En Lois, com a bon galleg, no viu enlloc, sempre
esta camí d'una terra a l’altre, anant cap a casa seva. En Lois podríem dir que viu al parc “sensenom”
a una zona rica de Barcelona. Una de
tantes, no et creguis pas,les aparences
son nomes això: aparences, diu ell. Em dinat plegats un parell de vegades, bocates de
bar, cerveses tèbies, cafès amb gel i em viscut alguna aventura que altre. La
història del Lois és la historia tòpicament típica d’aquest tipus d’histories
però no per això menys sospitosaque
alguna de les que poden explicar-te alguns d’aquells en que confies cegament:
robatori de documentació, robatori de maleta, pallisses, mala fe, ...i l’altre cara de la moneda: alcohol, mal
d’amors, una pèrdua rere l’altre sense
temps de recuperar-se. Aquesta
tarda desprès de fumar-nos un paquet de tabac (el meu), i de comprovar un
diumenge més, que les peces, que ha anat recollint dels oblits al parc durant
la setmana, que exposa esteses a la gespaa l’espera d’una propina, han tingut l’èxit de sempre. (cap) Aquesta
tarda, hem exercit de quixots. Un
grup de noies que pel torrat de les seves pells blanquinoses probablement eren turistes
i, que per escàndol de la bona gent del barri sense nom, s’han tret les
samarretes i han pres el sol sostenidors al vent, s’han quedat adormides acaronades per la calma de la tarda. No han pogut
veure, ni sentir, com apareixent entre
els matolls i reptant al damunt de la gespa un parell de nois s’acostaven a les
seves coses. Aleshores
en Lois com sacsejat per un tro agafant-me del braç ha cridat: anem! Jo he
saltat al seu darrere el més ràpid possible; però no ha calgut fer cap acció
heroica: els lladres han fugit immediatament i les noies s’han despertat
mirant-nos amb cara d’ensurt. Una
d’elles que segurament recordava el fals somriure dissimulat que he fet quan en
treures la samarreta em creuat les mirades envermellint-me el rostre, ens ha afusellat
amb el gest i instintivament, d’un salt, em reculat fins tornar al nostre lloc. Poca
estona desprès de marxar quan ja m’acomiadava d’en Lois una d’elles s’ha
acostat i en ha portat dos gelats de xocolata. “La bona obra del dia” ha deixat
anar en Lois. No se si es referia la seva o la nostre, tanmateix no he pogut
preguntar-li, aquesta setmana ha canviat d’aires.
Es va fondre. Es va fondre, com es desfà la llum de la tarda en el port. Les darreres barques arribaven poc carregades. Algun llobarro i poqueta cosa més. Morralla. Moviment al port, pescadors fumant, mercaders, turistes, bicicletes. I entre tant ella es fonia. Es fonia lentament, fent callar la tarda.
Caminava de cos al vent, trencant-lo, com una bellíssima onada humana, majestatica. A contracorrent els cabells es desfan a l’aire fred, humit, salat, fosc, mentre la sorra infinita s'esten fins un horitzó de núvols trencats, només, per la mar fosca i un rastre de llàgrimes: Tremolava, tremolavem.
Tremolava el fred en els cames, tremolava el fred i jo, amb les mans a la butxaca vaig comprendre aquell dia, i no un altre, que la havia perdut per sempre. Justament aquell dia, justament aquella tarda, i no pas cap altre. I ens varem fondre per sempre, com es fonen les paraules en les parets del silencis.
La llum del carreró es groga, groga emblanquinada
de lluna, i la nit és buida, buida com l’absència o els silencis del silenci.
Els mots rellisquen i sense voler es fan metàfores. I jo,avui.. Avui t’he trobat tal com eres fa uns anys, asseguda
a l’escales de la plaça fugint del sol amb els cabells curts, retallats i la teva
pell de gitana olivada embellint de reflexos la tarda. Llegies
poesia, llegies poesia i jo en els teus ulls negres la reconeixia. El blau morat del teu vestit
donava sentit a aquest Madrid que s’adorm en els meus dits que et recerquen.
Que fàcil desfàs el temps, encara, que fàcils els
dies,el minuts, les hores.
Passeig del Prado, fa fred, i , tot sembla indicar, que vol ploure. He deixat de caminar pel pas central, que utilitzo per fugir del tràfec dels que descobreixen el passeig per primer cop per la dreta i dels que s’aturen, en filera,a ferla foto de rigor de la façana del caixaforum.
