JordiMayoral |
dilluns, 14 de febrer de 2011 | 15:36h
La minoria afroamericana ha estat sovint menyspreada als Estats Units, un fet que convertia milions de persones en ciutadans a vegades sospitosos i mal vistos en segons quins àmbits, un col·lectiu amb menys oportunitats i sobretot, que rebia un tracte hostil pel sol fet de tenir la pell més fosca que la resta de compatriotes estatudinencs.
Un dia qualsevol de 1955 Rosa Parks no va cedir el seu lloc a l'autobús a un ciutadà blanc al sud dels Estats Units, cosa que va comportar el seu empresonament i de retruc, un brot en la lluita pels Drets Civils. Un punt d'inflexió, un canvi de paradigma. Aquí, també esperem aquests punts de llum, fets que ens segueixin esperançant que el país és viu i que no callem davant les injusticies i els tractes de menyspreu que rebem els ciutadans de Catalunya, persones que paguem molt per rebre un tracte pobre i de tant en tant, humiliant.
Avui, tenim un nou exemple per seguir creient en nosaltres, en el nostre despertar. L'entrenador del Girona i català de Mequinensa, Raül Agné, es va alçar d'una roda de premsa perquè no el deixaven parlar en català. Es va alçar contra el menyspreu i la fatigosa queixa dels que mai acceptaran un estat divers.
Fa molts anys una dona digna no es va alçar fen un acte de valentia. Avui, un home digne s'ha alçat i ha dit que ja n'hi ha prou. Dos exemples concrets que constaten que la victòria (les victòries) depen senzillament de la força de les nostres conviccions.
JordiMayoral |
dissabte, 12 de febrer de 2011 | 18:37h
Dissabte
al vespre, al vestuari del Camp Nou devia ser excitant escoltar la
xerrada tècnica d'en Pep Guardiola abans de sortir a l'Estadi, una
d'aquelles que et motiva especialment i et fa sentir part d'un
col·lectiu que seguirà escrivint pàgines brillants i memorables de
l'esport. Era el moment de disputar un nou partit per assolir un nou
repte, aquesta vegada contra l'Atlético de Madrid, aquesta vegada
amb la finalitat afegida de batre un nou rècord, de trencar un
registre que feia olor de florit, que era fill del franquisme, perquè
recordem-ho, si Di Stéfano va jugar al Real Madrid i aquest equip va
guanyar 15 partits seguits a la Lliga és almenys i en bona part, pel
favoritisme del règim dictatorial a l'equip blanc.
La
contraposició d'aquell equip boníssim del Real Madrid és la
grandesa d'aquest Barça, perquè aquest equip no és fill del
favoritisme d'una dictadura, sinó de la il·lusio i de la
perseverança, de l'entusiasme, de seguir corrent, de seguir sofrint,
de seguir lluitant i de seguir vencent. Aquest Barça és un conjunt
amb futbolistes meravellosos i, al capdavall, un equip amb totes les
lletres i amb tota la profunditat que té aquesta paraula.
El
Barça de Guardiola és l'emblema del present i té un futur
esplèndid per davant, però ja és història del futbol pel seu joc,
pels seus rècords, pel seu exemple. Sobretot, és història del
futbol per la petjada que deixarà per donar significat a
l'excel·lència i convertir un equip de futbol en el mirall i la
millor versió de tot un poble. I és que, el talent amanit amb
enginy i una dedicació voraç, pot superar-ho tot. Per això,
caldria recopilar totes les paraules que Pep Guardiola va dir als
seus jugadors dissabte al vespre abans de trepitjar la gespa de
l'Estadi: de ben segur, consells tàctics barrejats amb una crida
èpica perquè passats els anys i èpoques de patiment i sequera,
l'èxercit desarmat de Catalunya ha pogut vèncer l'equip armat pel
franquisme.
Ara
fins i tot l'estadística avala allò que gairebé tots teníem la
certesa i clamava el cel: futbolísticament, Franco ha mort.
Definitivament, som en una nova era on el Barça si és capaç de
mantenir l'ordre intern, pot superar els límits coneguts i
convertir-se en el millor equip de tots els temps.
