Literatura catalana moderna - Illes

Palma (Mallorca), tertúlies polítiques i literàries a plaça Gomila en els anys 70
Crònica sentimental

Per Miquel López Crespí, escriptor

 
Amb en Joan ens coneguérem a finals dels seixanta, quan jo vaig començar a escriure els meus primers articles a les pàgines de Cultura del diari. Era un jovenot de la secció de successos. Alguna vegada l’enviaven a cobrir determinats aspectes de l’actualitat política, però aquesta no era la seva especialitat. Jo em pensava que potser enviarien en Tomeu Ferret, l’home encarregat de ressaltar les grans aportacions a la democràcia de socialistes i altres grups conformes amb la reforma. Havíem parlat de la situació política, de llibres, de cine i de mil diverses qüestions personals en la redacció del diari. Era un home afable, un bon vivant de vasta formació, escèptic i crític fins i tot amb les coses que semblava defensar de forma aferrissada. Pensava que les democràcies de tipus occidental eren el mal menor, un sistema que, amb les seves imperfeccions, podia servir per aturar “la matera fratricida dels espanyols”, afirmava. Ferm antifranquista, creia que la seva missió era consolidar un canvi que no posàs en perill un sistema que, en el fons, li proporcionava el modus vivendi que li agradava: whisky, bona música, les dones que solia lligar en els bars més selectes de Palma.
Amb uns amics, anàrem una vegada a un restaurant xinès de plaça Gomila, quan aquest indret era encara el cor de la Mediterrània. El record després de sopar, assegut a una tauleta, bevent el cinquè whisky de la nit, sorneguer, cínic, rient-se del meu apassionament republicà. Gaudia fumant el seu acostumat Chesterfield. Anava aclucant els ulls i, lentament, avançava cap al nirvana producte d´un bon sopar, la beguda, el tabac i la presència encisadora de l´amigueta de torn. Entusiasmat, procurava explicar-li com era necessari avançar cap a la República, consolidar la unitat obrera i popular aconseguida mitjançant les assemblees, impedir la divisió sindical que s’apropava, impulsada pels naixents sindicats que es repartiren les despulles del verticalisme franquista.
Em mirava des d’una llunyana distància, com si suràs damunt uns núvols invisibles i sentís sonar músiques celestials en la distància.
-Miquel –em deia, somrient-. Per què no et dediques a la literatura? Sempre m´han agradat les narracions que fas. Tens vena d´escriptor. Ho sé. En aquest camp, podries assolir èxits remarcables. Potser hagis comès un greu error dedicant-te a l’acció subversiva a just quan havies guanyat el Premi Ciutat de Palma i el teu nom començava a ser conegut al Principat.
Mentre parlava, acaronava suaument la mà de l´al·lota que tenia al costat. Crec que la jove no entenia res del que discutíem. Pronuncià dues o tres paraules en francès i després, mig atordida pel gin tònic, ens mirava tot esperant que la deixàssim sola amb el seu acompanyant.
Tots l´escoltàvem amb una intensa atenció. Els articles a favor de la reforma li havien valgut una fama de liberal conseqüent, d’un articulista que calia llegir per estar ben informat. Un home que mai defensà obertament el marxisme ni, tampoc, cap idea que tengués res a veure amb l´anarquisme i els cristians anticapitalistes. S´estimava més provar una nova marca de vi que no anar a una reunió política. Militar en partits clandestins li semblava una bogeria, un fet digne del manicomi. Professor de Filosofia i Lletres, especialista en Céline i José Luis Borges, Ezra Pound i Albert Camus, l´únic escriptor illenc que li interessava era en Cristóbal Serra. Els autors nostrats tan sols eren aprenents que “ mai passarien a la història de la literatura”, afirmava, convençut.
Però ara érem a la plaça Gomila i en Tomeu Ferret era al meu davant, sorneguer, amb els ulls emboirats per l´alcohol, feliç de poder ensinistrar un jove escriptor en els misteris de la vida i el possibilisme polític.
-Vas errat –Miquel-. Tot això que expliques, la igualtat entre les persones, el poder dels treballadors, la democràcia directa, el protagonisme de les assemblees… no importa ningú! La unitat sindical per poder fer front a la patronal? Una hipotètica independència dels Països Catalans? Bastir una cultura alternativa, com la que predicaven els situacionistes en el Maig del 68? Belles idees que no tenen res a veure amb la realitat mallorquina ni del món! No veus que la gent només té en el cap l´adquisició d´un aparell de televisió més gran, un cotxe nou per a poder impressionar els veïns, un xalet en propietat i, si és possible, un apartament davall els pins?
