LA PELL DE BRAU

Reflexió interessant…

“Alfredo Pérez Rubacalba –com el també ministre Fran
Caamaño– és un dels altres pares, els pares espanyols, de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya del 2006. L’altre dia, fuetejat per la premsa
neofalangista i més dretana de la capital, va haver de matisar unes
declaracions que són les més contundents que s’han sentit dir a un minis­tre de
l’actual govern espanyol en defensa de la criatura estatutària. “Crec en la
constitucionalitat d’a­quest Estatut i el que Espanya no pot fer és negar la
decisió d’un Parlament democràtic elegit pels catalans”. No he sentit mai ni
tan sols el president José Montilla dir Espanya en lloc de Tribunal
Constitucional. Però, esclar, el ministre de l’Interior –potser traït pel seu
subconscient abans demòcrata que jacobí–, la va clavar tant que es va
traspassar la mà. És més: fregant l’anatema més absolut, Rubalcaba va explicar
que la menció al terme nació inclosa al preàmbul de l’Estatut encara vigent,
sense cap valor juridicopolític, simplement relata “un fet”: que el Parlament
s’ha referit a Catalunya amb aquest terme. L’endemà, la lectura d’alguns
titulars de premsa de la capital era per sucar-hi pa: “Rubalcaba: la nación
catalana es un hecho”..”

Però Rubalcaba, que és càntabre i del Reial Madrid,
i un dels caps més ben moblats que queden del felipisme al govern de ZP, és
abans que res un home d’Estat. Com ho és també el catedràtic de dret
constitucional Javi­er Pérez Royo, que ahir escrivia al diari El País: “El
Tribunal Constitucional no puede ser […] juez de la cons­titucionalidad de un
Es­tatuto de Autonomía del ar­tículo 151 CE. […] El pac­to entre dos Parlamentos
ratificado en referéndum no puede ser residenciado ante el Tribunal
Constitucional, porque es com­pletamente incompatible con la definición del
núcleo esencial del derecho a la autonomía que contiene la Constitución”.
Ras i curt: el TC –com he escrit algun cop– pot acabar dictant una sentència de
naturalesa inconstitucional. La mateixa admissió a tràmit i la ulterior i
democràticament impresentable deliberació dels recursos del PP i altres
instàncies, entre les quals el del denominat Defensor del Pueblo (és clar quin
és l’únic pueblo que defensa) també ho podria ser, d’inconstitucional.

Però no ens enganyem. Ni la lúcida declaració del ministre
de l’Interior, ni el difícilment apel·lable raonament del jurista sevillà són
innocents. Entre el respecte al text estatutari pactat pel Parlament català i
les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya –el compliment ja és
una altra cosa; per desplegar un Estatut, que és una llei orgànica de les Corts
espanyoles, fins i tot s’ha de negociar el calendari d’aplicació durant anys i
panys!– i assumir consultes sobiranistes com la d’Arenys de Munt,
l’espanyolisme més intel·ligent tria Estatut. I sencer.


Ja sé que molts de vostès deuen pensar que no hi ha res a
fer per la via autonomista malgrat que encara quedin Rubalcabas, Royos i
Caamaños, el ministre de Justícia que, amb expressions més temperades,
coincideix bàsicament en el fet que l’Estatut no hauria de passar per la cadira
elèctrica del TC. Però són significatives aquestes preses de posició. Una part
de l’espanyolisme, insisteixo, el més intel·ligent, sembla que ho ha entès.
Podria ser que el no continuat d’Espanya a Catalunya (de l’Estat-Espanya, dels
seus dos grans partits nacionales, el PSOE i el PP, i de la majoria de la seva
opinió pública i publicada) acabés situant una majoria dels catalans més a prop
de la consulta sobiranista d’Arenys de Munt –que és fonamentalment un exercici
de democràcia com una casa de pagès en què hauria de participar des de la
primera magistratura d’aquest país fins a l’últim que hi ha arribat, i he
escrit participar– que no pas de l’Estatut del 2006. I que podríem ser ja un
pas més enllà de la “desafecció” que va verbalitzar el president José Montilla.
La qual cosa els inquieta més del que ens pensem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!