yvonneblanquer

Discriminar a l’altre puja la nostra autoestima i, per això, pot haver un grup dominant que accepte la inferioritat del que considera “l’altre” (alter), així que parle de la Teoria de la Identitat Social de H. Tajfel utilitzant la 𝘱𝘴𝘪𝘤𝘰𝘭𝘰𝘨𝘪𝘢 𝘴𝘰𝘤𝘪𝘢𝘭 (UB)

Tindre una identitat social adequada no té tant a veure amb estar dins del grup majoritari, com d’adaptar-se d’alguna manera a la discriminació social. El típic exemple del futbol: un equip pot tindre més copes guanyades, però altre pot competir amb més projecte social i d’equip; és a dir, la identitat social negativa pot ser el producte d’un cercle viciós negatiu que manté la inferioritat (moral o d’altre tipus). Així i tot, un grup discriminat no només reacciona tancant-se en sí mateix (H. Tajfel). La estratègia individual pot ser el tancament (1); la mobilitat col.lectiva (2), d’on s’escau la formació dels moviments socials, o la creativitat social (3), que permet la redefinició dels termes de comparació. S’entén?

Philip Roth posa un exemple en “La mancha humana” quan escriu “no soy uno de los vuestros, no os soporto, no formo parte de ese ‘nosotros’ negro”, perquè parla dels racismes i de les dificultats d’emancipació del poble africà pels seus orígens històrics. Avancem i es va entenent… La identitat social implica que els individus se senten més pròxims als altres membres del seu grup de referència i estableixen fronteres cognitives i emocionals davant els membres d’altres grups. Ací va un exemple de despersonalització: les bromes en grup són també generadores de discursos socials en massa, de manera que si es fan acudits masclistes en un ambient d’influència política, es poden normalitzar les situacions d’opressió. Hmmm… i, per què passa això?

Allà van algunes conclusions. S’estableix una dicotomia entre la Identitat Personal (conducta interindividual) i la Identitat Social (conducta intergrupal) que s’explica de diferents maneres… S. Aleksiévitx es una dona que escriu llibres fonamentats en entrevistes a víctimes de conflicte: Llamamos a la comunidad internacional para que defienda a los periodistas en peligro en Bielorrusia | Internacional | EL PAÍS (elpais.com). Moltes vegades tendim a pensar que els nostres “enemics” tenen una hostilitat cap al nostre grup social que s’exagera i, dogmàticament, considerem que ens “odien” i que ens farien molt de mal. Contràriament, les normes socials (fins i tot quan veiem actituds negatives) canvien en els grups enfrontats (oprimit-opressor). Ací voràs com la polarització social i els conceptes d’igualtat social evolucionen gairebé. Cite la “Psicologia de les masses” de Gustave Le Bon, però també altres visions més “optimistes” de les reaccions de les masses. Exemplifiquem a continuació.

Dos grups socials en una trinxera poden jugar de cop a futbol en mig d’una guerra quan arriba el Nadal només perquè les normes socials canvien en un context determinat. Veus? Ací s’ha produït un efecte que minimitza la identitat personal i augmenta la identitat social. És a dir, la identitat del grup no desapareix, només evoluciona i, en concret, el terme de la violència també canvia de significat: si la violència té cabuda en eixa nova identitat col.lectiva, es mataran en la guerra, però si no té cabuda, no es donarà i jugaran en pau al futbol… (perquè) la fusió de la identitat i el perill de la puresa moral pot implicar sacrificis pels que consideres “camarades”, “germans”, etc. Si eres capaç de donar la vida pel teu grup social, la fusió de la identitat obri altre debat moral si mates per eixe grup de referència.

El perill de l’ideal és que s’arriben a justificar les conductes per ells. És un risc de la “conducta moral” perquè pot semblar malament matar a una sola persona, pero molt gloriós matar a 10.000, com menciona Shakespeare a “El mercader de Venecia”. Per tant, el perill dels grans objectius és minimitzar alguns més concrets i individuals, perquè es pot arribar a parlar d’efectes colaterals d’una matança. Cite el polèmic grup revolucionari del primer d’octubre (Grapo): “No me arrepiento de nada” | Domingo | EL PAÍS (elpais.com)

Està justificat sacrificar vides individuals per un conjunt d’ideals? I qui posa els significats i els límits del actes terroristes? Et sacrificaries com herois? Estem sent morals o amorals…? Som creients? En què creiem? Qui escull “els escollits” que van a jutjar una societat per una causa autoconsiderada “noble”, si es cometen actes per una qüestió de superioritat moral? Perquè, clar, què fem si algú considera que té una “missió noble” i que es posiciona en una “èlit moral”? Haurem de debatre seriosament com a societat!!! La venjança està limitada socialment? Quan algú fa una cosa malament amb un ideal de puresa, podem contar la metàfora del jardiner: arrancar una mala herba no sempre és un acte destructiu, perquè per a un jardiner és un acte creatiu (crea el seu ideal de jardí).

Referència va: “Pureza y Peligro”: libro de Mary Douglas, i seguisc obrint el debat. Encara que ens aproximem als nostres ideals, hauríem d’exigir que la fi justique els mitjans? Hmmm podem demanar també que la fi justique els mitjans. Seria una bona manera de resoldre aquest dilema moral, no? Altre exemple: la fi és el camí, com diu Gandhi? Quan ens adaptem a aquesta lògica de que la fi justifica els mitjans podem entrar en dinàmiques perilloses. Altra referència que reflexiona sobre el concepte de socialdemocràcia històricament i críticament es “Algo va mal” T. Judt.

El sexisme benevolent pot arribar a col.locar a la dona en una posició de superioritat si es protegeix en una constant per damunt de l’home pensant que se li ajuda per un prejudici explícit i individual. Per això, no és tant una qüestió d’ideals objectius i universals, sinó de tindre la capacitat de reflexionar filosòficament, psicològicament i històricament des d’una perspectiva individual i col.lectica traslladant discursos comunicativament responsables amb els drets humans de les persones… això ja seria una opinió meua personal? *cau el teló*