JordiMayoral |
diumenge, 6 de febrer de 2011 | 11:13h
N'hi ha que basen els seus discursos i
proclames en la intolerància, en la seva teòrica superioritat, en els
drets adquirits perquè ells hi eren primer. Són els que no volen segons
qui i els fan nosa els immigrants que tenen un patró comú: els que han
arribat recentment, no són rics i tenen una religió diferent a la
catòlica. Certament, no cal enganyar-se i fer creure que al nostre país
podem acollir mitja humanitat, però és injust i inhumà menysprear els
altres perquè no siguin calcats a un model ideal, pur i perfecte. I és
que els que vivim a Catalunya, tots, som fills del somni català,
l'esperança d'un futur millor, homes i dones vinguts d'arreu,
generacions que s'integren ràpidament o més a poc a poc, però que
passen a formar part del nervi del país físicament i emocionalment. Fa
segles, fa dècades, fa mesos, moviments migratoris que no s'aturen, tot
al contrari: fan créixer Catalunya, la varien, la barregen i la
projecten cap al futur.
Catalans de sempre que van marxar de la
Noguera i de la Franja, de la Terra Alta i del Maestrat, de pobles de
les Illes Balears, van fer les maletes i van marxar amb il·lusió o
perquè no tenien més remei cap a la capital de la comarca, cap a la
capital de la província, cap a la capital del país buscant un futur
millor per a ells i els seus fills. És el meu cas, fill de pares de
l'Urgell que han fet diverses mudances per escriure un futur més
pròsper. També hi ha hagut desenes de milers de catalans vinguts de
diferents pobles de la Península: d'Extremadura i d'Astúries, de
Castella i de pobles de Múrcia, d'Aragó, de Galícia, d'Andalusia
sencera. i de tots els racons van arribar buscant el seu somni català,
treballant a les fàbriques, a la construcció i al camp, cercant
oportunitats en negocis diversos. Avui, el somni català continua: són
les persones vingudes amb una mà al davant i l'altra al darrere i també
les que estan formades i aporten valor afegit. Els de Medellín i
Montevideo, els de Rabat, Tombouctou, Kíev i de Xangai. Els estudiants
d'Erasmus que hi són per una temporada, els esportistes d'elit, els que
treballen a les nostres multinacionals, els que tiren endavant petites
empreses de sol a sol.
Nosaltres,
els catalans, som el resultat de milions de somnis. El somni d'un
matrimoni que va obrir a Alcover el restaurant El Álamo i que té més
clientela que ningú; el Justo Molinero, que ha muntat un grup mediàtic
impressionant; l'Ibra, que llueix estelada i és més targarí que la Fira
del Teatre; el Dídac Lee, fill de Figueres i de pares d'origen xinès,
que és emprenedor d'èxit i actual directiu del Barça; la Patrícia
Gabancho, la Najat El Hachmi i el Matthew Tree, que relaten el nostre
present; la Dana i el Marius, que van venir a Verdú i fan més hores que
un rellotge; l'Isak Andic, que amb Mango ha revolucionat la moda, els
centenars de russos i ucraïnesos que a la BonÀrea de Guissona no paren
ni els festius. I també els que no se n'acaben de sortir, però
perseveren i ben aviat, quan entre tots esvaïm la crisi, tornaran a
tenir feina i il·lusions.
Nosaltres, els immigrants, som fills
d'arreu i tenim un somni comú. Els que són o eren de poble; els que són
negres, moros, xarnegos; els que parlen català, castellà, àrab, urdú;
els catòlics, els musulmans, els budistes, els agnòstics, els ateus;
tots, que com cantava Lluís Llach “venim del nord, venim del sud, de
terra endins, de mar enllà”, tenim la mateixa esperança: que, allunyats
del sectarisme, puguem conviure amb respecte i construir un país millor.
JordiMayoral |
divendres, 28 de gener de 2011 | 22:49h
Ja ens ho podíem imaginar, però és simptomàtica la postura del govern egipci davant la revolta. No només tallen els carrers, sinó que tallen internet.
Una dels elements claus de la nostra societat és la lliure circulació d'idees, posicionaments i converses a través de la xarxa. Pel Facebook, pel Twitter i per desenes de xarxes socials. I a Egipte per aturar l'alçament d'un poble que clama llibertat i aturar la corrupció governamental, no només treuen els tancs, sinó també es carreguen la connexió entre les persones.
