LA PELL DE BRAU

Avui llegia al diari Avui+ aquest breu de Josep M. Torrent, que un bon amic m’ha fet arribar per correu electrònic posteriorment i, la veritat, és que trobo que l’autor dóna en el clau, no només en les anades i vingudes d’una formació política concreta, sinó de tota una generacio política de tots els signes i ideals…

Llegint-lo m’ha fet aprofundir en la reflexió d’una teoria que estem elaborant un molt reduït nombre de persones sonbre el futur del nostre poble. No només el futur del nostre poble, sinó sobre el plantejament del terra en què cal començar a construir el nostre Estat i, conseqüentment, la nostra Nació.

Però encara queda molta feina a fer i tota comença amb un primer pas….

No us atabalo més i us deixo amb l’article extret del “El Rasclet” del diari Avui+

En aquest país, som capaços de passar-nos
l’agost parlant de la probable retallada de l’Estatut per part del TC -fins i
tot el diputat d’ERC, Joan Tardà, va declarar que un veredicte contrari hauria
de comportar la retirada del Congrés dels diputats catalans per pressionar el
PSOE- i després mostrar-nos disposats a negociar els pressupostos amb Zapatero.
Passen d’escalfar l’ambient i sensibilitzar la ciutadania sobre una previsible agressió
a la sobirania del poble català per part d’un tribunal titllat de
“polític” a voler negociar els pressupostos amb aquells que controlen
la decisió d’aquest tribunal. És com si optéssim per utilitzar viagra per
potenciar la nostra autoestima i a l’hora de la veritat prenguéssim bromur.
Entenc que els partits tenen la difícil missió de fer compatible l’agitació i
la negociació per conciliar la bandera amb la cartera. Però no pot semblar que
amb aquells que ens pispen la cartera amb el finançament (incompleixen
calendari i l’esperit de la llei, i s’inspiren en trilers per prometre
una aportació addicional a les autonomies de 11.700 milions, per anunciar a
posteriori que les comunitats n’hauran de retornar 6.000) i es rifen de la
bandera (jutges del TC i advocats de l’Estat poden alterar la sobirania popular
esquilant l’Estatut), negociarem la seva continuïtat al govern a canvi… de
què? No és gaire estètic. Pocs cops com ara el país ha tingut eines per plantar
cara: 25 diputats del PSC al Congrés, imprescindibles per a ZP, més el pes
d’ERC al Parlament, bàsic per a Montilla. Eines, n’hi ha. Malgrat tot, els
partits poden convenir que per la crisi o per l’actual decaïment identitari val
més no alterar l’statu quo. Si és així, els podem demanar que també deixin
de jugar amb bromur i viagra perquè poden afectar l’estabilitat
político-emocional dels catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!