Literatura catalana moderna - Illes

Josep Massot i Muntaner: el feixisme anticatalanista de Llorenç Villalonga i la literatura mallorquina de la guerra civil

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Un dels últims llibres de l’historiador Josep Massot i Muntaner és De la guerra i de l’exili: Mallorca, Montserrat, França, Mèxic (1936-1975) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2000). En el llibre hi trobam novament imprescindibles troballes referents al desembarcament de Bayo a les Illes i al paper d’Antoni M. Sbert en l’expedició a Mallorca. Hi són abundoses igualment les noves aportacions referents al famós assassí Rossi (el “Comte Rossi”); a l’important dietari d’una de les milicianes que vengué amb les tropes republicanes l’estiu de 1936 per a alliberar Mallorca. També hi ha informació sobre les peripècies personals de Carles Gerhard, el comissari de la Generalitat a Montserrat; i cartes i documents sobre l’exili de Mercè Rodoreda i d’Antoni M. Sbert, així com de les activitats anticatalanes de Joan Estelrich com a agent de Franco. Però potser el que particularment m’ha interessat més ha estat el capítol titulat “La primera biografia de Llorenç Villalonga” (pàgs. 227-232). Crec que és important perquè novament Josep Massot i Muntaner aporta elements per anar desmuntant tota la sèrie de falses hagiografies que determinats romancers poc escrupolosos han fet del famós personatge. El capítol reprodueix l’article que sobre Llorenç Villalonga aparegué a l'”Espasa”, Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana (suplemento anual 1936-1939, però que sortí realment el 1943), signat pel bibliògraf mallorquí Joan Llabrés Bernat (i que Massot i Muntaner atribueix al mateix Llorenç Villalonga). La publicació d’aquesta primera biografia ajuda, com dèiem una mica més amunt, a desmuntar una vegada més tota la mentida que s’ha anat bastint quant al caràcter “ocasional” del feixisme de Villalonga: s’ha fet i es fa l’impossible per dissimular la seva actitud anticatalana, el provat reaccionarisme cultural, l’evident migradesa de coneixements. Alguns aspectes d’aquesta supina ignorància ja varen ser destacats per Manuela Alcover en el seu imprescindible Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Documenta Balear, 1996).
Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit el seu missatge quan afirma taxativament que els historiadors seriosos no han de deixar-se enganyar mai per les múltiples cortines de fum llançades per aquell falangista de primera hora que va ser Villalonga; el qual, en dates tan allunyades de la guerra com l’any 1966, encara afirmava “estoy donde había estado en 1936”. Josep Massot i Muntaner comenta: “L’Enciclopèdia Espasa ens permet, doncs, de conèixer la cara que Llorenç Villalonga volia presentar d’ell mateix el 1943, ben llunyana de la que oferirà uns quants anys més tard, quan enlluernà alguns joves mallorquins i els enganyarà de dalt a baix, de la mateixa manera que s’esforçarà per enganyar els seus editors -ara en català!- i els seus lectors”. Important, la matisació del prestigiós historiador mallorquí, ja que seria d’innocents acceptar com a vàlides les mixtificacions amb què quatre aprenents d’investigador han volgut amagar l’autèntica personalitat d’un intellectual anticatalà, reaccionari (políticament i culturalment); d’un feixista ignorant, en definitiva. Fins i tot en aquesta “biografia” menteix Llorenç Villalonga sobre ell mateix! Diu Villalonga que havia estudiat a Barcelona i Madrid, i completat estudis a París i Roma. Se’n riu Josep Massot i Muntaner d’aquestes mentides quan encertadament afirma: “Val dir que Villalonga havia estudiat també a Múrcia i a Saragossa. Ens costa que va fer un curset a París i va viatjar a Itàlia, però sense estudiar-hi res”.
Ara bé, el que no és mentida en aquesta biografia d’autobombo ridícul és quan es defineix com a autèntic falangista i actiu impulsor del feixisme en els anys més tètrics de la sagnant repressió contra el catalanisme i l’esquerra mallorquina. Com diu el mateix Villalonga en aquesta autobiografia que fa signar a Joan Llabrés: “Al estallar el Alzamiento Nacional”, Lorenzo Villalonga, “sumado con estusiasmo a la causa de Franco, dió por indicación de sus jefes de Falange conferencias y charlas por radio sobre el fascismo”.

