Ja fa temps que els ciutadans ens queixem. I de moltes coses, ho fem amb motius. No ens sembla bé que la bombolla especulativa que va enfonsar els bancs s’hagués de pagar amb els estalvis dels ciutadans i la vidriola dels jubilats i pensionistes. I hem reclamat, i ens han promès i ens han ignorat. També fa molts anys que reclamem que les infraestructures que són necessàries es construisquen. Per exemple. Fa anys i panys que es reclama el Corredor Mediterrani Ferroviari. I també fa anys que, quan venen eleccions, es fan promeses que mai s’han complert. Al mateix temps, els diners que hi hauria per a fer aquestes infraestructures, es malbaraten en d’altres que només serveixen per greixar els comptes d’aquelles empreses constructores que sempre són les mateixes i que es van enriquint a base de construir coses que mai s’utilitzen.
I ens esgargamellem protestant en contra del projecte CASTOR, però sense cap èxit. A poc a poc, anem descobrint que els costs del projecte es van inflar abans de començar la construcció, que es van ignorar tots els informes tècnics que desaconsellaven la construcció, que mai ha segut útil per a res, que s’haurà de pagar el desmantellament, el manteniment, els interessos i el que siga menester perquè hi ha una llei que així ho diu. I ho acabarem pagant i en paus. Però els ciutadans ens queixem. I ho fem perquè ens sentim enganyats, estafats, explotats i maltractats. I sempre, sempre, les queixes acaben en res.
Bé. No sempre. També, des de fa anys, ens queixem d’allò que «els qui en saben» anomenen fracàs escolar. Al capdavall, tot consisteix en dir que, aquell alumne que no aconsegueix obtindre un títol, ha fracassat. I, des de fa anys, de fet des que es va encunyar aquest terme, fracàs escolar, les autoritats, en aquest cas les educatives, han anat tractant de respondre a les queixes dels ciutadans. Però no per afavorir-los. Al meu modest parer, per estafar-los una vegada més. Des de fa molts anys, al mateix temps que s’insisteix públicament en la importància de la preparació del jovent, es fa tot el possible per rebaixar els continguts que s’ensenyen a l’escola. I, per extensió, als instituts de secundària i també a les universitats. A canvi, s’aconsegueix que cada vegada un percentatge més alt de la població tinga estudis. Tant superiors com mitjans. D’això en diuen èxit.
Per aconseguir-ho, s’han anant creant unes quantes titulacions noves, amb continguts més o menys difusos, que permeten a quasi qualsevol assolir una llicenciatura. El que ja no s’ha pogut aconseguir és que tota aquesta allau de titulats puguen treballar «de lo seu», que acaben dient els pares i les mares dels llicenciats en atur, que en són legió.
Al mateix temps, tots els centres educatius s’han anat omplint de departaments nous que es dediquen a «orientar». Tot i que, en realitat, el més que aconsegueixen és intercedir per aquells alumnes que no han assolit un nivell suficient en determinades matèries. En aquest moment, és possible que aquests departaments «d’orientació» tinguen més membres que el de Física i Química, pose per cas. O tants com el de Biologia i Geologia.
I si, finalment, algun alumne no aconsegueix aprovar determinada assignatura (ara se n’hauria de dir matèria) sempre li quedarà el recurs de recórrer a les instàncies superiors de l’Administració Educativa. Allà, segur que es trobarà algun defecte de forma en la programació de l’assignatura, qualsevol detall irrellevant en l’examen o la fotesa que vulgueu, que permetrà emetre un dictamen favorable a l’alumne. I aquest, haurà aconseguit aprovar l’assignatura. O passar de curs. O anar a la selectivitat. I serà feliç. I els seus pares, també.
Pel camí, però, hauran perdut el més important. El coneixement. I encara pitjor. Pensaran que per aprendre no cal fer esforços. Que n’hi ha prou amb fer una reclamació ajustada a dret.
Amb aquest mecanisme, s’aconsegueix que una immensa quantitat d’alumnes acaben l’etapa que han començat. El que ja no s’aconsegueix és que aquests titulats puguen treballar «de lo seu». Així, Espanya és un dels pocs països del món on us troben llicenciats en qualsevol cosa treballant de cambrers o de repartidors de pizza a domicili. Però quan s’arriba a aquest punt, rarament es reclama. La situació general és tan lamentable que s’ha perdut el concepte de solidaritat. «Encara hi ha gent que està pitjor, que no té ni feina». Us sentireu a dir si alguna vegada us trobeu en aquest cas. O també podeu pensar que els temps són difícils, però que ja millorareu. En realitat no és així. Ara que hi ha qui ha commemorat els 40 anys de les primeres eleccions, cal recordar que, per aquells anys hi va haver moltes vagues, a les universitats. I, conseqüentment, molts “aprovats polítics” (vol dir aprovar a tots sense que hagen hagut de fer res. I després, aquells van haver de veure ofertes de treball amb l’afegit: “llicenciats de tal universitat o de tal promoció, abstenir-se”.
Paciència. Ja vindran temps millors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!