Aquesta és la rèplica d'Alfons López Tena al President del Parlament. Cal recordar que el Sr. López Tena és llicenciat en Dret per la Universitat de València (1979) i ex-vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol, càrrec que exercí entre els anys 2001 i el 2008. Per seguir la rèplica, us recomano llegir abans les raons del president del Parlament.

"En un gest insòlit i lloable, Ernest Benach ha explicat les raons del seu vot en contra a la Mesa del Parlament, junt als representants de tots els altres partits, a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de convocatòria i regulació de consulta popular no referendària per copsar l’opinió sobre la independència de la Nació catalana. És lloable perquè per ací els polítics no acostumen explicar les raons de les seves decisions, llàstima que el sr. Benach, de raons, poques, i de desqualificacions als promotors, moltes. No m’arrossegaré per la mateixa ignominiosa estultícia de criticar el dit que assenyala la lluna, vejam els fets, i les raons del sr. Benach:

Primer fet: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la competència de la Generalitat sobre referèndums, malgrat no estar recorreguda, i el Govern espanyol ha requerit la Generalitat d’incompetència. Té sis mesos per recórrer la Llei de Consultes Populars per via de Referèndum aprovada pel Parlament, abans o després de les eleccions ho farà, a la seva conveniència, i llavors el TC suspendrà la llei i l’anul.larà. Via morta. Nosaltres, com a Comissió Promotora del Referèndum, no enganyarem el poble mobilitzant-lo per recollir centenars de milers de signatures en un procés que el Govern espanyol i el TC al seu servei estroncaran quan els hi plagui. Si el partit del sr. Benach vol fer-ho com a tàctica electoral, que ho faci i en respongui.

Segon fet: el TC accepta la plena competència de la Generalitat sobre consultes populars no referendàries. Via viva. És per això que vam presentar la ILP votada en contra pel sr. Benach, seguint el model de la convocada i organitzada per l’Ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal, aprovada pel partit del sr. Benach, que es va celebrar sense permís del Govern espanyol sense que ningú la recorregués ni anul·lés.

Tercer fet: Segons la llei, la Mesa del Parlament només pot denegar una ILP per incompliment de requisits, el més important “Que tingui per objecte alguna matèria sobre la qual la Generalitat no té atribuïda la competència.” No caben valoracions polítiques ni de conveniència, votar en contra per aquests motius és prevaricar. Per aquesta raó tots els representants dels partits admeteren a la Mesa ILP per prohibir les curses de braus, i per establir doble xarxa escolar en català i en espanyol, quan com és notori no tots estan d’acord en aquestes mesures.

Quart fet: Entén la Mesa per unanimitat, és a dir ERC, CiU, IC, PSC i PP, sr. Benach inclòs, que la Generalitat no té competència, front al TC espanyol que ha dit que sí que en té.

Passem a les raons del sr. Benach:"

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya va votar "unitàriament" en contra de fer una consulta popular sobre la Independència de Catalunya. Arrel de l'expectació generada per aquesta decisió parlamentària, el president del Parlament, el Molt Hble Sr. Ernest Benach va voler donar les raons del perquè del vot en contra, que us adjunto a continuació i que podeu trobar al seu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/ebenach sota el lema: "Parlem clar", raons que varen ser replicades l'endemà pel Sr. Alfons López Tena. Us deixo doncs amb els "raonaments" del Molt Hble. Sr. Ernest Benach:

"La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció.

Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta.

Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions."

El president del grup municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, va defensar ahir en el ple, una nova proposta d’aprofundiment democràtic per assegurar de facto la participació ciutadana en les decisions locals.

Portabella ho va fer interpel.lant directament a l’alcalde perquè afecta directament a un aspecte fonamental de la democràcia que és la participació ciutadana i l’aprofundiment democràtic.

La proposta, que no ha obtingut el suport del PSC, ICV i el PP, no ha prosperat , a causa de la negativa del govern en cedir quotes més altes de poder a la ciutadania. Textualment, la proposta tan sols demanava “facilitar la realització d’activitats que fomentin la participació i les consultes ciutadanes organitzades des del teixit associatiu de la ciutat que ho sol·licitin, si s’escau cedint espais i/o equipaments públics, i que comptin amb el suport d’un nombre representatiu d’entitats registrades en el Fitxer General d’Entitats Ciutadanes (com a mínim un 10% d’aquestes entitats)”. En canvi, el debat –pujat de to per la intervenció del PP especialment – s’ha centrat en un punt que no esmentava la proposició: les consultes ciutadanes per la Independència.

“No pateixin –ha afirmat Portabella- ja els hi presentarem de manera inconfusible la proposta per a la consulta ciutadana independentista i ja tindrem el debat qua arribi el moment”. “Aquesta és una proposició d’interès general que arriba amb la voluntat de facilitar la normalització de les consultes ciutadanes i que pretén combatre la desafecció ciutadana cap a les institucions i la política”. Però, segons Portabella “vostès no parlen del què diu aquesta proposició perquè no tenen cap argument per votar en contra” ha sentenciat.

