Literatura catalana moderna - Illes

Els palaus senyorials de Palma i la sang de la pagesia mallorquina

Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra. (Miquel López Crespí)

La sala d’exposicions de na Magdalena Roig estava situada a la primera planta d’un antic casalot del carrer de la Concepció. La cisterna, els cossiols de l´entrada, els carruatges que ja no es feien servir, l´antiquíssim empedrat, els claus per a pesar el gra, les garroves, les ametles que els pagesos portaven de les possessions, estaven situats enmig dels arcs i palesaven pretèrites èpoques de riquesa i esplendor. En entrar notaves la misteriosa presència de festes i saraus esvanits en la fondària de remotíssims espills amb el mercuri clivellat i esgrogueït. A la planta baixa, les cambres dels homes que feinegen per als marquesos; a les golfes, les serventes, les cuineres, la dida, l´exèrcit de la neteja que necessitava el palau. Amb aquesta divisió, els propietaris provaven d´evitar les relacions entre el personal que tenien al seu servei. Els senyors ocupaven tota la primera planta. De nit era completament imposable accedir al pis superior.

Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.

Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.

Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.

Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l’’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?

No existien gaire alternatives.

Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?

En sortir m´adon que els murs principals del casalot estan conformats per les parets d´edificis encara més antics. Són les restes de les primeres cases senyorials aixecades pels catalans arribats a Mallorca per acabar amb els pirates àrabs. Els cavallers dels segles posteriors ho aprofitaven tot: els fonaments i els murs més resistents de les antigues construccions. Els mestres d’obra tapaven el portal i les finestres que donaven al carrer i, si no referien la façana, hi podies distingir l´escut inconfusible dels conqueridors cristians. Avui dia hi són encara, talment com l´antic artesà els esculpí en el passat, resistint sol i neu, pluges i ventades. Sovint, enmig del bullici ciutadà, m´atur un moment a contemplar les finestres clausurades, l´arc de l´entrada. Poca gent s´adona de com es bastiren les altes parets de molts convents ciutadans! Si tanc els ulls, hi veig els carros provinents del pla i la serra de Tramuntana, els criats feinejant al pati i, a dalt, en els grans finestrals de la primera planta, tapats fa més de quatre-cents anys, les dones resen el rosari i broden. Més d´una sospira, guaitant el jove veí que, dalt del cavall, avança, lent, pels carrerons d´una ciutat esvanida en els replecs de la història. Més d´una vegada, he sentit el soroll d´una festa amb música de violins i guitarres, el so de la flauta travessera i els violoncels, un fantasmal clavicordi celebrant alguna victòria de l´emperador Carles I, el rei Felip II sobre els francesos o els turcs, a Lepant.

Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians… En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes… arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites… una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia. (Miquel López Crespí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!