Des de la Plana

Josep Usó

13 de novembre de 2018
0 comentaris

Odi antic.

El poble jueu és objecte d’una persecució des de fa molts segles. I, molt sovint, aquesta persecució es basa en unes faules que no tenen cap justificació. En el nostre cas, els occidentals, majoritàriament cristians, la història es basa en que ells eren els responsables de la mort de Jesús de Natzaret. I d’ací a qualificar-los de “raza deicida”, només va caldre un pas. El cas és que cap a l’any 74, els jueus es van revoltar contra els romans i aquests, sempre resolutius, els varen esclafar en una lluita èpica que va acabar a la fortalesa de Masada, amb un setge i una resistència impressionants. D’aquesta fortalesa encara queden les restes, bastant ben conservades, així com les restes dels campaments romans que la van encerclar i de la rampa que varen construir per tal de poder accedir a les murades de la plana superior. Tot això en ple desert de Judea i a tocar de la mar Morta. Si en teniu ocasió, la visita val la pena. Abans ja havien destruït Jerusalem. El cas és que els jueus supervivents, varen haver de marxar a l’exili. I es van establir per tot arreu. Des del País Valencià a Rússia o des d’Escandinàvia fins al centre d’Àfrica.

Periòdicament, eren perseguits allà on s’estaven i es veien obligats a marxar a l’exili novament. I aquesta pràctica ha continuat al llarg dels segles. A Molts ens han explicat l’expulsió dels jueus de casa nostra en temps dels reis catòlics. L’objectiu oficial era evitar que convencessin als demés, però en realitat es tractava només de apropiar-se de les seues propietats i els seus bens.

Per fi, al principi del segle XX, els britànics, que en el repartiment posterior a la primera guerra mundial es queden Palestina, plantegen que allà és un lloc on es podrien establir els jueus. De passada, els britànics, però també la resta de potències europees, es podrien desfer dels jueus que tenien a casa i quedar com els bons de la història. És la famosa declaració Balfour de 1917. En aquell moment, a Palestina, o la Palestina Britànica o el Mandat de Palestina, hi vivien àrabs i jueus. En alguns llocs la majoria era dels uns i en altres dels altres. Per fi, cap al 1923, s’estableix una divisió en dues parts d’aquest Mandat de Palestina. L’oest del riu Jordà, és una regió semiautònima que s’anomena Transjordània (més enllà del Jordà). I la situada a l’est, és administrada directament des de Londres. La primera, governada per la família Haixemita de Hijaz, aconsegueix la independència el 1946. En acabar la segona guerra mundial. La segona part, no. Finalment, aquesta segona part, després d’una guerra civil entre 1947 i 1948, desemboca en l’actual estat d’Israel, que lliura unes quantes guerres amb els veïns àrabs des d’Egipte, que era qui havia de tutelar aquesta zona, fins a Síria, amb qui, oficialment, continua en guerra. Per cert. En aquells anys, entre 1948 i 1967, Transjordània ocupa Cisjordània i la ciutat antiga de Jerusalem. De manera que, si els territoris d’aquesta Cisjordània s’han de tornar alguna vegada a algú, caldria veure a qui.

Al llarg de tot el segle XX, la persecució més coneguda dels jueus és la que duen a terme els Nazis. Però també n’hi ha a pràcticament tots els països àrabs i del Magrib. El resultat és la migració de nombrosos jueus al seu nou estat, perseguits als seus llocs d’origen.

Curiosament, ara mateix continua veient-se un odi profund envers els jueus. Fins i tot a casa nostra i especialment pels partits d’esquerres. I el que crida l’atenció és el fet que no té gaire fonament, més enllà del desconeixement. D’acord que les condicions de vida dels palestins dins de la franja de Gaza no són les millors, però és que estan administrats per Hamás. I els responsables d’aquesta organització han arribat a afirmar que si els habitants viuen massa bé, no estan gaire disposats a fer la guerra santa. I el cas és que, segurament Israel atropella els drets humans dels seus veïns. Però aquests també i no ho diu ningú. En les darreres setmanes segur que heu trobat alguna notícia sobre el terrible comportament dels jueus, però molt poques sobre el comportament de tots els qui intervenen a la guerra, per anomenar-la d’alguna manera, de Síria. Ni us arribaran massa notícies sobre els respecte als drets humans a països com Aràbia Saudita, Iemen, Marroc, Egipte, Turquia, Líbia, o Algèria. Segurament, és perquè els negocis més importants es donen amb països com aquests. I el cas és que, si alguna vegada visiteu Israel us sorprendrà. Ni tots són tan religiosos com ens sembla si només escoltem les notícies, ni la situació d’allà és tan terrible com ho proclamen les notícies que ens arriben. Però els jueus sempre porten l’etiqueta de culpables a priori. Els passa una mica com als catalans amb l’Estat Espanyol. Que, de cada cosa dolenta que els passa, tenim la culpa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!