M’aturo de cop, veig de lluny un noi fa una copia d’un dels meus quadres més estimats. Mira el cel, presagi de pluja, i pinta. Creuo el pas de vianants intrigat i en quatre passes ja el tinc al meu davant. Pinta en fusta i ho fa de memòria a pinzellades entre furioses i càlides com ho faria el mateix Munch. Em relaxa aquest gest pausat i enèrgic, la veritat és que estic saturat d’art empresonat en parets de museu, desordenat, excessiu.
No triga en vendre’m el producte, em demana 45 € per la taula pintada. La veritat (això encara no ho comento) és que esta fent una copia excepcional. Li responc que no arribo al preu ni de conya i el seu somriure sembla entendre que n’estic dient la veritat. Sense marc, la fusta pintadai prou, pot quedar-se en 35 €.
N’estic d’acord, i em convida a fumar. Em moro de ganes de comentar la meva emoció al davant d’aquesta obra, de com en mig de una obsessió en l’explicació de la pintura alguns han intentat incorpora-hi la llum jugant amb totes les seves formes, i d’altres ens han fet emocionar amb les formes sense llums. Em moro de ganes de parlar de com el so entra en aquest quadre amb les seves pinzellades i ens arriba a nosaltres. Tinc una bona amiga que afirma que pots sentir la musica sense les orelles, Munch, mentre fumem omple de so aquest quadre.
Fins i tot, si en dona temps, penso, podríem parlar de l’obsessió malaltissa de Picasso ambla tridimensionalitat de les seves dones. Ara, em comenta, cal fixar-ho amb una capa de laca. Com que el paio sembla que només parla amb els pinzells i em fa un bon preu el convido a una xocolata calenta del Starbucks mentre s’asseca la laca i , per fi!, encetem la conversa. Per penjar-lo em recomana utilitzar una silicona especial que tenen a qualsevol ferreteria.Com que no entra al drap de la conversa decideixo ensarronar-lo amb la qüestió següent. Esta be això que em dius de penjar el quadre però tenint en compte les seves característiques ( i aprofito el moment per fotre-li tot rollo de l’art a l’espera de les seves respostes...) quin lloc creus que és el correcteper penjar-ho.El problema serà trobar un bon lloc a casa. No t’atabalis, respon, breu i concís, jo empre he pensat que aquest és un quadre perfecte per un bany.
He nascut el segle vint,tots el morts que havien de morir per mi ja s’han desfet en cucs inflats de sang. He nascut al segle vint,totes les llàgrimes que he fet vessar en nom de les meves banderes ja estan seques, cobreixen, com boira seca algun camp ple de oblits en tombes plorades per vídues vestides de blanc, de gris o de negre.
He nascut al segle vint el vent ja no porta respostes. No te respostes.
No espereu ja que mogui ni un dit per prémer un gatell oxidat. Ressec.Buit. Fastigós.Comprat. Venut.Beneït.
He nascut al segle vint.Totes les morts posibles ja estan comeses i el vent, mai més portarà respostes.
Soc mala gent. Tinc un costat fosc. Hi ha parts de
la meva vida que nomes jo vull recordar. (però ne regrette rien, per suposat!!)
Soc mala gent. Tinc draps bruts, paraula. (i plats
també, com diuen els meus amics només els rento quan els necessito)
Soc mal gent, i fotudament contradictori en qüestions
tant simples com el tabac, per exemple.
De fet tinc tants motius per sortir de l’armari que
gairebé son ells els que em foten fora. Potser hauria de fer-ne una confessió
publica a l’estil dels nous sacerdots de la nova moral, qui sap?
Tinc tants pecats a l’esquena.. però cap tant
contundent com el que vaig descobrir-me ahir sentint el molt honorable consol
de la molt honorable Xina a la molt honorable ciutat de Barcelona quan em, ens,
va definir com a terrorista sanguinari.
Jo obedient com soc (un altre pecat sense dubte)
acabaré per creure-ho. Així que ja sabeu amb qui us hi jugueu les mongetes,
Vaig viure en un buit, un forat, una absència de llum, un lloc sense somriures, si més no reals. Una cançó feta de silenci no desitjat, un soroll del no res. Vaig passar un temps, crec, passejant en aquest espai no sòlid, posant adjectius als dolors, a les punxades traïdores dels records i les bufetades de les absències.
