Literatura catalana moderna - Illes

De silencis i marginacions ( i II)

 Per Miquel López Crespí, escriptor

De la problemàtica de l’escriptor català, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector dels Països Catalans, cada vegada més dividits, cada vegada més esquarterats per obra i gràcia no solament de l'”estat de les autonomies” sinó, també, i això és el pitjor, per part d’aquesta mena de comissariat reaccionari que malda per desertitzar la nostra cultura, en vaig parlar en els capítols “Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans” i “En defensa dels escriptors catalans”, pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l’obra d’alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.

La supressió de les veus d’alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L’escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d’agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l’AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L’autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s’afegia a l’estol d’intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d’abril de 1999.

La consciència dels fets que s’esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l’escriptor té por d’expressar la seva protesta. La solitària feina de l’escriptor, els anys d’aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l’escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l’ombra dels despatxos d’institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l’obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

Alhora que servils i tota mena de sicaris s’entesten en la marginaciò i destrucció de l’obra de determinats autors i malden per provar de dirigir la nostra literatura envers els paranys del neoparanoucentisme, enlairen tota mena de botiflers i intel·lectuals conformistes. Mentre s’oblida el mestratge i l’obra de Joan Fuster, Manel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Gonçal Castelló o Salvador Espriu, per dir uns noms, es reten eterns homenatges a coneguts col·laboradors amb el feixisme com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich i tants personatges semblants.

Com explicava el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003): “Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infraestructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut auténticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional”.

Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L’escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys de “normalització” borbònica, l’estat de les autonomies bastit damunt les cendres dels grans moviments socials i nacionalistes de la transició.

Per això mateix, acostumat a tota aquesta mena de campanyes rebentistes i de silencis, em feia certa gràcia constatar com, al cap dels anys, la feinada feta en aquest sentit per les camarilles neonoucentistes i els servils no havia servit de gaire cosa. Les desenes de llibres de poesia, narrativa, teatre i assaig eren en els prestatges de les llibreries. Tota mena d’enciclopèdies deixaven constància històrica de la seva existència i, el que era més important, una sèrie de grans intel·lectuals independents, lluny del servilisme i el control neonoucentista damunt la nostra cultura, començaven, dins de les seves possibilitats a rompre el cercle de silenci, la marginació que planava sobre la nostra obra i sobre la de tants escriptors catalans contemporanis.

Em referesc als articles que damunt la meva obra han publicat els més diversos intel·lectuals dels Països Catalans, treballs signats per Llorenç Capellà, Lluís Alpera, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Joan Buades, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Lluís M. Xirinacs, Pere Rosselló Bover, David Jou, Rosa M. Colom, Cecili Buele, Miquel Mas Ferrà, Eusèbia Rayó, Alexandre Ballester, Llorenç Buades, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Morell, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Miquel Rayó, Jaume Obrador, Bartomeu Fiol, Miquel Julià, Ignasi Riera, Ferran Lupescu, Vicenç Calonge, Olga Xirinacs, Víctor Gayà, Joan Triadú, Maite Salord, Maria Antònia Munar, Neus Canyelles, Albert Hernández, Teresa Gelpí…

La publicació del llibre Sa Pobla escrit per Rafel Ballester Riutort, Maria Soledad Cladera Méndez i Francesca Socias Mir amb la col·laboració d’Alexandre Ballester on, per a grata sorpresa meva, els autors em situaven amb els personatges destacats del meu poble, coincidí amb una de les acostumades campanyes rebentistes contra la meva persona per part dels lobbys d’extrema dreta falsament nacionalistes, els mateixos que enlairen i publiquen llibres sobre el corrupte polític del PP Gabriel Cañellas i un impresentable grupet de dogmàtics i sectaris excarrillistes. Aquests darrers, sempre són els mateixos, eren els que l’any 1994 iniciaren la campanya contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) que edità El Tall de mans del meu bon amic Lleonard Muntaner.

Les brutors en contra meva de l’extrema dreta falsament nacionalista i l’excarrillisme coincidien amb aquesta edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció “Personatges destacats” del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): “Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir “Madò Buades”, el polític Jaume Cladera i Cladera, i l’arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d’altres”.

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat “Personatges destacats” havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s’Albufera; de l’epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 – Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 – Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el “Capità Pere”, el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El “Capità Pere”, personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l’any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l’eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 – sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 – Palma 1904), de l’investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 – 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu “Sa Pobla”, en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: “Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l’epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l’arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera…”.

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t’adonis del que s’esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels “Personatges destacats” de la teva terra, no t’ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l’Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l’escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l’arquitecte Guillem Forteza…. Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l’Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d’aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d’aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d’una quarantena d’obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons “Verdera”, els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost…

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D’ençà 1969 centenars d’articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d’esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t’adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l’historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d’Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l’amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la “feina” i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l’historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de… quatre dècades! d’ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament… quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d’anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s’hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d’articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Dins aquesta línia de rompre, relativament, el mur de les marginacions i silenciaments es pot inscriure l’aparició de la veu dedicada a mi en el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que, sota la direcció d’Enric Bou ha editat Edicions 62 (2000). En les pàgines 409-410 podem trobar la veu que fa referència a la meva obra. Diu el Nou Diccionari de la Literatura Catalana: “López Crespí, Miquel (Sa Pobla, 1946). Narrador, poeta i autor teatral La seva obra s’inscriu en el realisme social, amb la introducció de tècniques experimentals. És un autor d’una extensa obra que ha obtingut nombrosíssims guardons. En el camp de la narrativa destaquen La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), Diari de succeïts de Mallorca (1990), Crònica de la pesta (1993), Vida d’artista (1995), Històries del desencís (1995), Estiu de foc (1998) i L’Amagatall (1999), entre d’altres. Històries per a no anar mai a l’escola (1984) s’inscriu en el gènere de la narrativa juvenil. També ha publicat els llibres Homenatge a Rosselló-Pòrcel (1984), Notícies d’enlloc (1987) i Necrològiques (1988). En poesia sobresurten Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996). Com a autor dramàtic anoten les peces Autòpsia a la matinada (1976) i El cadàver (estrenada el 1996). També és autor de l’assaig L’Antifranquisme a Mallorca. 1950-1970 (publicat el 1994)”.

Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d’agrair. Són molts d’anys d’anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.

Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, no hauria de sortir al costat de Vida d’artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s’ha de situar al costat del poemaris.

Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l’octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d’excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla ( de propera aparició). Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l’apartat de llibres d’assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.

Però potser és en l’apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d’obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d’Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l’any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l’escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l’any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d ‘un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s’arribaven a publicar”- al racó més ocult del diari. Evidentment l’arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d’Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d’un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l’obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.

Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d’una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s’ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l’el·laboració d’aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

La veu Miquel López Crespí diu: “López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel·lista. L’any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d’un sol acte escrita en homenatge a l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l’any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1974), L’any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d’Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d’Ara a qui toca?, premi Carles Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d’una obra dins la línia d’Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l’absurd francès i l’èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L’any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d’Adolfo Díez. Després va ser representada per Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L’acció d’aquesta obra, d’un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d’un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s’esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra. Amb l’obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Becket i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l’any 2000 és la publicació d’Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També a l’any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il·lusions i el posterior desencís de la generació del 1968, (AN) (RDV)”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!