Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

22 de juliol de 2017
0 comentaris

A la intempèrie i sotmesos a una ventada implacable


És un fet que l’ ús, remarco, l´ús, del català -tant a nivell formal com informal, entès en aquest cas com a element de comunicació quotidià, espontani i general- no avança de manera suficient -en el millor dels casos- i , el que és pitjor, sovint, en determinats àmbits, retrocedeix. Evidentment, els canvis duts pel procés de globalització en què ens trobem immersos no hi són aliens; uns canvis en tots els ordres: demogràfics, en els desplaçaments, en les formes de treball, en la generació i consum d’informació, comunicacionals, homogeneïtzació i empobriment culturals -en el sentit ampli del terme-, i no sempre positius, i que, a més, quasi mai es posa en qüestió el “nucli dur” del sistema i l’ “stablishment” econòmic i polític, malgrat intents poc efectius i banals en el seu populisme esbiaixat que, al capdavall, acaben amb la fagocitació dels suposats nous líders per part del Poder.

Com apuntàvem, un dels efectes més nefastos que comporta aquest procés és l’homogeneïtzació cultural i lingüística, indestriable de la infantilització i de la col.locació en una posició de submissió i d’acceptació acrítica de les consignes provinents de les elits d’àmplies capes de la població. Així no ens hauria de sorprendre, com afirma la lingüista Carme Junyent que es prevegi que un 95% de les llengües parlades actualment desapareixeran en el S. XXII, en un procés paral·lel a la contaminació generalitzada del planeta i a la consolidació del canvi climàtic. Precisament, Junyent és una de les poques veus autoritzades que gosa dir que “el rei va nu” i posa en qüestió aquells informes oficials que afirmen que  tot va bé, quan justament la realitat que es percep al carrer ens diu tot el contrari, ja que per primer cop els catalanoparlants són minoria al seu territori, i molts dels que el tenen com a primera llengua -especialment en les generacions més joves- no el fan servir tot el que caldria, tot posant en evidència la manca d’efectivitat de l’anomenada immersió. Hi ha, però,  “coses que no es poden dir gaire fort”, malgrat ser palpables o del més absolut sentit comú, ja que contradiurien la veritat oficial -i, evidentment , interessada-., per damunt de cofoies i esbiaixades enquestes i interpretacions  promogudes i recolzades des de les institucions. Així, per Junyent,“quan els parlants no en fan ús i, a més no són majoria, ens trobem amb una llengua en procés d’ extinció”, i  no s’ està d’ afirmar: “Quan ho dic del zulú em donen la raó, quan ho dic del català sembla una provocació” (SIC)..

Si pensem que fins i tot estats consolidats tindran dificultats per preservar les seves llengües, com no les haurem de tenir nosaltres que no disposem de l’ instrument estat! Un instrument que fa aigües i en força aspectes es revela desfasat, però tanmateix encara necessari, tot i que no suficient . A hores d’ara, però, ja no es tracta dels vells estats nació decimonònics, sinó dels seus successors, que d’una forma o altra han mutat -uns més que altres- per adaptar-se a les noves circumstàncies i poder ser permeables i còmplices dels actuals poders econòmics..

Malgrat els inconvenients els estats encara resulten imprescindibles en molts aspectes; per tant, aquells grups humans que no disposin d’un estat al darrere ho passaran molt magre i estaran abocats, d’una manera o altra, a la seva assimilació i a la pèrdua de característiques culturals i lingüístiques, substituïdes per les dominants als estats on són inclosos, o, fins i tot, per un poti-poti global pseudoanglosaxonitzat, el qual, també, tanmateix, pot afectar la suposada cultura dominat estatal… Per posar un exemple, als Països Baixos la cultura i llengua pròpia és en perill per la penetració generalitzada de l’ anglès i de certes formes de vida, però ensems la cultura frisona, que tradicionalment havia estat subordinada a la neerlandesa també és sotmesa al mateix procés de fagocitació que la neerlandesa, és a dir, a una doble fagocitació!

Malauradament a la nostra nació arrosseguem el gran dèficit de no tenir estat, ja que les suposades capes dirigents quan fou l’ hora de consolidar els estats nacions no saberen o no pogueren -o, el que es pitjor, no volgueren- fer-ho. I així ens va, i així ens trobem, en molts aspectes en plena intempèrie i sotmesos a una ventada implacable, i per a protegir-nos-en ,com a molt només disposem, ara per ara, de febles tendes,  quelcom que alguns conciutadans no volen admetre …

Joaquim Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!