S´apropà a la noia que acabava de conèixer i li digué dues paraules en francès. Possiblement li explicava que no es preocupàs, que de seguida estarien sols. L´efecte va ser immediat: l´al·lota es tranqui·llitzà i ens mirà amb una mica més de confiança, segura que tot allò acabaria ben aviat.
El mirava estranyat.
Sabia com pensava. Mai no havia amagat les seves idees. En el fons, era un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada? Sí, un personatge curiós, estrany en la Mallorca d´aquell temps, un professor mal de classificar però amb rampellades prou lúcides, com quan, amb rostre seriós, talment no hagués begut res en setmanes, et deia:
-Sembla mentida que hagis llegit Trotski, Nin, Isaac Deutscher, Raoul Vaneigem. Ho hauries de saber. Sense cap mena de dubte, en cas de triomfar aquesta hipotètica Revolució Socialista que defenses, els qui aniríeu al mur de les execucions serieu els militants del vostre partit i tu, al capdavant. Per crític, per les teves concepcions antiburocràtiques. I, el segon, jo mateix, acusat de “cosmopolitisme burgès”, de no entendre com pertoca El Llibre Roig del president Mao Zedong! O per beure whisky, assegut a la plaça Gomila, mirant les estrelles acompanyat per una al·lota just acabada d´arribar d´Oslo, Berlín o París! No recordes que, a Rússia, els primers que reberen un tret al cap en els foscos soterranis de la Lubianka foren els dirigents que portaren endavant la Revolució d’Octubre, els revolucionaris que conegueren les presons del Tsar, les mines de Sibèria, els fundadors dels Soviets, els mariners del Potemkim? Anarquistes, bolxevics, eixelebrats cristians seguidors de les doctrines de Lleó Tolstoi, qualsevol que hagués intercanviat una paraula amb Trotski, Bukharin, Ràdek, Kamènev, Zinóviev… Tots, com xotets portats a l’escorxador, demonitzats, torturats dia i nit per sicaris a sou de la facció guanyadora, els estalinistes, confessant que eren agents pagats per Hitler i Mussolini, agents del Japó i Anglaterra, acceptant les falses acusacions en una desesperada provatura de salvar de l´extermini la família…
Sí, ho sabia a la perfecció.
Ho tenia present cada moment. Per això havia simpatitzat amb una organització que es reclamava de l’oposició d’esquerra a la burocràcia soviètica. Em costava imaginar que els companys poguessin esdevenir botxins. Com era possible, quina lògica infernal, quin absurd convertia els amics d´ahir en voltors assedegats de sang, bèsties amb la capacitat de cometre els majors crims del món?
Però la nit de la roda de premsa no comparegué el famós periodista liberal, amant dels whiskys, les al·lotes i el bon menjar.
Sempre trobava la justificació adient quan li deies que un antifeixista conseqüent tenia el deure de fer una passa endavant, assumir un compromís de veritat.
Es reia dels nostres suggeriments.
-Com m’he de sotmetre a una disciplina ferrenya, quasi militar? Precisament jo, que sempre he odiat les jerarquies, l´absurda autoritat de la secta catòlica, la follia de la Fe en els Messies! –explicava, acabant de beure el whisky de torn-. Fóra de pertorbats voler lluitar per la Llibertat supeditant la meva autonomia personal a qualsevol secretari general que vés a saber com havia aconseguit el càrrec, a qui va manipular, com enganyà els militants per a ser algú dins el reduït cercle de la clandestinitat. No duraria dos dies en una organització de tipus leninista! Mai estaria d’acord en res del que proposassin els dirigents. Criticaria la línia política, sempre trobaria errors, contradiccions a vèncer. Portaria la contrària a qui consideràs fals, presumptuós, oportunista… En el fons, som un anarquista de bars, un individualista conseqüent. Ho reconec. Una persona condemnada a romandre en soledat, incompresa. Qui sap, possiblement els meus articles tenguin més repercussió per acabar amb la dictadura que tots els pamflets, les revistes que distribuïu d’amagat i que solament llegeixen quatre eixelebrats, sense arribar mai al gruix de la població.

Era evident que l’anarquista de plaça Gomila tenia ben clara la posició política que calia defensar: estar al costat de qui comandaria, d’aquells que, en un futur proper, potser manarien a les noves institucions, controlarien els diaris mitjançant substancioses subvencions.
Res a dir.
