El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Ricardo Piglia: Un constant homenatge a Macedonio
Filòsof metafísic, poeta, clochard, narrador de novel·les impossibles, Macedonio Fernández va ser durant molt de temps un personatge de Borges, un rar, una creació aventurada del més racionalista dels escriptors fantàstics. La realitat de Macedonio vam anar descobrint-la a poc a poc al llarg dels anys setanta, gràcies als "cuadernos ínfimos? de Tusquets. Difícil d?oblidar el poema "Elena Bellamuerte? o aquell altre, tan breu, "Creia jo?, la intensitat del qual et feia perdre l?equilibri: "No a todo alcanza Amor pues que no puede / romper el gajo con que Muerte toca. / Mas poco Muerte logra / si en corazón de Amor su miedo muere. / Mas poco Muerte logra, pues no puede / entrar su miedo en pecho donde Amor. / Que Muerte rige a Vida; Amor a Muerte.?
Però també vam tenir notícia a través dels llibreters de vell d?unes Obres Completes interrompudes per la violència de la dictadura argentina. Hi havia en els volums publicats, entre altres llibres extraordinaris, novel·les com Museo de la novela de la Eterna o Adriana Buenos Aires, que ens feien dubtar si abans o després de Macedonio algú tenia dret de postular-se com a un escriptor diferent i trencador…
És segur que Ricardo Píglia, admirador, deixeble, compilador ?Diccionario de la novela de Macedonio Fernández, Mèxic, FCE, 2000- i amant de les intertextualitats, se sentiria feliç si parléssim en aquesta crítica només de l?obra de Macedonio, però seria injust. Píglia, que durant molts anys ha estat el secret millor guardat de la literatura argentina, ja fa algun temps que, gràcies a l?editorial Anagrama, trasbalsa la nostra concepció de la literatura amb esplèndides novel·les –Respiración artificial, Plata quemada– o una obra crítica de dimensions inèdites en castellà ?Crítica y ficción, Formas breves.
Sabem del gust de Píglia per la novel·la policíaca, i és aquesta tendència ?que l?autor veu com natural en el gènere- un bon suport per a les seves obres, que sempre acaben sent propostes arriscades, d?aparença difícil. La dificultat, però, a poc que prens consciència de la lectura, es va transformant en una mena de barrera poètica que el lector deu resoldre amb l?actitud del lector de poesia, és a dir: anar cap al sentiment del text abans que desitjar la satisfacció immediata, que més tard ja hi arribarem amb alguna cosa més que la intel·ligència. Les novel·les de Píglia ?més encara La ciudad ausente– són com un calidoscopi que lluita contra la rigidesa política i social. Ell mateix ho apuntava a Prisión perpetua: ?eNo hay nada más bello y perturbador que una idea fija, inmovil, detenida, un eje, un polo magnético, un campo de fuerza psíquico que atrae y devora todo lo que encuentra.? I és que la idea del centre, d?aquesta idea capaç d?expandir-se i colpejar-nos, ens ha de fer dubtar de la naturalesa de les idees, com un avís per a navegants poc adictes a revisar les veles abans de fer-se a la mar.
La ciudad ausente juga amb la figura i l?obra de Macedonio Fernández ?tot i que és significativa també la presència de l?obra de Roberto Arlt i altres escriptors argentins-, construeix una ficció a partir d?un episodi real, la mort d?Elena de Obieta i la negativa de Macedonio a acceptar-ho. La rebel·lia davant la mort el porta a la construcció d’una Màquina que pugui contenir la memòria de l?amada, però la Màquina esdevé defectuosa i passa de traduir textos a reinventar històries. Si la Màquina narra, si és capaç d’elaborar ficcions, aleshores no pot ser còmoda al poder. Aquest és l?origen de la trama policíaca que ens conduirà a través d?un món ?el del pensament, el de la creació- que només pot viure la seva plenitud en secret. Així, segons ens diu el detectiu de Píglia, Junior, la Màquina està en lluita contra la realitat, la qual cosa és tant com dir que està contra la mort, l?horror, la dictadura? Però seria molt reduccionista atorgar a l?obra de Píglia només una lectura política, tot i que hi ha hagut exageracions afortunades, com les paraules de Susan Antebi, que veu la Màquina com una ?edefensa femenina? contra el poder opressiu de l?estat.
Allò que sí influeix en la redacció de la novel·la és la idea pigliana de l?homenatge. Tot el text es podria llegir com un homenatge a Macedonio, però també a la ciutat de Buenos Aires, una ciutat amarada per la boira de la incomprensió i de la mort, una ciutat que només esdevenint irreal pot assumir la seva història. Però la dimensió de La ciudad ausente va molt més enllà. L?any 1904, Macedonio Fernández comença a treballar en una teoria de la novel·la, l?objectiu és la recerca d?un lector capaç de fondre?s dins d?una aventura metafísica. El propi Macedonio ens va deixar alguns exemples, però potser ha estat Ricardo Píglia qui ha aconseguit una concreció més avançada d?aquesta idea. La ciudad ausente ens mostra un món del qual es fa difícil retornar, un món que el lector desitjarà dominar per complet, perquè el plaer obtingut serà més satisfactori que el plaer que proporciona un narrador d?històries. La vida, la novel·la, es permet de vegades anar a l?encontre de les realitats més fosques, i ja hem fugit massa temps. Potser la lectura d?aquesta novel·la ens portarà sense remei a desitjar un viatge: tornar a Buenos Aires, al Buenos Aires de Píglia i Macedonio, de Junior i la Màquina, tornar a La ciudad ausente.
Ricardo Píglia, La ciudad ausente,
Barcelona, Anagrama, 2003, 168 p.
(Publicat a l?Avui)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Qué interesante sería comprender todo lo que dices referente a estos grandes escritores latinoamericanos. Estoy intentando buscar un traductor, de esos que ofrece la red, para poder leerte, es una pena para mi no poder hacerlo como me gustaría.
Un abrazo para ti
Magda