Bloc Tibidabo

Ara que torna a aparèixer, a rel del nomenament de monsenyor Omella, la qüestió dels “béns de la Franja” he cregut interessant recuperar aquest article,  publicat al seu dia en la seva versió original a “Temps de Franja”:

“” Una polèmica falsa i enverinada

És una opinió generalitzada que la qüestió dels “Béns de la Franja” no hauria de ser un “casus belli”, tot i que malauradament ha anat derivant cap a un conflicte enverinat . I, sense entrar a valorar la part de justesa que puguin tenir les reclamacions que s’han fet des d’Aragó, cal convenir que es podien haver formulat d’una altra manera i amb molta menys demagògia . En realitat aquesta polèmica no ha estat més que una cortina de fum, utilitzada molt hàbilment, per tal de desviar l’atenció dels ciutadans de qüestions mot més importants que els afecten en el seu dia a dia però sense la mateixa càrrega emotiva. Sempre resulta molt més rendible atribuir tots els mals a un malèvol i tòpic enemic que encarar-se amb la realitat i analitzar detingudament els “quès” i “perquès”. Com a mínim, aquesta manera d’ actuar comporta una gran irresponsabilitat, amb conseqüències imprevisibles i desagradables per a tothom.

Es tracta d’un contenciós viciat ja des del principi, que s’inicia amb els desitjos de l’ Opus d’aconseguir un bisbat a la seva mida. ¿I quin millor, sinó, que el de Barbastre, pàtria natal de don José María? I, a més, una presa fàcil, ja que estava en un estat bastant vegetattiu. D’aquí tota la història de l’annexió de les parròquies depenenrts de la diòcesi de Lleida, amb l’inestimable ajut de la jerarquia eclesiàtica espanyola i del Vaticà, la secular política anticatalana del qual arrenca des de la mateixa edat mitjana . Evidentment, la guinda final de tot el procés seria endur-se “els béns” a Barbastre, l’anomenada impròpiament “retrocessió”, mot que no correspon en absolut a la realitat, ja que el fet d’anar a parar a Barbastre implica que per primer cop en vuit-cents anys seran traslladats d’un lloc catalanoparlant a un lloc castellanoparlant.

I mira que en seria, de fàcil, la solució!: les obres de la Franja, a la Franja. Si hi hagués una voluntat de concòrdia l’assumpte ja s’hauria resolt, amb la instauració d’un museu a qualsevol localitat de la Franja, regit per una fundació amb representació de totes les parts en litigi. Perquè en el fons els habitants de la Franja en són els veritables propietaris, per damunt de títols legals. Aquesta seria una solució que no hauria d’incomodar el bisbat de Lleida ni la majoria de catalans -amb l’avantatge que no seria moralment impugnable per la part aragonesa-. De fet, les obres continuarien estant “a casa”, de la mateixa manera que les despulles de Pompeu Fabra a Prada de Conflent també continuen estant “a casa” -com així ho entengué la seva família a l’hora del sepeli. Per tant, s’imposa apel.lar a la generositat i la bona voluntat de totes les parts, per damunt d’ interferències alienes i finalitats inconfessables.

Amb diàleg i bona predisposició les solucions i l’entesa són possibles. Ara, sí el que es pretén és entorpir les relacions entre comunitats que són molt més que veïnes acudint a demagògies i temors propis d’altres èpoques ja superades, amb la finalitat que certs polítics continuin tallant el bacallà, mitjançant la manipulació d’allò que hauria de ser intocable, no avançarem gens, i restarem permanentment atrapats en el fangar de la incomprensió i els rezels mutus. No ho hem de permetre.

Joaquim Torrent “”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!