Moreno i companyia

Coses dels Moreno

14 de juny de 2019
0 comentaris

El ‘show’ d’un cardenal celtibèric

EL SHOW D’UN CARDENAL CELTIBÈRIC

Josep Monferrer i Guardiola

Com de costum, avui dimarts 28 de maig de 2019, em prenc de bon matí l’habitual cafè amb llet a la cafeteria del costat de casa, mentre llegesc els dos exemplars de la premsa capitalina del dia, Levante-El Mercantil Valenciano i Las Provincias. En l’abundosa informació que aquest darrer publica sobre els actes oficials en homenatge a l’equip de futbol de la rata penada, relacionats amb la consecució de la copa del rei dissabte passat a Sevilla, em crida l’atenció un article signat per J. Carlos Valldecabres.

Porta un titular ben cridaner: Sois humildes… no como otros, paraules del senyor arquebisbe de la ciutat, dirigides als jugadors del València C.F., que va pronunciar durant la visita llur a La Geperudeta. Em sorprèn la indefinició d’aqueix enigmàtic otros, cosa que em fa enraonar un poc, tot i que no massa, sobre la identitat de les persones a què es referia sa eminència reverendíssima, el cardenal Cañizares. Qui són els otros? Sense dubte, els antònims dels humildes; o siga, els orgullosos. No cal recórrer a complexes hermenèutiques ni a exegesis inextricables per arribar a la conclusió que anaven referides als culés; dit en altres paraules, als perdedors del partit. Si realment va ésser així, per què el purpurat no va mostrar més valentia i va dir-ne el nom, en lloc de limitar-se a llançar la pedra i amagar la mà? En cas contrari, fóra convinent una clarificació; si més no, perquè per tal d’exalçar els uns, no cal humiliar els otros, només que siga per omissió. I això ho entén tothom, inclús les persones de gambal curt.

En el parlament del monsenyor utielà s’hi detecten coses de més calat teològic que no pas l’efectivitat d’uns puntellons a un baló de cuir sobre la verda gespa. Diu el prelat esmentat: Vi que la Virgen os iba a proteger. Si fem cas a la literalitat de la frase, ens trobem davant d’un visionari. Però, la va veure realment? Hem de creure’l? Siga com siga, el purpurat afirma: le pedí a la Virgen del Rocío que ganáseis. Fet i fet, dóna a entendre que el poder fàctic de la Verge s’estructura en una mena de compartiments estancs, d’extensió autonòmica per dir-ho d’alguna manera, on les diverses advocacions de la Verge es reparteixen el territori de protecció i d’acció benèfiques. Per això, a Sevilla estant i jugant-se el partit a l’Heliópolis, el camp del Betis, potser hauria estat més adient invocar La Macarena, la popular verge de la ciutat, perquè la Geperudeta, per valenciana i forastera, hi pintava ben poc per aquelles contrades, i molt menys encara la Moreneta montserratina, que havia de descartar-se, ja que hom no podia refiar-se’n, a causa de la presumpta parcialitat en favor dels otros; se suposa que per allò d’ésser tan separatista com els culés.

Tanmateix, en aquesta problemàtica d’un hipotètic aldarull o “conflicte marià” entre les verges de Sevilla, València i Barcelona, el senderi del cardenal va optar per un peculiar criteri més que salomònic, perquè, a l’hora de triar-ne una, va prescindir de totes, la sevillana, la valenciana i la catalana, i es va decantar finalment per la del Rocío, l’advocació almontenya que gaudeix de més rebombori mediàtic a la terra de Maria Santíssima. Així, de rebot, evitava in radice qualsevol possibilitat de conflicte entre unes verges, que qui sap si s’haurien toflat pels assumptes del baló. Sort que en aquell hipotètic enrenou no se li va ocórrer inclinar-se per l’Almudena, la madrilenya centralista. Hauria estat “el colmo”.