És la censura i la feblesa del poder que quan és totalitari, enlloc d'obrir-se i encabir, tanca i oprimeix. És l'oportunitat dels que estimen la llibertat, d'organitzar-se i esdevenir brigadistes internacionals 2.0
JordiMayoral |
dimarts, 18 de gener de 2011 | 21:49h
Val la pena atançar-se a la Galeria i gaudir de l'art d'aquests italians i reconeguts internacionalment, Blue and Joy. L'exposició "L'amore non si cura" romandrà oberta fins
el 28 de febrer i consta de diverses creacions de primer nivell, entre les quals una de les peces destacades serà
venuda exclusivament en benefici d'Unicef.
L'exposició consta de 25 obres dadaistes amb escenes sobre l'amor i el desamor des d'un punt de vista irònic. És
una mostra plena de creativitat d'uns dels artistes internacionals
més emergents que tornen a Barcelona, on van
néixer com a artistes fa sis anys. Us n'enamorareu!
JordiMayoral |
dissabte, 8 de gener de 2011 | 17:37h
Ja fa molts mesos que arroseguem la crisi econòmica, que s'ha convertit en una crisi també social i de confiança. Potser ja fa massa temps que plorem, ens lamentem i critiquem, potser ja és el moment de creure que qualsevol nit pot sortir el Sol, que el món no s'acaba, que podem tirar endavant i és més, que moltíssimes persones, col·lectius i empreses ho fan cada dia.
No hi ha més remei que innovar, crear, arriscar, internacionalitzar, somiar, treballar. No hi ha una alternativa més viable que la il·lusió i l'esperança amb fonament, perquè si no creiem en el nostre futur, aquest arribarà a mitges.
És una dada: diàriament algú reconegut diu que la crisi s'està acabant (o que ja s'ha acabat a nivell mundial), que hi ha llum al final del túnel negre que semblava infinit. Potser no és veritat, potser és un miratge, potser serà molt lenta la recuperació, però si algun dia volem marxar del pessisme crònic ens hem de convèncer que sí, perquè si no tirem endavant projectes i propostes, no ho assolirem.
Hi ha milers d'idees que són productives, que funcionen. És la tasca dels emprenedors seguir-les i intentar generar-ne de noves. És la missió de tots els que volem un futur millor, donar-los-hi visibilitat i empenta i això és una de les coses que intentaré en aquest bloc al llarg del 2011.
JordiMayoral |
dijous, 6 de gener de 2011 | 00:17h
Ho havíem fet i ho seguim fent amb el Museu de Joguets de Verdú: visites a l'Hospital Arnau de Lleida, al Joan XXIII de Tarragona i al Sant Joan de Déu, però ara, per primera vegada, també hem anat a realitzar un taller didàctic, en el marc de l'exposició "Mirós Barcelós" des de Mayoral Galeria d'Art.
Hem visitat l'Hospital Sant Joan de Déu, duent a terme una activitat per als nens i nenes ingressats, per atançar-los-hi l'art contemporani i compartir amb ells moments irrepetibles. Una experiència emocionant que valia molt i molt la pena.
JordiMayoral |
dissabte, 1 de gener de 2011 | 14:37h
Comença una nova legislatura i ja tenim un nou govern i nous
diputats, suposo que amb noves energies i reptes. Per tant, al
Parlament hi ha un ventall de novetats que haurien de fer preveure
quatre anys on tot podria ser possible, però tot d'una, un nou decretazo,
ara el Tribunal Suprem contra la immersió lingüística, ens fa recordar
el guió fixat, que som el que som, que les novetats són de forma, però
no de fons, que en aquestes eleccions catalanes hem fet una necessària
reorientació, però que no seran decisives per canviar el rumb del país
en majúscules, perquè som un poble dependent. Sí, som una nació que
cada quatre anys vota i redecora el Parlament, però encara no ens hem
atrevit a la solució definitiva i a esdevenir un país normal, lliure i
ple, amb un estat propi com tenen tots els països normals, lliures i
plens del món.
Els propers quatre anys són clau, perquè cal
prendre decisions amb urgència, cal recuperar el país econòmicament i
cal encetar nous lideratges, però el més probable és que aquesta
legislatura seguirà, amb més encert o menys, el fil conductor de les
legislatures anteriors: una lluita que sembla infinita entre el govern
català i espanyol. Una lluita a vegades soterrada, d'altres sorollosa,
una brega que tant pot fer riure com ofendre, cansar i omplir
d'il·lusió. El nostre passat i el nostre present són un combat
diplomàtic pels drets i les llibertats nacionals que seria necessari
anar solucionant d'una vegada per sempre. I és que, malgrat que hi ha
més gent a favor de l'estat propi que mai, i, que segurament dels 135
diputats del Parlament n'hi deu haver 68 (que farien majoria)
favorables a un estat català, es fa difícil creure que demà el tindrem.
