen pensant que el català s'acaba i totes aquestes tonteries, es dediquessin a pensar més aviat en qui ens l'acaba i què fem perquè això no passi!
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