Portabella critíca que Iniciativa donés suport a la consulta pel deute extern i ara no ho faci a la seva proposta. Davant la negativa dels grups del PSC i PP, amb la complicitat d'ICV, Portabella interpreta que “vostès volen guardar-se el dret a a l’arbritrarietat i creuen en una democràcia unidireccional” després de recordar la consulta pel deute extern i de la onada d’accions amb motiu de la guerra de l’Iraq. Portabella s’ha adreçat especialment a ICV per advertir-los que “no es pot estar a missa i repicant” fent-lo notar la seva contradicció i manca de coherència entre “allò que diuen i allò que fan segons els hi va bé”.

Què es pot esperar de comunistes amb pell d'ecopijos verds....? Res.

Navegant pel Facebook he trobat una nota d'un amic, la qual comparteixo al 200% i que m'agradaria compartir amb tots vosaltres ja que expressions públiques i escrites d'aquesta magnitud (veure fotografia), són intolerables i, perquè no dir-ho, punibles.

"A inicis del s. XXI el món pateix molts problemes, incomptables desequilibris i infinites injustícies. No obstant això, tenim la immensa sort que el món ja no hagi de "fer net" eliminant físicament la gent (dir persones seria desvirtuar massa la paraula) que pensa com en Salvador Sostres (SS).

Gràcies a fites històriques com ara la Constitució dels Estats Units, la Revolució Francesa, la Declaració Universal del Drets Humans, el Sufragi Universal, les lluites socials dels segles XIX i XX i les victòries militars contra el feixisme i l'integrisme islamista, aquesta mena de xusma és a molts països socialment anecdòtica, políticament irrellevant i humanament residual.

El món encara ha de millorar molt, però cada dia són més els col·lectius humans que, amb penes i treballs, aconsegueixen allunyar del poder els paràsits que, com en Salvador Sostres (SS), es pensen són ungits per alguna condició que els fa superiors a la resta dels mortals. Ens n'hem de felicitar."

Celebro participar en aquest acte d’homenatge al president Macià. Juntament amb el president de la Generalitat, el president del Parlament i el president Maragall.

Té tot el sentit que recordem les grans figures de la nostra historia. Van ser bons servidors de Catalunya, la van defensar, es van sacrificar per ella. Sense ells, Catalunya, que de sempre ha tingut una historia difícil, no hauria pogut mantenir la seva identitat ni hauria pogut ser útil a la seva gent ni ser un país de progrés obert al món. Ni capaç de mantenir viva la il·lusió i l’ambició.

Quan l'independentisme va creixent, fa un pas endavant i es projecta a tota la societat, rep, com a resposta, rierades d'arguments que busquen desacreditar-lo. Allunyar-lo de la realitat. Situar-lo entre el conjunt de pors que ens afecten com a persones

Reflexió interessant...

"Alfredo Pérez Rubacalba –com el també ministre Fran Caamaño– és un dels altres pares, els pares espanyols, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. L’altre dia, fuetejat per la premsa neofalangista i més dretana de la capital, va haver de matisar unes declaracions que són les més contundents que s’han sentit dir a un minis­tre de l’actual govern espanyol en defensa de la criatura estatutària. “Crec en la constitucionalitat d’a­quest Estatut i el que Espanya no pot fer és negar la decisió d’un Parlament democràtic elegit pels catalans”. No he sentit mai ni tan sols el president José Montilla dir Espanya en lloc de Tribunal Constitucional. Però, esclar, el ministre de l’Interior –potser traït pel seu subconscient abans demòcrata que jacobí–, la va clavar tant que es va traspassar la mà. És més: fregant l’anatema més absolut, Rubalcaba va explicar que la menció al terme nació inclosa al preàmbul de l’Estatut encara vigent, sense cap valor juridicopolític, simplement relata “un fet”: que el Parlament s’ha referit a Catalunya amb aquest terme. L’endemà, la lectura d’alguns titulars de premsa de la capital era per sucar-hi pa: “Rubalcaba: la nación catalana es un hecho”.."

Article interessant de Jordi Creus sobre la figura de Francesc Macià, l'Avi, presentat dins la dispersió política actual del moment actual que viu el nostre poble.

"Enguany es commemoren cent cinquanta anys del naixement, a Vilanova i la Geltrú, de Francesc Macià, el carismàtic militar i polític que, després d’anys de travessia pels deserts de la utopia, va esdevenir president de la Generalitat restaurada. I un segle i mig després del seu naixement (i gairebé setanta-sis anys de la seva mort), la figura de Macià continua present en l’imaginari col·lectiu."

Avui llegia al diari Avui+ aquest breu de Josep M. Torrent, que un bon amic m'ha fet arribar per correu electrònic posteriorment i, la veritat, és que trobo que l'autor dóna en el clau, no només en les anades i vingudes d'una formació política concreta, sinó de tota una generacio política de tots els signes i ideals...

Llegint-lo m'ha fet aprofundir en la reflexió d'una teoria que estem elaborant un molt reduït nombre de persones sonbre el futur del nostre poble. No només el futur del nostre poble, sinó sobre el plantejament del terra en què cal començar a construir el nostre Estat i, conseqüentment, la nostra Nació.