Podríem dir per tant que tenim uns diputats i una societat
contradictòria, covarda i botiflera, o bé, possibilista, prudent i
sensata. En definitiva, el Parlament que tenim és una fotografia del
que som com a poble, que anirà gestionant les competències, la crisi i
les oportunitats que vagin sorgint.
Ara bé, més enllà del guió
establert, els polítics i la societat han de seguir escrivint el relat
del futur catalanisme. S'hi han de posar els que constaten que de
l'utòpic acord amb Espanya cal passar cap a l'emergent federalisme
europeu, són necessaris els federalistes simètrics i els asimètrics,
els confederalistes i els nacionalistes, els que volen la sobirania
fiscal i els que tendeixen decididament cap a la sobirania política,
els nous independentistes i els de sempre, tothom.
Avui el
catalanisme tendeix majoritàriament cap a la voluntat de l'estat propi.
És un catalanisme plural i transversal, format de perfils diferents,
fins i tot difícils d'encaixar. El seny i la rauxa, la calma i la
pressa, persones que voldrien l'estat català vingut del cel i d'altres
que assaltarien la plaça de Sant Jaume. Ara, després de les consultes
sobre la independència realitzades a gran part de les poblacions
catalanes i que metafòricament es clouran aquesta primavera a
Barcelona, cal un nou impuls. Per trobar-lo, en els propers quatre anys
caldria abandonar el rol d'emprenyats i posar fi a la divagació
nacional. És imprescindible crear propostes sòlides, amb garanties i
capacitat d'èxit, bastir, en definitiva, un nou futur il·lusionador amb
la màxima determinació i lucidesa.
JordiMayoral |
dimarts, 7 de desembre de 2010 | 18:31h
Després
d’assolir els títols més destacats, batre récords històrics i jugar
partits memorables, el model Barça està arribant al seu màxim
esplendor, ja que a més de tots aquests mèrits, els considerats tres
millors futbolistes del món són tres jugadors del Barça. Són tres
jugadors que s’han format a la Masia. Són Xavi, Iniesta i Messi.
El
reconeixement de tres futbolistes creats a la Masia solidifica la idea
que aquest equip no només és un dels millors equips de la història del
futbol pel seu joc i pels seus títols, sinó també per ser la
conseqüència d’anys i anys de seguir un model, el model d’èxit del
Barça iniciat per Cruyff i Rexach, seguit pels entrenadors del futbol
base i portat a l’excel·lència per Guardiola.
Guanyi
qui guanyi la Pilota d’Or és indubtable que el gran guanyador és el
Barça, el model, la perseverança en el model. Són els millors anys de
la història del Club, mai havíem guanyat tants títols ni mai havíem
jugat tant bé i tenim els millors futbolistes del món. És moment de
centrar-nos, tot el barcelonisme, en no perdre ni una engruna d’aquest
enorme capital. És moment de gaudir-ne i d’impulsar-ho.
JordiMayoral |
dilluns, 29 de novembre de 2010 | 01:13h
1- Mas ha guanyat sobradament i, el més probable, és que CiU governi almenys durant 8 anys. Té l'avantatge d'agafar la Generalitat en un moment molt baix, així el més segur és que el seu mandat no tindrà insatisfacció immediata.
2- El PSC ha patit una gran baixada degut al mal govern de Montilla i a un aparell ofegador. Caldrà valorar qui serà el seu candidat a l'Ajuntament de Barcelona (Hereu o Mascarell), quina serà la seva futura candidata a la Generalitat (Tura o Chacón) i qui serà el candidat a les estatals (Zapatero, Rubalcaba o Bono).
3- El PP surt reforçat i apuntala la seva futura victòria a l'Estat. A més, tindrà un paper clau en el futur Ajuntament de Barcelona.
4- ICV té l'avantatge de no tenir competència ideològica forta, però el seu rol a l'oposició serà difícil. Pot quedar-se en un paper secundari.
