Des de la Plana

Cada dia que passa, al País Valencià hi ha manifestacions en contra del govern. O del desgovern, que tot podria ser. Davant del palau de Benicarló, Alberto Fabra té als treballadors (que encara cobren però no els deixen treballar) de RTVV. Això, animat amb les altres manifestacions: La dels afectats per l’accident del metro, que segueixen anant cada dia 3 per tractar de trobar algun culpable. De moment, encara no en tenen, però sembla que cada vegada està més prop el filó. I cada dia en són més. A més a més, han anat els dependents, que feia feredat veure tants carrets de persones amb gravíssimes minusvalies, arrossegats per uns pares sacrificats com n’hi ha pocs, demanant només que els permeten seguir subsistint. I, per si no n’hi hagués prou, cada vegada que el senyor President va a algun lloc, tant és on, l’esperen i l’escridassen.
Però encara es manté ferm. I sense escoltar els crits del seu poble. Bàsicament, “Fabra dimissió”, amb variants per a atots els gustos. Ara. Una cosa si que l’ha preocupat. Véges tu. Que algú faca públic que la seua cap de protocol, o de gabinet, o de ves a saber què, Esther Pastor haja comprat preparat per a fer olla (que ells en diuen putxero) a càrrec dels pressupostos públics, o formatge tendre d’una marca afamada, o carxofes en vinagre, o enciams,… això sí que és un problema.

Però no ens enganyem. Que ho facen, no. Que la gent ho sapiguem, aquest és el veritable problema.

I, pense jo. Per què? Per què tantes corruixes per descobrir al talp, a l’espia traïdor que ens filtra la dieta que permet al pressumpte mandatari resistir el setge? Interrogatoris policials i tot. Poca broma.

Doncs està clar. Perquè si ens poden filtrar el que es compren per a menjar, ens ho poden filtrar tot. I no només a la gent, que ja és prou terrible. A tothom. Imagineu-vos algun comissari europeu escandalitzant-se en veure factures, pose per cas, de locals, o pisos o solars comprats amb fons públics i escriturats a noms de particulars. Imagineu també que els fons siguen europeus.
Ep! Pareu peus, que només és un possible exemple. No dic que siga cert, això. Malpensats, que sou uns malpensats.
Però què no pot haver, en un règim que duu divuit anys en el poder i que té una quarta part dels seus parlamentaris imputats? Jo també tindria por.
Com diuen els vells del meu poble, “per si ve la mala”. Perquè al final, tot se sap.

Però ara, el que m’omple d’optimisme és veure com, després d’anys i panys de silenci davant qualsevol atropellament, els valencians ens alcem, si voleu amb timidesa encara, però ens alcem. I reclamem per tot allò que se’ns ha furtat, retallat o negat. I reclamem pels mitjans públics en català, i per la no aplicació de la llei de dependència, i perquè la Ciutat de les Arts ja cau a trossos, i perquè ja ens hem adonat que el nostre finançament és molt, però molt injust. Fins i tot el “Presidente Fabra” prova de dir-li-ho, al seu cap a Madrid; però clar; aquell ja té prou problemes com per escoltar-lo. I reclamem perquè volem justícia en el cas de l’accident del metro. I volem poder treure les nostres mercaderies en condicions i no podem. I volem parlar català i cada vegada ens ho posen més difícil. I volem una escola pública en valencià i de qualitat i ens la retallen, com la sanitat. I reclamem perquè ens tremola la terra, literalment, al davant de Vinaròs. I tot perquè un senyor de Madrid té un deute que no és nostre.
I com ja n’estem fins al capdamunt, reclamem. I ells estan desconcertats, perquè duien molts anys trepitant-nos sense que els diguerem res, però ara reclamem. I protestem. I no saben què fer.
Pot ser per això estan tan ofesos. Perquè ara ens indigna fins i tot la marca del formatge tendre, que no sé jo si s’haurà notat una baixada en la venda del producte. pot ser caldria estudiar-ho.

Josep Usó