Un Berlusconi a la Casa Blanca

Donald Trump ja és president dels Estats Units d’Amèrica. La notícia, per més que esperada des que guanyara les eleccions el novembre passat, ha generat una convulsió mai vista als EUA. Sense anar més lluny, l’endemà de la proclamació, l’anomenada “Marxa de les Dones” va recòrrer Washington DC clamant contra el nou president, convertint-se en una de les manifestacions més multitudinàries de la història dels EUA. Alhora, a totes les grans ciutats del país es van convocar concentracions de protesta també amb gran afluència de públic on es podien llegir consignes tan originals i contundents com “I’m affraid!” (Tinc por!) o “Bridges not walls” (Ponts, no murs”). I, com és sabut, el nombre de personalitats de tots els àmbits -política, economia, cultura, cinema, esports…- que alcen la seua veu públicament contra Donald Trump no para de créixer. No és per a menys, la veritat. Després de 8 anys d’una presidència sense un sol escàndol important i modèlica pel que fa a les formes, on l’elegància, l’educació i l’humor de Barak Obama han estat la marca institucional de la Casa Blanca, prendrà el relleu un personatge que és la seua viva antítesi: un empresari egòlatra, maleducat i groller que, entre moltes altres barbaritats, ha afirmat que “no dubtarà en prohibir totalment l’entrada de musulmans als EUA”. Per exemple… És, doncs, comprensible que bona part dels ciutadans nordamericans estiguen indignats. I espantats.

No sóc jo -per les meues evidents limitacions- la persona indicada per fer una anàlisi rigurosa de les conseqüències geopolítiques, econòmiques i militars que poden desencadenar-se amb l’arribada d’un energumen neoliberal d’aquesta magnitud a la presidència de la nació més poderosa del Món. Tanmateix, els entesos només s’atreveixen a dir que encetem una etapa “incerta”. Uauh! Quin atreviment d’anàlisi! El motiu d’aquesta “prudència” té a veure amb els biorritmes histèrics i imprevisibles del sistema capitalista que, tan prompte enfonsa els mercats per unes declaracions del president del Banc Central Europeu, com queda indiferent davant l’aparent hecatombe que havia de ser el “Brexit”. Què passarà? No en tinc idea. Tanmateix, l’adveniment de Trump m’ha fet venir a la memòria una pel·lícula dels 80 que vaig vore de ben menut i que, llevat del títol, tinc esborrada per complet: “El declive del Imperio Americano”. Qui sap si d’ací uns segles, els llibres d’Història situaran l’era Trump com l’inici de la caiguda de l’Imperi Americà. La veritat és que no podem descartar aquesta hipòtesi, atenent els despropòsits que té en ment esta mena de Tio Gilito 3.0. De fet, els redactors de “El Mundo Today” ja han advertit que, de continuar així, Donald Trump els deixarà sense feina. “Ha puesto el listón muy alto. No podemos seguir su ritmo”, han declarat abatuts recentment. I això que s’esforcen! Mireu sinó el magnífic titular que publicaren després de la victòria electoral de novembre: “Trump llama a mantenimiento porque el botón nuclear no funciona”. El veig capaç… si abans no el fan fora: tinc el pressentiment que el magnat de Nova York seguirà els passos de Nixon. El temps dirà.

Com era d’esperar, Donald Trump també ha desencadenat una onada d’indignació a les grans capitals europees: Paris, Londres, Brusel·les… Al Vell Continent, la gent clama amb la mateixa vehemència contra el nou president i titlla el poble americà d’ingenu, ignorant i beneit per haver atorgat el poder absolut a un milhomes adinerat. “Eixes coses només passen als EUA”, he escoltat dir amb menyspreu un fum de vegades. Mira que ens agrada als europeus de donar lliçons de moral i maduresa política, oblidant -per posar un exemple- que som el continent que va provocar les dues guerres mundials. A barbaritats no ens guanya ningú -i a polítics impresentables, tampoc- però això no ens impedeix d’anar pel Món de perdonavides morals i ètics. De fet, Donald Trump no és més que la versió atlàntica de Silvio Berlusconi, ex Primer Ministre italià. Ja fa temps que l’havíem inventat els europeus. Les similituds són absolutament incontestables: empresari groller i prepotent que controla un munt de mitjans de comunicació i que, finalment, es fa amb el poder gràcies a la seua popularitat mediàtica i a la ineptitud de la resta de polítics. Un perfil calcat, vaja. I estem parlant d’Itàlia, eh! Bressol de les nostres llengües, del renaixement, de la cultura amb majúscules, dels grans pintors… I no fou una relliscada, eh! Que va ser triat tres cops i va governar Itàlia durant més de deu anys sense tenir ni punyetera idea de res relacionat amb la política internacional, la diplomàcia o la gestió pública. Així doncs, els EUA no han inventat res amb l’elecció de Donald Trump. L’única diferència rau en el poder i la capacitat de fer mal que, en el cas del nordamericà, és il·limitada. I això, certament, fa una mica de por. S’imagineu a Silvio Berlusconi Comandant en Cap de l’exèrcit més poderos del Món? Se’l podeu imaginar amb el maletí nuclear a les mans? Doncs deixeu d’imaginar: el té la seua ànima bessona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*