5- Esquerra ha pagat molt cara la seva estratègia exageradament
possibilista. Patirà una davallada important a les municipals i és
molt i molt difícil que a les properes eleccions catalanes pugui
créixer, amb l'arribada de Solidaritat.
6- Ciutadans, malgrat haver-se consolidat no creix. Tenint en compte la gran baixada del PSC no es pot considerar el seu resultat una victòria.
7- Laporta entra amb trempera al Parlament. Solidaritat ha escombrat el Reagrupament de Carretero i és molt factible que continui la seva OPA, en el futur a Esquerra. Té, per tant, un futur emergent.
8- PxC ha sigut la sorpresa de les eleccions. El seu discurs ple de vot ocult, quasi entra al Parlament. Dependrà en bona part de la crisi el seu futur immediat.
9- Augmenta el vot en blanc i el vot nul i puja la participació. La resta de partits, els ara extraparlamentaris, tenen un present i futur poc rellevant.
10- Un dels eixos de la campanya, la independència, queda en segon terme, però la presència a l'hemicicle de dos partits independentistes (Esquerra i Solidaritat) farà que el debat sobre la qüestió creixi encara més.
10+1- A banda d'Artur Mas, dos dels altres guanyadors morals són Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod-Rovira, els dos arraconats i enyorats -això sembla- per l'electorat.
JordiMayoral |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 23:41h
El web 3cat24.cat es fa ressò de la visita de Nina Simon al Museu Picasso
Simon, que escriu des de l'any 2006 el blog Museum 2.0,
ha explicat a dos centenars de professionals i estudiants diverses
opcions per transformar la relació entre els museus i el públic. Ella
mateixa va començar amb l'intent d'aprofitar per als museus les eines
que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)
proporcionen però aviat va aprofitar les nocions que són pròpies
d'aquests recursos per capgirar la idea.
Per això, en la seva conferència a la sala d'actes del Museu Picasso de Barcelona,
ha aportat exemples diversos que demostren fins a quin punt els museus
tenen l'oportunitat de convertir-se en el lloc ideal on compartir una
experiència amb altres persones. La clau és enfocar l'acció en els
visitants i no en les col·leccions.
Hi ha museus que han permès als visitants l'elaboració d'un rànquing de
les obres preferides que s'actualitzava cada setmana, de manera que hi
ha gent que hi torna per saber si la seva obra preferida es manté en
una bona posició. Mentre que els museus dedicats a la ciència ja fa
temps que han inclòs un cert grau d'experimentació, els museus dedicats
a l'art o la història tenen més dificultats per aconseguir aquesta
relació tan propera amb els visitants.
S'ha referit a casos ben singulars com ara el cas d'una exposició
holandesa dedicada a la porcellana dels banquets nupcials que es va
convertir per en un dia en un lloc on la gent podia "jugar a casar-se".
Un altre cas notable de participació es troba a la xarxa sota el nom de
Johnny Cash Project.
Han elaborat un vídeo que parteix de les aportacions del públic. Es va
demanar que es fessin dibuixos reinterpretant fotografies del cantant
i, editades, configuren una visió de l'artista que és fruit de la
col·laboració.
Un cas recent que es basa en la contribució de les persones és el Museu Virtual del poble Gitano,
que no té un espai físic i que pretén exposar a internet els materials
que les mateixes comunitats gitanes aporten. Els experts consultats
assenyalen, entre força d'altres, el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí o el Museu d'Història de la Immigració de Catalunya
com dos centres referents en l'intent d'aprendre les lliçons de Nina
Simon, però el mateix Picasso també destaca per la seva activitat. A la
tarda, un taller ha aplegat una vintena de professionals que han après
maneres diverses d'aconseguir la implicació emotiva dels visitants en
una experiència real. D'aquesta manera s'ha acabat la presència de
Simon a Barcelona, que ha vingut per participar en sessions de treball amb els responsables del Museu Picassso.
L'experta nord-americana, que té a internet el seu llibre sobre "els museus participatius",
té clar que la seva missió és compartir tot el que aprèn mentre
desenvolupa la seva activitat de consultora. I es presenta amb
rotunditat: "Em dic Nina i vull canviar els museus". Els professionals
catalans que l'han escoltada semblaven compartir si més no aquesta
voluntat.
La participació de les persones s'estén gràcies a les facilitats que la
tecnologia posa a l'abast. Fins i tot és possible crear una guia
personal d'una visita que el públic pot escollir en comptes de
l'audioguia oficial del lloc que recorre, com proposa Woices.