Era la seva opció i mai no s’havia amagat de dir el que pensava. Moltíssimes vegades m’explicà que el nostre camí no tenia sortida. O tots acabaríem a la presó, per oposar-nos a la reforma i, si de cas ens legalitzaven, tanmateix no faríem res per falta de suport de la banca ni de cap poder fàctic estatal i internacional. Sense el control de la premsa, la ràdio i la televisió… on volíem anar? Quin somni de folls ens entestàvem a mantenir?
Un dia, en anar al diari a lliurar la meva col·laboració setmanal, em portà al despatx que tenia prop del director i, tancant la porta em digué, en veu baixa:
-Miquel, no facis més el ximple amb els teus amics. La dictadura s’acaba, ja ho saps. I no és tant per la vostra lluita, exemplar, no ho discutiré. Ningú no ignora, i els franquistes més intel·ligents els primers, que aquesta situació, la manca de sindicats i partits no pot durar. Si no controlen la situació mitjançant un pacte amb l’oposició, mai podran entrar al Mercat Comú, a l´OTAN… Les vagues generals que sacsegen l´Estat, l’execució del l’almirall Carrero Blanco, la inexistència d’uns partits que acceptin la monarquia, impossibiliten la continuació del poder de l´oligarquia enriquida amb la victòria del trenta-nou.
Va encendre una nova cigarreta i continuà, remarcant cada una de les paraules que pronunciava:
-T’ho dic en confiança. He parlat amb els dos advocats del PSOE, els únics simpatitzants que tenen a Mallorca! Saben que, avui per avui, les sigles que s´han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada. És una evidència. Però des de les altes instàncies del poder els han promès que demà podran comandar. Ja tenen les garanties de la socialdemocràcia internacional i, de seguida que els legalitzin, els diners arribaran, talment un riu inacabable, als calaixos del partit. Si ara entrau al PSOE, teniu el futur personal assegurat. Pensa que no hi ha gent ni per omplir la llista de les paperetes electorals! S’ha de crear de bell nou tot l´aparell administratiu de la UGT, manquen sindicalistes! Totes les cadires són buides! Ara és el moment de demanar-hi l’entrada, parlar amb Emilio Alonso y Fèlix Pons. Si t’estorbes, demà serà tard. De seguida que els carreristes, els més vius, vegin que els socialistes són els escollits per ser l’oposició oficial al nou sistema, ja no hi haurà temps. Seran centenars i centenars de persones les que voldran romandre a recer de qui comanda, de qui podrà repartir infinitat d’endolls. No cal badar. Si vols, jo te´ls presentaré. Crec que no hi haurà problemes. Fins i tot poden permetre la creació d’un corrent crític i sempre podries justificar-te davant els teus antics companys dient que formes part del “sector marxista”, i que, en el fons, l´únic que fas es practicar l’entrisme trotskista! O no fan el mateix els teus companys de França i Anglaterra? No va fer entrisme el PCE, ordenant els seus militants l´afiliació al sindicat vertical franquista? D´on creus que li ve la influència dins el món obrer a Santiago Carrillo? D´anys d´estar amb els buròcrates de Falange, amb els hereus de José Antonio Primo de Rivera, de José Girón de Velasco i la tropa de vividors del sindicalisme oficial!
Em deixà bocabadat.
En aquella època esperançada, just acabat de fer el servei militar, era difícil imaginar que les organitzacions d’esquerra poguessin esdevenir oficines de col·locació, un racó per assegurar-te uns ingressos adients, la possibilitat de situar-te al capdamunt dels altres, ser “algú”, en la somorta vida provinciana.
Idealista fins al súmmum del súmmum, cegat per l´exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l´Estat, no em vaig preocupar gaire de la proposta. Reconec que no la vaig entendre. Il·lusos, pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l´Estat espanyol i malgrat que no ocupàssim les noves institucions, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents.
No érem solament els joves, els qui provàvem de bastir una nació lliure. El vell republicà, el professor Tierno Galván, tampoc escoltava els cants de sirena de la socialdemocràcia internacional. S´entestava a bastir un partit socialista diferent al d´Alfonso Guerra i Felipe González. Antifranquistes històrics com Julio Álvarez del Vayo, el comissari general de l´Exèrcit de la República, donaven suport als comunistes proalbanesos del PCE marxista-leninista. Ningú no havia abandonat encara el somni de bastir nacions sobiranes, repúbliques socialistes basades en la unitat obrera i popular!
Els cínics ens guanyaren la jugada.
El temps va donar la raó a l’amic Tomeu Ferret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!