Vaig estar tant de temps perdut que, a cops, no encerto a trobar-me.
Potser soc, només, un dibuix de llum blanca en el fons blanc que pinten les lletres sense rumb, sense rumb. Sense rumb aparent.
Tothom sap de tot: operacions de vesícula, control de transit, art en sentit ampli i política en general. Els dolors lumbars precedeixen als còlics, els carrils ràpids son massa lents, imatge en moviment i art autèntic son copia de la realitat, els catalans son austers, els gallecs estranyament estranys, els andalusos dotats innatament, com els gitanos, d’un sentit especial de la festa...
Em sobta, en mig d’aquest soroll enciclopèdic acompanyat d’un televisor de mides estratosfèriques intentant emmudir les converses privades convertides, a crits, en publiques, que ningú s’adoni del veritable miracle del dia: les tapes, de veritat, son collonudes.
Maleïda sigui la mort; la meva, la teva, qualsevol, totes.Maleïts siguin els absurds que acumules, la remor que multipliques.
Maleïda aquesta absència pressentida que desfà els ponts i buida els rius.
Maleït aquest hospital que t’acull i tanca el mons, els noms, els dies, les finestres.
Que s’encenguin els llums que tanquen les finestres i aleshores despullin els objectes de les seves disfresses, que les coses esdevinguin el que son, coses, i les llàgrimes intentin donar-nos un sentit impossible.
Ara, ell temps se’ns trenca com el vidre glaçat del gel que et precedeix. Maleïda siguis.
Ja m’ha passat dues vegades.... en el moment d’afegir una imatge en un apunt publicat el dia anterior es penja el sistema i perdo el text i la imatge. Misteris de la informàtica.
No tinc l’hàbit ordenat de desar els apunts en alguna carpeta així que si es perden es perden en algun lloc enigmàtic de la xarxa.. en algun forat negre on deuen anar a parar tots els texts perduts.
Deu ser com una mena d’infern on milers de banyuts vestits de lycra vermella amb forques punxegudes i amb el rostre del Gates torturen a tots els que l’hem maleït algun cop. ( “no diràs el nom de deu en va...)
Només em dol perdre el comentaris que la gent que estimo em deixa. Perdoneu...
Fa temps que el vent no porta respostes i no trigarà en arribar el jorn que no porti ni tant sols preguntes. Es desfan els núvols i malgrat tot segueix caient alguna gota despistada que mulla les vostres esquenes.
Es fa de nit, la darrera llum de la darrera finestra tanca. Una mare observa aquesta abraçada eterna i només deixa d’acariciar-vos amb la mirada quan una turista insisteix en saber que significa el monument. La dona es gira pacient i explica amb tendresa i ràbia continguda el passat i el present de la vostre historia. La violència dels fets, la unitat de la lluita, la violència jurídica que permet que els assassins passegin lliures i la unitat en l’oblit que alguns semblen imposar-se. Mentre parla vehement el seu fill que acaba d’arribar amb una pilota la mira amb tots els sentits segrestats i li pren la ma amb força. Finalment intervé un tercer vianant que recomana als turistes una pel·lícula on podran conèixer els fets. El cine interpreta la història.