JordiMayoral |
dimarts, 9 de novembre de 2010 | 22:42h
Posem pel cas que et
reuneixes amb moltes persones joves, emprenedores i constructives i
acabes creant una plataforma independent, Èxit Blaugrana. T'entrevistes
amb totes les candidatures que volen presidir el Barça i totes et
prometen transparència, et diuen que sí, que segur, que quan manin ells
la informació serà cristal·lina.
Imagina't que es proclama
president el favorit, Sandro Rosell, i es fa una Due Dilligence per
avaluar a fons el paper de la Junta Directiva de Joan Laporta. Tot
seguit, hi ha filtracions: despesa alegre i no justificada dels
anteriors mandataris en restaurants i hotels, viatges que poden ser
excessius i traspassos que no saps si són un error o un despropòsit.
Finalment, vas al Club
-abans has hagut de demanar hora- per veure la Due Dilligence i, al
final, només pots llegir els “Aspectes rellevants a considerar de la
Due Dilligence”. Un resum que solidifica les filtracions, un bocí de
veritat que fa créixer les sospites, però que no aporta gaire més
informació de la que ja coneixies. És el perill de la tramparència:
informar a mitges, dir el que convé i sortir del pas. És la temptació
que cal evitar, perquè el Barça sigui el Club participatiu, democràtic
i transparent que volem. És allò que entre tots hem de millorar, els
que governen i els que opositen.
Hi som a temps, per evitar que els socis ens sentim descol·locats. Hi som a temps i val la pena que ens hi posem.
JordiMayoral |
dimecres, 3 de novembre de 2010 | 20:54h
Els vinguts i els de sempre; els que han nascut a Berga, Verdú i
Badalona o a Bucarest, Casablanca i Badajoz; els de camp, els de mar i
els de muntanya; els de tot arreu. Els del Barça i els que no ho són,
els cinèfils, els del Twitter, els dels toros, els que mengen el menú i
els que mengen a la carta. Els que miren Telecinco, els que són de TV3,
els que només miren sèries per internet. Els de la barretina, els
multiculturals i els progres. Certament, som plurals i de mil maneres,
però nosaltres, els catalans, compartim com la resta de pobles del
planeta una força comuna i vibrant: el somni d'un futur millor.
Un
futur que lògicament no serà ideal i perfecte, però que sí que hauria i
pot garantir, per exemple, que tothom tingui dret a una vida digna,
plena i culta. Un futur on puguem decidir i edificar una proposta
moderna i il·lusionant més enllà, molt més enllà, de la grisor que es
respira a la plaça de Sant Jaume. Un futur on superem les queixes
interminables, l'anar fent i l'anar tirant, la vida repetida, buròcrata
i mancada d'entusiasme. Ho podem aconseguir i per fer-ho ens hem de
convèncer que cal un gran canvi avui i, sobretot, incorporar el canvi
continu per no caure en el conformisme.
El canvi permanent no
s'ha de limitar al període electoral, a un recanvi o canvi de noms,
sinó de fons i de mentalitat. Aquest canvi de pensament no s'ha
d'estancar, no ha de ser el canvi pel canvi, no s'ha de basar en variar
les coses, sinó tot al contrari. I és que vivim una època frenètica en
cerca de l'excel·lència, un moment històric veloç com cap altre, on tot
és o sembla distint respecte al que vam viure ahir. Una etapa de
novetats continuades en la qual és imprescindible innovar de manera
sistemàtica.
El somni català és escriure un futur pròsper amb la
recepta de la perseverança i l'enginy, un futur millor amb l'ideal que
l'única lluita que es perd és la que s'abandona. Aquest objectiu
comporta un canvi amb les arrels marcades, que sap d'on ve i sap on va.
Un canvi obert, creatiu, cosmopolita i universal. Un canvi
il·lusionant, amb contingut, que engresqui i faci trempar. Un canvi amb
un gran eslògan i amb els grans fonaments que ja tenim. Un canvi de
mirada llarga, incloent, transversal, solidari i democràtic. Doncs sí,
ens hi hem de posar de valent: hem d'escriure el relat d'aquest gran
canvi, hem de construir-lo entre tots.
