Avui que és diumenge i que la Diada ja ha passat, el referèndum d’Escòcia encara no ha arribat i ja es veu que hem entrat en els dies vertiginosos que ens duran fins el nou de novembre, he decidit parlar d’una altra cosa.
Aprofite per contar-vos un conte. Un conte que va aparèixer a una revista digital que es publica al Camp de Morvedre (Capital Sagunt, al nord de València). Va aparèixer pels voltants de la Setmana Santa. I a mi, que soc d’una ciutat menuda amb un equip de futbol gros que absorbeix moltes energies de tot arreu, em va semblar que aquesta situació, en la qual moltes activitats de tota mena es supediten als estranys horaris de la Lliga de Futbol Professional, podia esdevindre una petita història. Un conte curt. I això és el que us presene, ara mateix. Ja em direu si us ha agradat. O si heu rigut o plorat.
La història, curta, es titula així: La Processó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat, el conte.
Ve a ser la retransmissió d’un partit que es jugen dues maneres d’idolatria: per una banda, la d’uns ídols de guix, fusta o cartro pedra (obra de mans humanes) que “tenen boca, però no parlen; tenen ulls, però no veuen; orelles en tenen, però no escolten ni senten; tenen nas, però no oloren; mans en tenen, però no palpen; tenen peus, pero no caminen; no té veu la seva gola.” [Salm 115:5-7]; per l’altra banda, uns fills de Déu que altres humans n’han fet ídols de carn i ossos, i que corren darrere una pilota fins a deixar esmes perduts el seu propi cos i la ment dels seus seguidors.
Atentament
Moltes gràcies pel teu comentari.