Bloc Tibidabo

No podem cedir

  Segons el darrer sondeig del CEO si ara es convoqués un referèndum per decidir la independència o no de Catalunya guanyaria el “no”, amb un 45’3 % de vots, davant un 44’5 % de vots pel “sí” i un 10’3% d’indecisos o que no contesten Deixant de banda que aquests resultats tenen molt a veure amb el cansament del personal, que no veu fruits tangibles després de tants esforços, és evident que el gruix d’aquest 45’3 % és format pels “altres”, és a dir, gent diversa, principalment d’origen espanyol, però no exclusivament, ja que la immigració provinent de fora de l’Estat hi té un gran pes. Aquesta, tant la comunitària com l’extracomunitària, és fàcilment manipulable, si bé per raons diferents; són les primeres víctimes dels poderosos grups de (des)informació de masses aliens, els quals oculten sistemàticament la nostra realitat nacional i cultural i no s’estalvien, a la mínima que poden, de manipular el personal. Quant als ciutadans amb orígens espanyols, els que votarien “no” -no tots, afortunadament hi ha moltes excepcions- estarien condicionats per viure aïllats a determinats barris, per haver rebut grans quantitats de desinformació mediàtica de manera regular i persistent al llarg de decennis i, també, per una certa inèrcia o comoditat, ja que no s’han vist obligats a plantejar-se certes qüestions. I si també és cert que hi deu haver entre els que votarien “no” una certa quantitat de persones “indígenes” no és menys cert que sense l’auxili dels “altres” el percentatge total de vot del “no” seria clarament minoritari. I qui serien els autòctons que votarien “no”? Principalment gent gran, com a Escòcia, porucs i fàcilment manipulables, tot i que no tant com podria semblar, ja que en la votació del 9-N vam poder veure una gran mobilització d’avis… Igualment, hi deu haver una quantitat considerable de joves “híbrids” i indefinits, molt influenciables i suggestionables, molts dels quals segurament potencials votants de Podemos….

  En definitiva, el “no” és fruit principalment de la ignorància, de la por, de la manipulació -principalemnt mediàtica i amb tints orwellians- i del no voler-se integrar. Mentre que el “sí” és fruit de la fidelitat al país, tant d’aquells que hi tenen arrels pregones com d’aquells que provinents d’altres indrets han sabut, tot sortejant obstacles de tota mena, percebre en quin país realment eren i la penosa situació de dependència i de perill d’anorreament que patia. De fet ens podem preguntar, si no per la validesa legal d’aquest vot sí per la seva legitimitat moral; per si no seria un vot “viciat”, una mena de “vot escombraria”, ja que implicaria donar per bones -i acceptar-ne els efectes- totes les injustícies històriques que hem patit coma poble en els temps moderns i contemporanis. No hi ha res més detestable que, sota una màscara aparentment democràtica, se’ns vengui la nostra pròpia liquidació, convertits en una mena de residu. Això seria ben bé allò de “ser banyut i pagar el beure”.

  Hem de saber dir prou. Prou paranys! I ho hem de dir ben fort i ara mateix; perquè com més esperem pitjor anirem…. I això potser és el que en el fons, malèvolament i maquiavèl•licament, alguns dels suposats líders “nostrats” desitgen en el seu fur més íntim i s’esforcen prou per no exterioritzar-ho. Si aquesta mena de “líders” (sic) haguessin mostrat més decisió, fermesa i audàcia i no haguessin deixat podrir el procés segur que la majoria dels indecisos s’haurien decantat en la seva majoria cap al “sí”; per això, més que mai, el nostre deure és desemmascarar-los i exigir-los que parlin clar, tot procurant que altres líders -líders de veritat s’ entén- en prenguin el relleu.

  I unes reflexions finals: estem parlant d’una majoria inapreciable; és a dir, d’empat tècnic. una victòria clara seria la que s’ aconseguiria com a mínim amb dos terços dels votants. Aquestes xifres són aproximadament les que reflecteixen una altra enquesta -aquesta sí feta per un organisme realment independent-, la del ICPS, vinculat a la Universitat Autònoma. No podem menys que dubtar, doncs, de la veracitat de la primera enquesta i, inevitablement, tenir certes “sospites”….

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!