Els que han nascut aquí o
allà; els que ballen sardanes, jotes, sevillanes o música rock; els que
mengen pa amb tomàquet i els que prefereixen el sushi. Els que
són de dretes, de centre o d'esquerres, tots, necessitem per enlairar
el futur col·lectiu una nova mirada guanyadora, la cultura de la
victòria. Un gir que ha de portar noves estructures i relacions amb el
món, un nou sistema, un canvi de rumb cap a la sobirania, un camí que
ha de liderar una nova generació decidida que ens faci lliures i amos
del nostre destí. Serà aquest canvi, el canvi que no s'acaba mai, el
que segurament impulsarà el futur d'aquest país i posarà fi a la
resignació i a la dependència.
El canvi permanent, engrescador i
amb l'esperança com a bandera transformarà l'ensopiment amb empenta i
la debilitat amb coratge. Probablement, la fe que mou muntanyes i el
vent dels somnis, una força vibrant i la visió innovadora ens donarà
aquest nou paradigma: el futur que desitgem, els millors anys de la
història de Catalunya.
JordiMayoral |
dilluns, 1 de novembre de 2010 | 21:20h
Hi som més a prop, si més no, veient el Lipdub de rècord mundial amb la cançó La flama d'Obrint Pas organitzat a Vic, sembla evident que quan tantíssima gent es mou i posa el seu talent a favor d'una causa justa, noble, pacífica, democràtica, romàntica i valenta és molt difícll que no tingui un desenllaç feliç. Hem de seguir sumant, fins que siguem una majoria incontestable.
JordiMayoral |
diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 22:41h
Avui en parla Vilaweb i també ho han fet tots els mitjans escrits de rellevància a Catalunya: l'Avui i El Punt, La Vanguardia, El Periódico... I és que tenim a Mayoral Galeria d'Art una exposició que realment mereix visita "Mirós Barcelós".
Hem estat 6 anys per reunir aquestes peces i molt de temps també per elaborar el discurs, amb la complicitat de Miquel Barceló, l'entusiasme de Biel Mesquida i la col·laboració de Pere Gimferrer, Jacques Dupin i Nicole d'Amonville.
És a Barcelona, a Consell de Cent, 286. Descobriu-la.
JordiMayoral |
diumenge, 3 d'octubre de 2010 | 22:53h
Fa un any, un nombrós grup de socis joves, emprenedors i culers fins la
medul·la, vam crear la plataforma Èxit Blaugrana. Volíem i volem un
Barça pioner. Teníem i tenim la voluntat inequívoca d'impulsar el
triangle ètic al Club: més transparència, democràcia i participació. Ho
vam fer i ho seguim fent de forma independent, tant bé com sabem,
intentant a cada passa generar idees i propostes positives.
Certament,
a tot arreu i també a l'entorn que genera el Barça hi ha persones que
sumen i intenten posar el seu gra de sorra. Són els barcelonistes que
gaudeixen amb l'equip, que estan atents a l'actualitat, que tenen
opinió -pròpia i lliure-, i ja siguin més o menys crítics, sempre
actuen a favor del Club. Sortosament, són l'àmplia majoria.
Ara
bé, hi ha grupuscles que posen pals a les rodes, contraris a la unitat
i a la bona entesa de l'entorn, s'alimenten de filtracions i es
dediquen a escampar rumors falsos, a la mentida. Sortosament són una
minoria escarransida, però disparen contra tot allò que consideren
enemic (altres culers, que pensen d'una forma diferent).
Des
d'Èxit Blaugrana seguirem sumant i pensant lliurement, continuarem
donant la nostra opinió i endegant projectes a favor del Barça,
acompanyats de la gran majoria social, de les persones que sumen i no
confronten. De ben segur, que ho farem honestament, amb il·lusió i
fermesa.
JordiMayoral |
dijous, 30 de setembre de 2010 | 22:45h
El Barça és passió, sentiments i esperances, la
voluntat de seguir aprenent i de seguir jugant, el somni de seguir
gaudint i de seguir guanyant. El Barça som tots, la teva veu, l'entrada
que guardes i el pòster que penja de la teva habitació. El Barça és
viure amb la mateixa intensitat els partits des de milers de
quilòmetres o al Camp Nou, compartir emocions úniques amb els amics i
amb la família, recordar el gol que et va fer plorar, les nits que
alçàvem la Copa d'Europa. És tot això, el Barça és això i molt més.
