Bloc Tibidabo

Amb el mot “ambició, passa una mica com amb “depressió”, és un mot que es fa servir habitualment, però d’una manera frívola i superficial, sense sospesar-ne el significat, el qual, a més, pot ser ambivalent. Una ambivalència fomentada, certament, des dels poders mediàtics que mouen els fils d’aquesta societat. És un mot que, tal com s’aplica avui dia, especialment en l’àmbit publicitari, duu adherits una sèrie de significats implícits i, de la mateixa manera que en caure una pedra damunt un estany d’aigües tranquil·les es produeixen ones concèntriques, quan des dels omnipresents mitjans de comunicació (SIC) de masses es pronuncia el mot “ambició” s’activen en els circuïts cerebrals una sèrie de pulsions, objectivament d’allò més primari, egoista i insolidari. En aquest cas es tractaria d’una ambició insana orientada a “tenir”, en contraposició a “ésser”, una dualitat sobre la qual reflexionà a fons Erich Fromm, per a qui, per a “ésser” veritablement no calia supeditar-se a cap realitat material, la qual no seria més que un parany que ens encadenaria i alienaria, en contraposició a la veritable llibertat -entesa  com a perfeccionament espiritual- que dóna “ésser”.

L’ ambició sana, a diferència de la negativa, es confondria amb la superació personal, en el sentit de cultivar la perfecció moral i ètica i el coneixement en l’àmbit personal, lluny de l’acaparament de béns materials o de la subjugació d’altres éssers humans. En canvi l’ambició insana estaria íntimament relacionada amb l’exercici del poder, econòmic o polític, i també, en aquest darrer cas, fins i tot a través del saber -el saber oficialitzat-, tal com mostra Foucault, creador    -significativament- del concepte “saber-poder”.

En concret, els béns materials i, o, els càrrecs, en les superestructures de poder, simbolitzarien l’assoliment de les ambicions malsanes, i serien els instruments a través dels quals molts “egos” malvats, sinó patològics, obtindrien satisfacció. En canvi, a la persona moralment superior aquestes cristal·litzacions concretes de certes ambicions no li diuen res, si de cas en algunes ocasions les poden arribar a considerar no un fi en elles mateixes sinó un mitjà per aconseguir finalitats superiors, tant a nivell personal com a nivell social. Una satisfacció que, ben sovint, no serà entesa pels éssers humans més primaris, orgullosos del seu propi materialisme, en una nova versió de l’horaciana “aurea mediocritas”,  però desequilibrada i mancada de lirisme i conformitat virtuosa,  basada en l’alienació i el menyspreu de  l’altre.

Per tant, molt de compte amb l’ambició, que no ens donin gat per llebre: tant pot ser una apel·lació a les qualitats més sublims de l’ésser humà com als aspectes més obscurs d’aquest;  depenent, però -això ja seria tema per a d’altres divagacions-, de com sigui aquest ésser humà concret i les seves circumstàncies.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!