Ells apunten el nom i disparen el flaixos. Bufa el vent en el marbre fred de les absències, bufa un vent que no porta respostes. foto: Monument en record dels advocats i sindicalistes assasinats. Atocha
Passejo per un Madrid saturat d’oci.Privilegis de treballador públicafavorit per la carambola d’acabar tenint un amic com a jefe. M’escapo dos dies a la capital de l’imperi per poder visitar els picassos que Picasso volia propis i que fugint del mercat han acabat presoners en el mercat dels museus (i d’uns quants Modigliani que la baronessa ens deixa veure, previ pagament) Catorze hores de museus.... Em tortura, literalment, aquesta catarsi però em tortura molt més preguntar-me pel sentit de l’art. Sempre acabo assegut en el algun racó dels museus observant a la gent que observa les obres, analitzant-ne els comportaments, les reaccions.. amb l’estúpida pretensió, inconscient al menys, de creure’m jo mateix fora de l’escena. Aquest mal hàbit m’ha permès records impagables com el d’escoltar en ple parc de Vigelanda Oslo un turista resumint l’esforç tràgic de l’autor en comunicar l’evolució de les edats de l’home i la dignificació de la bellesa de la vellesaen un : “es igualito que el valle de los caidos” o acabar aprenent, a cops de colze, que els japonesos surten de viatge amb un entrenament especial que els permet estar sempre en mig de qualsevol pas físic circulant sempre en direcció contraria a la teva d’una manera tant hàbilmentcombinada que impedeix qualsevol intent d’avançament so pena de patir un, educat, copet on calgui. Em tortura, ahir, avui, el sentit de l’art i Picasso ha aconseguit afartar-me. Em rendeixo per avui. M’adono que la nit m’ha caigut al damunt i que Lavapies de matinada no és ni fosc ni clar. Al meu davant, a uns quinze metres una figura s’ajup i pren alguna cosa del terra. Quan arriba a la meva alçada obre una boca enorme, amb unes dents blanques enormes i es cruspeix d’una queixalada un pastis, immens, de xocolata. Em somriu i cluca l’ull. Estem sols en un Madrid que aviat despertarà. Em tortura, ahir, avui, el sentit de l’art. Les mascares de la ficció han aconseguit afartar-me. Quatre passes més endavant descobreixo perquè el desconegut s’havia ajupit. Una capsa de pastissos de marca americana mig aixafats que algú ha llençat apareix sota els meus peus. M’aturo clavat a la vorera i giro el coll molt poc a poc, el desconegut, carrer avall s’ha girat i amb el polze aixecat em somriu. Em tortura no poder trobar l’eina que pugui expressar aquesta barreja de ràbia i tristesa que m’envaeix. Demà tornaré a visitar Picasso a la recerca de respostes. foto Albert Torrents (si, si, esta moguda... jo també ho estava...)
Sento tambors de guerra, arreu. Procuro no escoltar
la radio. Procuro
no llegir els diaris (ni tan sols de reüll en els veïns de l’autobús) La televisió
ja fa temps que ha emmudint a casa meva. Però tanmateix sento tambors de
guerres. Tambors de guerres. Tambors de guerres.
La bellesa pot ser malaltissa. Una emoció d’aquestes
que anomenen estètiques pot contenir cops amagats, cops que ni esperes nio desitges
rebre. Es tracta d’un bon càstig, d’un excel·lent càstig, merescut, per a un
vampir emocional torbar-se sobtadament xuclant sang corrupte.
Que cal fer en una situació com aquesta es demana
el vampir emocional. Cercar nous camins que condueixin a la neteja de les
ferides, cercar noves rutes que adrecin a la desinfecció de les nafres?
Conec el vampir i se que acceptarà voluntàriament qualsevol
càstig excepte l’abstinència. La seva naturalesa no l’hi ho permet.
He
visitat cases amb portes de fusta blava podrides pel mar obertes de bat a bat,
hi he penjat llençols bruts per espantar els voltors i m'he deixat bocins de
pell a les parets de calç bullint sota el sol fugint de la mort, i de la vida. He dormit en les coves
de la por acaronat per onades negres cobrint-me amb el matalàs tou, brut,
humit, calent d'un altre cos que no estimava. He mastegat deixalles
d'esperances espremudes ofegades pel fàstic més humà. M'he mastegat les
pròpies. Les alienes. He viscut a l'escull del port on es trenquen els somnis,
on rebenten fins extingir-se un rere l'altre, un rere l'altre. Enllà la pedra
tossuda no coneix motius pel dia, ni per la nit. Enllà he recollit
les restes esmicolades de tots els somnis i sense possibilitat de reconèixer-les
he retrobat, per perdre-les sense adonar-me, les esperances pròpies. He
recorregut els racons dels bars més foscos i n'he estat el cambrer i la puta,
el borratxo i el policia, el xulo, l'home de pau, el penjat i el carterista. No
conec licor que no conegui ni sexe que em sigui estrany. De totes les misèries
possibles el meu cor en porta un rastre. De totes les vides possibles no he
dubtat en triar-ne la pitjor si he tingut la oportunitat, he patit tots els
dolors triables... I tanmateix el dolor pitjor es no saber consolar-te amic.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
T'he inventat, lentament, com una baldufa de sorra que es desfa en mig del desert.