El
Barça és aficionats arreu del món, el nen que porta la samarreta a
l'escola fins i tot quan perdem, l'avi que no sopa si el resultat no
acompanya, l'autocar que torna de l'Estadi de matinada cap a qualsevol
poble remot. El Barça és immens, som tu i jo, les mil converses,
l'alineació i els canvis, l'àrbitre i els rivals, els presidents, els
entrenadors i els jugadors bons i els que no han triomfat. És tot això,
el Barça és això i molt més.
El Barça és més que
un Club, l'equip d'Unicef i allò que més destaca d'un país, el mirall
de Catalunya. El Barça és l'exèrcit desarmat, l'ambaixador d'una nació
que no té estat, la il·lusió més gran d'aquells qui no se senten del
tot lliures. És tot això, el Barça és això i molt més.
I
ho seguirà sent, perquè som milions de persones les que bateguem amb el
Barça i si seguim fent força, units i amb el mateix objectiu, seguirem
liderant el fubol i l'esport a nivell mundial. I és que el Barça és una
història llarga, un present meravellós i el futur per escriure. És tot
això, el Barça és això i molt més.
Article publicat al Bon Dia el 23 d'agost de 2010)
JordiMayoral |
dilluns, 6 de setembre de 2010 | 23:42h
Ho vaig comentar en aquest bloc: Èxit Blaugrana va impular durant la campanya electoral el Codi Ètic dels Directius. I la candidatura de Sandro Rosell el va subscriure. Va ser aquesta la nostra gran causa i la nostra gran victòria i avui és una gran notícia saber que, finalment, la Junta Directiva ha aprovat el Codi Ètic.
Certament, restem a l'espera de veure'n el contingut sencer, restem a l'espera que la Junta Directiva no només l'aprovi, sinó que el compleixi, però és evident que és una passa de gegant i que tot l'esforç que vàrem fer, ha valgut la pena.
JordiMayoral |
divendres, 20 d'agost de 2010 | 21:54h
Abans d'aquest article n'hi ha hagut milers que l'han precedit. Tal
vegada, sigui el moment d'agrair a tots els que han escrit quins serien
els avantatges del nostre futur col·lectiu si tinguéssim un estat
propi. Doncs som-hi: moltes gràcies per tot!
Recordo tots aquells
articles escrits al llarg dels anys: sentimentals, didàctics,
patriòtics, apocalíptics, punyents i partidistes. Entre d'altres coses,
aquests milers d'articles que precedeixen el meu han fet feina, ja que
avui som a les portes del gran objectiu: la independència. Llavors, si
som a les portes –alguns diran que no som a les portes, però jo penso
que sí–, doncs si som a les portes de la independència, pregunto...
¿Cal seguir escrivint o més val posar-s'hi de valent? ¿Faig trampa si
dic “menys teoria i més pràctica”? ¿Podria ser aquest l'últim article
sobre la independència? ¿L'últim d'aquests articles que en llegir-los
penses “té tota la raó” i després passes el full i tal dia farà un any?
Moltes
vegades hem dit que ja n'hi ha prou, i és que certament ja ho sap
tothom, que tenim dues opcions: l'actual que ens posiciona com a poble
dependent i una nova opció que centenars de milers de persones volem
que arribi. Ara bé, encara no hem sabut articular-nos per esdevenir
majoria social. I sí, hem de ser majoria. Una majoria democràtica,
valenta, responsable. Una majoria serena, que generi respecte i
aglutini admiració.
Tot arribarà, diuen els més pacients, mentre
van escrivint articles sobre la independència. El que segur que
arribarà són les eleccions catalanes, aquesta tardor. I tenim
l'oportunitat de fer majoria, de posar sobre la taula tots els
arguments –sentimentals, didàctics, patriòtics, apocalíptics, punyents
i partidistes– de tots els articles que al llarg dels anys s'han escrit
i convertir el gran objectiu en realitat. ¿Sí o no?
Deu caldre
generositat, grans acords, sentit d'estat. Potser demano massa si prego
a les persones que han de liderar aquest camí que estiguin a l'altura
de les circumstàncies. Potser demano massa, però demano unitat, sentit
comú, els egos en segon terme. Unitat, coratge i lucidesa. Unitat de
cara a barraca i a la victòria. Potser aquest no serà l'últim article
sobre la independència, però si volem, pot esdevenir-ne un dels
darrers, si ho decidim, serà un dels últims testimonis de la indecisió.