Un altre llibre de Josep Massot i Muntaner publicat ara mateix porta per títol Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Barcelona 2002). Com expliquen els responsables de les “Publicacions de l’Abadia de Montserrat” (l’obra ha estat editada en la collecció “Biblioteca Serra d’Or” d’aquesta prestigiosa editorial): “Aquesta obra presenta els aspectes més diversos de la guerra civil que va assolar les Illes Balears -i la resta de l’Estat espanyol- entre el 1936 i el 1939: l’expedició del capità Bayo, el paper de l’Església, la dura repressió de Mallorca denunciada per Georges Bernanos, la intervenció dels italians, el paper de Mallorca com a base aèria al llarg de la guerra i durant el primer franquisme, i el ressò de la guerra a la literatura mallorquina a partir de Blai Bonet i de Baltasar Porcel”.
En aquesta breu ressenya ens interessa parlar precisament d’aquest darrer capítol, el dedicat a la literatura mallorquina i les conseqüències de la repressió feixista a les Illes. En el capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d’escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot ens diu a l’inici del seu treball (pàg. 281): “Llevat de poemes escadussers -algun en català-, d’una novelleta del periodista manacorí Francesc Ferrari Billoch ambientada a Mallorca i d’alguna peça teatral, durant els anys de la guerra i de la primera postguerra els mallorquins de dreta i d’esquerra mantingueren un gran silenci, en bona part comprensible pel trauma que tot plegat havia representat, per la dificultat de publicar res en aquells moments i per la por fins i tot d’escriure unes vivències que poguessin donar lloc a denúncies i a persecucions, habituals en l’ambient enrarit de l’època”.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). Pere Rosselló Bover en Notes sobre la narrativa dels anys cinquanta a les Balears (Miscellània Joan Fuster) ja havia dit que és en les obres de Blai Bonet “on per primera vegada apareix retratat el món de la guerra i de la postguerra en les novelles dels escriptors insulars”.
També trobam aquesta influència en les novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala LLamp (1963), Els escorpins (1965), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flors (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i en diversos contes de l’autor d’Andratx. Josep Massot i Muntaner diu que en El cor del senglar (2000) “les referències a la guerra tenen més cos que en obres anteriors i són molt més incisives”.
Ens ha emocionat igualment el sentit recordatori de Guillem d’Efak i d’aquella històrica “Cançó de Son Coletes” que, amagada sota un “anónimo popular mallorquín del siglo XV” (per burlar la censura franquista) va ser tan útil per ajudar a forjar la consciència antifeixista dels joves mallorquins de finals dels seixanta.
Posteriorment s’analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L’abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a “famílies de vençuts”. Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l’exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. Cas semblant al meu pare Paulino López que també lluità amb les tropes republicanes al front de Terol fins que va caure presoner i va ser portat a un camp de concentració a Mallorca l’any 1940. La novella de Llorenç Capellà Un pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver, i en obres de Miquel Àngel Riera.
En l’apartat “El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera” Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) “la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca”, en paraules de l’estudiós de Montserrat. Però aquesta aclaparadora influència no acaba en Morir quan cal. En llibres com L’endemà de mai i Panorama amb dona (1983) també es troba l’eco d’aquests tràgics esdeveniments. Panorama amb dona continua essent una “paràbola” ben clara del Manacor de l’any 1936, on les allusions a la guerra es fan més clares i més dures.
També trobam informació d’Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d”exquisits’ i menfotistes que pugnen per controlar l’orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill de qui era president d’Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D’aquí la força d’obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l’esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes “El clot dels fems”, “El soterrani”, “En Melcion i sa cussa”…
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novelles referents a (o sota la influència de) la guerra civil són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d’ira a l’illa (1978), Adéu, turos, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d’Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l’Argenteria, 36 (1988) i la narració L’afusellament, Premi Recull 1972. Hi ha igualment un record per a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra. Josep Massot i Muntaner ens parla de l’obra El sol surt del crepuscle (1993) i de l’autor que “feia el servei militar al quarter del Carme de Palma i li tocà de prendre part en la proclamació de l’estat de guerra el 19 de juliol i en l’ocupació d’algunes dependències oficials i de la Casa del Poble, on veié amb dolor com els falangistes exaltats destruïen la biblioteca”.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l’obra de Pere Morey Servera i el llibre (Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d’alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L’illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d’enlloc (1995). Més endavant, en l’apartat titulat “La saga prorepublicana de Miquel López Crespí”, l’autor d’Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L’amagatall (1999), Premi “Miquel ‘Angel Riera 1998”, Un tango de gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L’allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l’obra teatral titulada El cadàver (1997) “referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder”.
Josep Massot i Muntaner diu de L’amagatall: “El talp que López Crespí presenta a L’amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d’autenticitat. Com a les novelles anteriors, no hi manquen noms i cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”.
“La literatura de la guerra civil a Mallorca” conclou amb referències a les novelles d’Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l’any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
…

En el llibre que comentam [Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Barcelona 2002)] i en l’apartat “La saga republicana de Miquel López Crespí”, Josep Massot i Muntaner escriu: “Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novelles dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l’escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l’oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L’Illa en calma (Ajuntament de l’Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d’un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d’enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d’estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
‘Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d’una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l’hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d’una miliciana de l’expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s’hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d’una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d’Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d’infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d’Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l’illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d’Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l’hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca collaboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l’ Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians…). (2)
‘Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l’autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L’amagatall (Mallorca 1999), Premi ‘Miquel Àngel Riera’ de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d’un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del ‘sostre’ de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L’allota de la bandera roja, Nissaga de sang- és ‘producte evident de l’empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l’oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l’enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (‘Pau Comas’)…’. (4) El talp que López Crespí presenta a L’amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d’autenticitat. Com a les novelles anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

(1) Fragment del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l’article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, “Quatre Illes”, núm. 4 (6-10 d’abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d’abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l’editorial Set i Mig, després d’obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d’un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d’anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s’hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l’expedició de Bayo i els estrangers que l’hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com “un cop contra els revolucionaris” de les “forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE” (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, “El Mundo-El Día de Baleares”, 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, “L’Estel”, núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d’una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), “Perlas y Cuevas”, 1 de gener de 1999.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!