Però encara queda molta feina a fer i tota comença amb un primer pas....

No us atabalo més i us deixo amb l'article extret del "El Rasclet" del diari Avui+

Us recomano aquest  assaig polític que va ser publicat per primera vegada el març de 2006 a The London Review of Books i que aviat es va convertir en una font de controvèrsia. Els primers capítols t'hi enganxes. Al mig, és un pèl dens, però el final i en la conclusió, es fa d'una tirada.

Els seus autors,  els prestigiosos experts en política exterior John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt, fan una agra crítica i expliquen la relació que existeix entre el govern d’Estats Units i un lobby pro israelita integrat per importants figures polítiques de l’administració Bush, com també empresaris i periodistes americans de renom.

En aquest assaig, “El lobby d’Israel”, reflecteix el passat i el present d’aquest grup de pressió, remuntant-nos fins als anys 60, 70 i 80 amb les guerres d’Egipte, Síria i Líban, en què el govern nord-americà va tenir un paper cabdal en la repartició del  poder a la zona i que tant ha marcat la seva agenda internacional en la darrera dècada.

 Aquest grup de pressió ha aconseguit que l’estat d’Israel sigui el principal beneficiari de l’ajuda econòmica i militar del govern dels Estats Units situant-lo en una posició difícil al Pròxim Orient.

Us deixo, a continuació, amb els dos primers paràgrafs del text.

A l’article La il·lusió per l’Estat publicat en aquest diari el passat dia 1 de juny, Agustí Colomines s’emparava en el seu “biaix d’historiador” per recordar-nos que la llarga tradició del catalanisme ha estat sobretot autonomista i no pas independentista. I es preguntava si és que la fortalesa de l’Estat espanyol o la base sociològica del catalanisme havien canviat prou com per justificar l’actual “festa” independentista que l’incomoda tant. El guant que llança Colomines a l’ és bo que sigui recollit, no tant per esmenar la plana a l’ historiador –cosa per a la qual no tinc competència– sinó per mirar de precisar les claus del debat.

Deixo de banda, és clar, el to despectiu amb què Colomines tracta la causa independentista. L’ús d’expressions com “tenir més budells que cap”, “proliferació de propaganda”, “foc d’encenalls” o “aberració teorètica” –per cert, molt semblants a les que s’usen per desqualificar el nacionalisme de CiU– podrien fer dubtar de la sinceritat de les preguntes de fons que conté l’article. I no ho dic perquè a l’ no hi hagi de tot, com hi és a totes les famílies. Però això no són arguments sinó, precisament, budells. Com tampoc no seria acceptable que hom recorregués a les trajectòries o als projectes personals de l’adversari per desqualificar-ne les raons.

Avui, La Vanguardia ha publicat un article de Quim Monzó sota el títol de "Mirando el Telenotícies" que presenta una trista realitat a la Catalunya actual i, francament, et duu a una crua reflexió.

Un article d'opinió del periodista Vicent Sanchis, senzillament molt bo. Si el voleu recuperar, tot i que està transcrit íntegre aquí, podeu llegir-lo a l'hemeroteca del diari AVUI del diumenge 22 de març.

José Luis Rodríguez Zapatero ha decidit complicar-se la vida a la curta en un intent desesperat de salvar-se-la a la llarga. El president del govern espanyol ha acceptat que Patxi López sigui investit lehendakari amb el suport explícit del Partit Popular. Podia haver triar l’opció més lògica i més fàcil. És a dir, podia haver acceptat que fos el PNB qui presidís el govern basc formant un govern de coalició amb el PSE – PSOE, recuperant la fórmula del lehendakari Juan Antonio Ardanza abans del pacte de Lizarra. Això li hauria garantit a Madrid un suport parlamentari mínim però fidel durant tota la legislatura. Envescat en l’estratègia que ell mateix va començar a segregar amb José María Aznar, Zapatero no pot aparèixer ara davant l’opinió pública espanyola com el responsable de mantenir els nacionalistes bascos al poder. Socialistes i populars s’han passat anys proclamant davant l’opinió pública espanyola que el PNB formava part “del problema”.Els han acusat a cor de tots els crims possibles per la gosadia d’haver format un front basquista que es va fer i desfer fa molt de temps. Permetre que el PNB continués al capdavant del govern basc hauria estat una contradicció que Mariano Rajoy hauria aprofitat fins al moll de l’os d’aquí a les pròximes eleccions generals.

Per definició, la decepció s’entén com a desengany i, segons el diccionari d’Estudis Catalans, s’entén com a “desengany de qui ha estat decebut”.

La definició d’un concepte no és més que la composició racional d’uns mots que conjuntats ens duen a la mateixa però, com definim el sentiment que acompanya el desengany?

Us adjunto comunicat de l'Embaixada d'Israel a Madrid....


"COMUNICADO DE LA EMBAJADA DE ISRAEL

Nuevas violaciones del alto el fuego por parte de Hamás. Doce cohetes y bombas de mortero lanzados desde Gaza impactaron en territorio israelí causando tres heridos...