Situats en aquest punt, o siga rebus sic stantibus com dirien els escolàstics, i vista la victòria dels humildes sobre els otros, no s’ha de dubtar que l’advertència del monsenyor als jugadors del València: Si no venís con la copa, no vengáis –a la basílica de la Verge–, va assolir efecte, amb resultat més positiu que no pas l’aconseguit per les instruccions valverdianes de l’entrenador dels orgullosos. Sense dubte, s’ha de reconèixer que, ara per ara, el verb d’un cardenal segueix pesant molt, tot i que els mots del senyor arquebisbe manifesten que parlava sense haver reparat en el fet que els tractadistes marians mai han esbrinat ni albirat si la Verge és o no futbolera, ni tampoc mai han donat catra sobre l’actuació mariana com a fan d’un equip. Sembla, doncs, que històricament Santa Maria no ha tingut gran relació amb l’univers balompèdic, encara que, si es fa cas de la paperassa de Gonzalo de Berceo o a Las Cantigas de Santa María del Rei Savi, es detecta una certa intervenció mariana en el món de la tauromàquia, ara tan denostada.

Com que el monsenyor valencià sovint té el costum de mesclar política i religió, no ha de sobtar massa la barreja que fa de puntellons i devocions, en un plantejament doctrinal als antípodes del rigor intel·lectual del seu amic, el teòleg Ratzinguer, que l’any 2006 el va fer cardenal, essent papa amb el nom de Benet XVI. La consistència doctrinal que hi vessa s’apropa més a la del Sermó de les caïretes que no pas a la densitat de la quadrícula mental de l’antic arquebisbe de Munic; per això em pregunto si, en cas d’haver-se produït el resultat contrari, és a dir la victòria dels culés, mossèn Joan Josep Omella, l’arquebisbe de Barcelona, cardenal ilercavònic per la seua condició de nascut a Queretes (Matarranya) quan encara era bisbat de Tortosa, haguera actuat igual i predicat un sermonet paregut.

En el reportatge fotogràfic que il·lustra el text, don Antonio Cañizares apareix abillat amb ornaments episcopals al bell mig dels futbolistes; una estampa digna de figurar per mèrit propi en una antologia de Carandell. Aital imatge, tot relacionant-la amb les frases de la prèdica clerical, em va rebaldir per la closca on, tal volta per associació d’idees, la capa pluvial es va convertir en un vestit de faralaes almontenyes i la mitra en una mena d’esponerosa flor sobre el cap del celtibèric cardenal d’Utiel.

Ideologies preconciliars a banda, qui sap si d’ara en avant a algú se li ocorrerà incloure als manuals de teologia un escoli titulat Mariologia canyissaresca del puntelló; si a mà ve, l’excursus theologicus de l’autor del pietós fervorín, on rau un clar protagonisme del baló, mereix passar l’antologia de les bajanades, de la trivialitat, i fer costat al també conegut com a Sermó de la bresquilla, perquè aquesta, la maldesida bresquilla del paradís homilètic, sembla més adient al baló. Només que siga per la seua esfericitat.

Bé pot ser que aquestes línies hagen induït el lector a pensar que l’autor és un fanàtic culé; res més lluny de la realitat. Per això, fa confessió pública de fe valencianista des de mitjan segle passat, quan l’alineació del València començava d’una manera prou semblant a la de la declinació llatina del pronom relatiu amb un peculiar qui-que-qui, corresponent a Quique, Quincoces, Monzó, Sócrates… Soci temps arrere del club de Mestalla, s’ha vist honorat amb l’amistat del mític estendard del valencianisme històric, Tonico Puchades, i s’ha relacionat amb Vicent Asensi, qui amb Epi, Amadeo, Mundo i Gorostiza formava la denominada delantera eléctrica, el millor quintet ofensiu de tot l’estat per aquelles calendes. Finalment, per si tot açò fóra poc, vol afegir que va col·laborar força en l’aparició del llibre Camp de Mestalla. 75 aniversario. Recorrido por la historia, com reconeix Paco Lloret, el seu autor, en amable dedicatòria: A Josep Monferrer, amb afecte després d’haver treballat junts durant un any. T’agraesc molt sincerament l’esforç i l’ajuda que m’has donat per a fer aquest llibre. Paco Lloret, València, 3-XI-98.

De manera que, de culé, res de res.

Que la Verge ens protegisca, a tots. Segur que ho farà amb exquisida imparcialitat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.