Literatura catalana moderna - Illes
Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
28 d'abril de 2014
Sense categoria
1 comentari
EL PCE D’ESPANYA CONTRA EL PSUC DE CATALUNYA – JOAN COMORERA EN LA HISTÒRIA
EL PCE D’ESPANYA CONTRA EL PSUC DE CATALUNYA
Per Miquel López Crespí, escriptor
Al Principat, en els anys 40 i 50, la guerrilla antifranquista d’inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l’execrable “afer” de Carrillo en contra d’un dels dirigents del PSUC que més s’havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria i Carrillo. Es tracta del “cas” Joan Comorera.
Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l’autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).
Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d’articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: “Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que ‘quan les exigències de la lluita ho determinessin’ el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l’expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els ‘titos’ discrepants de l’ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d’igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE”.
En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l’eliminació física del dirigent obrer català Joan Comorera: “En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: ‘El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación’.
La brutor del carrillisme, doncs, ja era evident en temps de l’heroica lluita de les guerrilles antifranquistes. Les successives direccions carrillistes que s’anaren succeint dins del PCE fins els anys setanta no podien al.legar ignorància per la seva col.laboració amb element tan nefast per la lluita popular.
Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:
“Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la ‘charca’. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrea y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre” (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).
La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l’emprada contra els trotsquistes a l’URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).
Joan Comorera i Soler (1895-1958)
Ressenya biogràfica elaborada per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP a Arenys de Munt
Féu estudis de magisteri. S’exilià a França 1917-1919, i desprès a l’Argentina. El 1931 torna a Catalunya i ingressa a la Unió Socialista de Catalunya (USC). Fou Conseller d’agricultura i economia amb el primer govern del President Ll. Companys (gener- octubre 1934). Per la seva participació en els fets del Sis d’Octubre de 1934, és condemnat a 30 anys de reclusió. En triomfar el Front d’Esquerres (febrer 1936), tornà a ocupar les Conselleries d’agricultura i economia. Fou nomenat secretari general del PSUC el 22 de juliol de 1936. Durant la guerra 1936-39, ocupà les Conselleries d’economia i serveis públics (1936), de proveïments (1936-1937), de treball, obres públiques, justícia i economia (1937).
[Continuar]
El gener de 1939 s’exilià a França, després a Moscou ( maig 1939) i l’agost de 1940 a Mèxic. Tornà a França el 1945. El 29 de gener de 1951 entra a Catalunya, detingut a Barcelona el 1954, és condemnat a 30 anys de presó. Malalt de bronquitis asmàtica i d’insuficiència cardíaca, mor al penal de Burgos de broncopneumònia al cap de 6 mesos del seu ingrés.
Des de la seva època de secretari general (1932) i president (1933) de la USC, junt amb M.Serra i Moret i R.Campalans, s’esforça per elaborar una teoria i pràctica política que fes convergir els interessos de classe amb les reivindicacions nacionals, una síntesi entre socialisme i catalanisme que exposa en el portaveu de la USC, Justícia Social .
Gràcies a les seves gestions, el PSUC el 1938, és reconegut com a Secció catalana de la Internacional Comunista, malgrat no tenir un Estat propi.
Entre el 1939-1940, passa uns mesos a Moscou, allí posa a punt els eixos de la seva formació formació política amb l’esquema leninista-stalinista del concepte de nació, i del dret a l’autodeterminació de Catalunya a partir del restabliment de l’Estatut de 1932. Defensava que la solució del problema nacional anava lligat a la lluita pel socialisme, que era part del problema de la revolució proletària.
J.Comorera, el 1949, proposava un programa de democràcia popular anticapitalista, que no fou acceptat ni pel PSUC ni pel PCE, el fet que defensés la llibertat nacional de Catalunya, li valgué l’etiqueta de “titista”,per tenir plantejaments propers al programa polític aleshores vigent a la Iugoslàvia del mariscal J. Broz, antic combatent de les Brigades Internacionals, més conegut com a “Tito”. Aquest mateix any com a resultat de no acceptar la subordinació del PSUC al PCE, J. Comorera és expulsat dels seus càrrecs i sotmès a la marginació per part dels aparells dels dos partits.
Després de la seva entrada a Catalunya el gener de 1952, J.Comorera edita a Barcelona 32 números de Treball, el primer publicat el 15 de gener de 1952. En un esforç per sintetitzar i difondre les seves tesis sobre la qüestió nacional, J.Comorera publica a cada número de Treball una secció fixa amb el títol de Desperta’t Catalunya. Us oferim el primer d’aquests articles d’una notable vigència i claredat política, que duu per títol:
Espanya no és una nació
Espanya és un Estat multinacional, monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febles.
La “unidad nacional” dels Reis Catòlics és una llegenda. Es van casar dos reis feudals i no pas dos pobles. En aquell temps, els pobles eren ajuntats, separats, esquarterats, pel bon voler de casaments i testaments reials. Els senyors feudals ho eren tot, els pobles no eren res.
Amb els diners del reialme de Catalunya-Aragó, Colom organitzà l’expedició i descobrí el Nou Món en nom d’Isabel, reina de Castella, galanteria principesca de Ferran, rei de Catalunya -Aragó. I Isabel era i se sentia tan poc reina d’Espanya, que d’Amèrica en féu un clos tancat de Castella i prohibí als catalans el dret de comerç, navegació i emigració. “ Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, diuen que deien aleshores. Mentida! En la veritable història està escrit que la reina Isabel fou una dona ignorant, de misticisme histèric, sense substància històrica, i que el cervell del regnat fou Ferran, el “Príncep” de Maquiavel. Tant se val!
En la vulgar història domèstica espanyola, Ferran, de nissaga castellana, és “el catalanote” un subjecte esvaït, un príncep “consort”, no pas un rei igual, el qual desapareix com un titella de “gran guignol” en morir Isabel. No ho hem vist ara ? El règim feixista ha celebrat a so de tabals el centenari d’Isabel, la “forjadora de la unidad nacional”, la santa etc. Hem sentit parlar del rei Ferran? La premsa botiflera no en gosà dir ni un mot. Es la veu de l’amo !
“Tanto monta…” Sí, però tu cavall i jo cavaller!
Espanya és un nom que feta abstracció de l’Estat, no diu res, no és res. En canvi són realitats històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia…,les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l’Estat espanyol, Espanya.
Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. I perquè la Nació és superior a l’Estat, aquest, instrument de la classe dominant, desapareixerà en el procés d’una civilització sense classes, justament quan la Nació assolirà la plena maduresa.
Així, si l’estat va contra la Nació, ens devem a la nació i hem d’anorrear l’Estat opressor.
Els catalans som, doncs,absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconegui l’exercici lliure del dret d’autodeterminació, inalienable i imprescriptible. (Web Llibertat.cat)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre este político y su sucesor Rafael Vidiella léase el capítulo XV del libro de Enrique Castro, fundador del V Regimiento, ” Mi fe se perdió en Moscú”.
Explica actitudes y aptitudes de ambos de mucho interés…